“Ara ja és massa tard per a una reforma federal”

Crec que és per dos factors. El primer, la utilització permanent de les institucions judicials per resoldre un conflicte que és, en essència, polític. L’anul·lació de parts importants de l’Estatut pel Tribunal Constitucional n’és una bona mostra. El segon és el tancament del PP, i en general dels partits espanyolistes, en tot el que toca la unitat nacional d’Espanya.

No. Certs sectors directament ho neguen. És el cas del PP o de Cs. De nació, diuen, només n’hi ha una i és Espanya. Ells oposen nació a comunitat autònoma. D’altres, com a màxim, i estic pensant en el PSOE, ho interpreten com un sinònim de particularitat cultural que mai pot incloure capacitat sobirana de decisió. Oposen nació política a nacions culturals...

És una bajanada que es va introduir en els debats constituents i es va continuar durant la Transició per justificar davant els poders fàctics que, en realitat, el concepte de nacionalitat de l’article segon de la Constitució era innocu i no atemptava contra la unitat d’Espanya. Ara només serveix per rentar males consciències.

Completament certa, encara que l’aversió no és exactament cap a Catalunya, sinó cap al catalanisme. Aquí, la premsa i els partits espanyols majoritaris operen de comú acord. El que passa és que en certes capes de la societat espanyola es tradueix aquesta fòbia a la part com un menyspreu al tot.

Jo no sé com acabarà l’1-O, però la dinàmica actual apunta, en efecte, a l’enquistament de les posicions.

No. Fa uns anys la proposta d’una reforma constitucional de tipus federal hauria estat suficient per satisfer les aspiracions de la major part del catalanisme. Però mai hi va haver una interlocució en aquest sentit. Ara és massa tard per a una solució d’aquest tipus. La societat catalana vol decidir directament, si em permet el joc de paraules, la pertinència de la pertinença a l’Estat espanyol.

Això no guarda relació amb les persones, sinó amb la ideologia. En principi, el tarannà de Rajoy seria més propici a un possible diàleg que el d’algú tan atrabiliari com Aznar. No obstant això, davant qualsevol qüestionament de la unitat nacional espanyola la seva reacció és idèntica. No se m’acut com Aznar podria empitjorar el que ha fet fins ara Rajoy.

Ara mateix crec que hi ha un punt de no retorn. Les aigües ja no tornaran a la llera de l’autonomisme més o menys díscol, com sens dubte desitjarien tant el govern espanyol com els seus socis. Si l’1-O fracassa des del punt de vista de la consecució d’independència, constituirà, paradoxalment, un nou pas en la consolidació del sentir nacional de Catalunya. L’1-O, al meu entendre, no donarà pas a una declaració directa i unilateral d’independència, i dono per fet que el resultat, allà on no hagin pogut impedir la votació, serà clarament afirmatiu a favor de la separació; però sí que serà una fita molt important per justificar un cert irredemptisme.

Estic pensant en una convocatòria d’eleccions a Catalunya a les quals s’atribueixin característiques constituents, per exemple.

No és que no s’expressin, i tant que ho fan! El que passa és que es neguen que hi hagi una llera que tradueixi l’opinió en decisió. Aquí sí que hi ha una contradicció evident amb els principis democràtics més elementals, i tot deriva de la confusió entre l’existència d’un dret i l’exercici concret d’aquest dret.

Vam tenir ocasió de veure-ho quan una representació de parlamentaris catalans van anar al Parlament espanyol a demanar que es possibilités un referèndum, ni executiu ni directament vinculant. Totes les forces espanyolistes van reaccionar de forma idèntica: quan van ser interpel·lats perquè exposessin les raons per les quals es negaven al reconeixement del dret a decidir, van expressar el seu disgust per la perspectiva d’una Catalunya independent. Si els arguments que avalen el vot negatiu són tan potents, llavors no es comprèn per què no es reconeix un mitjà perquè competeixin a dret a llei amb els seus contraris.

Des d’una perspectiva ideal, és clar que s’hauria d’haver fet d’una altra manera, però la situació és la que és, i això impedeix que ens posem exquisits. Aquí la pregunta és: “Està vostè a favor del dret a decidir, del dret que Catalunya es pugui autodeterminar?” Si la resposta és afirmativa, el que és clar és que, a Espanya, el dret d’autodeterminació és de reconeixement impossible acudint als mecanismes legals ordinaris. Bé mitjançant una reforma constitucional agreujada, bé eludint aquest mitjà a través de certes interpretacions constitucionals, tal com propugnava Rubio Llorente, en qualsevol cas es necessitaria un suport explícit del PP a la reforma, i això ara és impossible.

Els que de veritat creguin que aquest dret és una cosa per la qual val la pena lluitar, els que opinin que la seva negació atempta contra un elemental principi democràtic, han de reconèixer que, necessàriament, caldrà passar per moments i situacions que, interpretats amb els cànons tradicionals, incorrin en la irregularitat o en la il·legalitat.

És d’una estretor increïble. És cert que l’exercici de la democràcia suposa un marc normatiu. Però també és cert que hi ha la possibilitat que certes normes d’un estat democràtic impedeixin l’exercici d’una pràctica democràtica perfectament justificada, com és el cas. Si seguim aquestes normes estarem violant l’esperit democràtic molt més que si transgredim les normes de procediment.

Sí, però no és cap novetat. La llei de seguretat ciutadana ja anticipava totes aquestes coses.

És d’una parcialitat manifesta. Mai com fins ara s’havia vist una confusió tan gran entre opinió i informació. Des dels mitjans més reaccionaris fins als més progressistes.

Per descomptat, i tot i saber que, en efecte, el resultat de la votació no serà tan representatiu com caldria. Un sufragi sense garanties, diuen alguns. Quan l’Estat intenta garantir que no es voti, només queda votar sense garanties.