Família malavinguda

Si hi ha un país euro­peu on la lluita fra­tri­cida del PSOE d'aques­tes últi­mes set­ma­nes no ha sorprès ni escan­da­lit­zat és Itàlia. Aquí, l'equi­va­lent als soci­a­lis­tes espa­nyols, el Par­tit Democràtic (PD), ens té acos­tu­mats a espec­ta­cles encara més entre­tin­guts. La cam­pa­nya elec­to­ral pel referèndum sobre la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal impul­sada per Mat­teo Renzi està ser­vint d'ocasió per­fecta perquè les dife­rents fac­ci­ons del PD es tirin públi­ca­ment els plats pel cap. “Si gua­nya el sí s'ins­tau­rarà una dic­ta­dura, serà el final de la democràcia!”, diuen els democràtics a favor del no. “Si gua­nya el no serà el caos, mar­xa­ran tots els inver­sors estran­gers, Itàlia caurà en una pro­funda crisi i vosal­tres en sereu els res­pon­sa­bles!”, els rebat Renzi.

Mas­simo d'Alema, expri­mer minis­tre d'Itàlia i vice­pre­si­dent de la Inter­na­ci­o­nal Soci­a­lista, és un dels diri­gents demòcra­tes més actius en la cam­pa­nya pel no. Repe­teix als mit­jans que Renzi ha creat un “clima inti­mi­da­tori con­tra els par­ti­da­ris del no”. Aquest el con­vida a callar dient: “Que els líders del pas­sat no ens robin el futur.” I hi afe­geix, amb mala bava: “El que li passa a D'Alema és que està ena­mo­rat de Ber­lus­coni.” Tot ple­gat, tele­vi­sat i ama­nit amb aplau­di­ments i xiu­lets. D'Alema, davant de mili­tants democràtics, con­tra­a­taca: “Un jove tan cre­a­tiu com Renzi hau­ria de can­viar d'acu­dits de tant en tant. Les seves baja­na­des no cal ni res­pon­dre-les”. D'Alema, pro­ce­dent de l'antic Par­tit Comu­nista italià (PCI), té una ani­mad­versió per­so­nal cap a Renzi, que ve del Par­tit Popu­lar Italià. No ha paït que l'exal­calde de Florència pre­ferís una ales­ho­res inex­perta –però fidel ren­zi­ana– Fede­rica Mog­he­rini que ell per ocu­par el càrrec d'alt repre­sen­tant de la UE per als Afers Exte­ri­ors.

Dins del PD hi ha diver­sos cor­rents: la vella guàrdia, for­mada prin­ci­pal­ment per exdi­ri­gents del PCI –D'Alema, Pier Luigi Ber­sani–; els ren­zi­ans, “la dreta del cen­tre­es­querra”, soci­o­li­be­rals pro­pers a l'ex-pre­mier britànic Tony Blair; els pro­ce­dents de la Democràcia Cris­ti­ana (DC), mode­rats a qui les for­mes impe­tu­o­ses ren­zi­a­nes els resul­ten massa estri­dents –l'expri­mer minis­tre Enrico Letta, apu­nya­lat i defe­nes­trat per Renzi–; i, final­ment, hi ha els joves del Par­tit Democràtic, que no pro­ve­nen ni de la DC ni del PCI, i els que no s'han aliat amb Renzi for­men l'ala més a l'esquerra del PD.

Amb aquesta amal­gama de sen­si­bi­li­tats ideològiques, el PD és una bomba de rellot­ge­ria. El par­tit sem­bla que esti­gui a punt de tren­car-se per­ma­nent­ment. I, amb tot, no ho fa. Per què? Doncs perquè ningú no vol aban­do­nar el vai­xell i rega­lar el par­tit “als altres”. Pier Luigi Ber­sani, històric democràtic força res­pec­tat entre els mili­tants més d'esquer­res, crític impla­ca­ble de Renzi, ha res­post així als qui, des de les files ren­zi­a­nes, el con­vi­den a mar­xar: “Només amb l'exèrcit em fareu fora del PD!”

Les dife­rents fac­ci­ons contràries a Renzi ara estan més uni­des que mai. Si gua­nya el no' podria ser una ocasió de llançar el pri­mer minis­tre –i secre­tari gene­ral del PD– per la borda. Lla­vors, però, començaria una nova lluita per deci­dir qui coman­da­ria el vai­xell. I és que, amb Renzi o sense, el Par­tit Democràtic és, per sobre de tot, una família mala­vin­guda.