Política

Francesc Macià (2)

Demà: Lluís Companys (1)

El complot de Macià

El novembre de 1926, gairebé un centenar de catalans són detinguts per la gendarmeria francesa a Prats de Molló, acusats d’ordir un pla per envair Catalunya

Malgrat el fracàs de la temptativa, el ressò del judici permetrà la internacionalització del plet català i consolidarà el mite del seu líder, Francesc Macià

Maciàaprofitarà el judici pels fets de Prats de Molló per internacionalitzar el plet català

Crec que no ha aca­bat aquí el com­plot, i he deci­dit en ferm i al marge del que puguin fer ells i al marge del que puguin fer els altres ali­ats nos­tres, por­tar a cap quel­com nosal­tres sols, que encara que no asse­guri la lli­ber­tat de Cata­lu­nya (cosa que tam­poc sabem, puix hi ha vega­des que una sola espurna pot pro­duir un gran incendi), almenys la farà que­dar en un lloc digne.” La frase ante­rior cor­res­pon a unes decla­ra­ci­ons de Fran­cesc Macià que va ano­tar el seu secre­tari per­so­nal, Josep Car­ner Ribalta, i que aquest va incor­po­rar al lli­bre Macià, la seva actu­ació a l’estran­ger. Molt pro­ba­ble­ment, podem datar-les a finals del 1925. En els dar­rers mesos, el futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha dut a terme una acti­vi­tat frenètica des del seu exili per tal de fer rea­li­tat el seu pla d’ocu­par Cata­lu­nya i pro­cla­mar-hi la República: s’ha reu­nit amb repre­sen­tants dels par­tits i sin­di­cats a l’exili, ha cons­tituït el Comitè d’Acció de Lliure Aliança i fins i tot s’ha des­plaçat fins a Mos­cou per inten­tar acon­se­guir el suport de la Inter­na­ci­o­nal Comu­nista i la Rússia bol­xe­vic. Totes les acci­ons han fra­cas­sat, però Macià no desis­teix. Al mateix temps que bas­teix ali­an­ces amb els opo­si­tors de la dic­ta­dura orga­nitza un exèrcit de com­ba­tents volun­ta­ris per envair el país. El pla con­sis­teix a orga­nit­zar la pene­tració de dues colum­nes d’homes armats des del Valles­pir (l’una des de Sant Llo­renç de Cer­dans i l’altra des del coll d’Ares) en direcció a Olot, on es pro­cla­marà la República en aquests ter­mes: “Declaro Cata­lu­nya inde­pen­dent, i tenint en compte que cada vegada que la volun­tat de la majo­ria del poble català ha pogut expres­sar-se lliu­re­ment, s’ha mani­fes­tat de manera evi­dent a favor de la República Cata­lana, i tenint en compte que aquest dret fona­men­tal i etern de Cata­lu­nya a gover­nar-se ella mateixa ha estat avui usur­pat per la força del govern espa­nyol, opres­sor de la pàtria cata­lana.” De forma simultània, la CNT pro­cla­marà una vaga gene­ral revo­lu­ci­o­narà a Bar­ce­lona i altres muni­ci­pis del país. Macià té un refe­rent molt clar, l’aixe­ca­ment de Pas­qua del 1916 a Irlanda, que havia permès als volun­ta­ris irlan­de­sos apo­de­rar-se de punts estratègics de Dublín i pro­cla­mar la República d’Irlanda.

Després de mesos i mesos de pre­pa­ra­tius, el 29 d’octu­bre la pri­mera columna surt de París i, dies després, se n’hi afe­gei­xen altres des de diver­sos punts de França. Els sol­dats de l’Exèrcit Català que hi par­ti­ci­pen no s’estan de con­tem­pla­ci­ons, juren solem­ne­ment “morir (...) si és neces­sari gene­ro­sa­ment, amb la il·lusió i l’espe­rança de fer reviure Cata­lu­nya i, amb ella, l’ànima d’aquells que han mort per la pàtria”. La invasió està pla­ni­fi­cada per al 4 de novem­bre; però, pocs dies abans, es pro­du­eix la detenció de Ric­ci­otti Gari­baldi, net de l’heroi del procés d’uni­fi­cació italià i, segons sem­bla, agent secret del dic­ta­dor Mus­so­lini. A par­tir d’ales­ho­res, els agents fran­ce­sos són aler­tats per les auto­ri­tats espa­nyo­les i s’ini­cia un dego­teig ina­tu­ra­ble de deten­ci­ons. Aquell mateix dia, l’alt coman­da­ment d’Estat Català és detin­gut al cen­tre d’ope­ra­ci­ons de la revolta, la Ville Denise, men­tre que la resta de mem­bres són inter­cep­tats a la fron­tera. El balanç final és de 111 per­so­nes detin­gu­des, de les quals 42 són encau­sa­des com a caps de la revolta men­tre que la resta són expul­sa­des direc­ta­ment a Bèlgica. Segons expli­carà dies després un diari bar­ce­loní, la poli­cia també ha deco­mis­sat “la ban­dera del cos expe­di­ci­o­nari amb les qua­tre bar­res i un estel soli­tari al cen­tre”.

Del fracàs a l’èxit

El pla de Macià ha fra­cas­sat; però el judici poste­rior es con­ver­tirà en la millor pla­ta­forma per inter­na­ci­o­na­lit­zar el plet català. El 20 de gener de 1927 comença l’ano­me­nat “procés dels con­ju­rats cata­lans”, que tindrà un nota­ble impacte en l’opinió pública fran­cesa i inter­na­ci­o­nal. Els encau­sats, lluny de pene­dir-se de la seva acció, la defen­sen amb vehemència. El res­pon­sa­ble de la logística, el banyolí Josep Esparch, fins i tot es per­met una crítica punyent a l’Estat francès: “Ho havíem cal­cu­lat tot, excepte que els fran­ce­sos ens arres­tes­sin. Pensàvem que a França hi havia encara un govern libe­ral. Però ens havíem equi­vo­cat. Hem vist que aquest govern aju­dava el fei­xisme.” I, després que el jutge li recri­mini aquesta crítica, li etziba: “Que m’encar­re­guin de fer una altra vegada el mateix i ho farem.” El mateix Macià, després d’atri­buir-se tota la res­pon­sa­bi­li­tat dels fets i d’exi­mir la resta d’incul­pats, apro­fita la decla­ració per expli­car el seu pro­jecte i l’ús de la força armada: “Estem con­vençuts de la nos­tra capa­ci­tat per gover­nar-nos per si sols, com hi tenim dret. Dis­po­sem de mit­jans sufi­ci­ents i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repres­si­ons que sem­pre han asso­lat Cata­lu­nya són el millor esti­mu­lant per al nos­tre amor a la lli­ber­tat i han demos­trat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil (...). Per això jo m’he llençat a orga­nit­zar un movi­ment revo­lu­ci­o­nari que havia de des­lliu­rar Cata­lu­nya del jou espa­nyol (...). Volem una Cata­lu­nya inde­pen­dent din­tre del con­cert dels pobles lliu­res; un estat democràtic, pacífic i repu­blicà al cos­tat d’aquesta França que esti­mem i per la qual dotze mil cata­lans van morir a Ver­dun. Volem des­truir la monar­quia espa­nyola, sem­pre ene­miga de França (...). La para­doxa més trista per nosal­tres és veure’ns avui pre­so­ners d’aquesta França que és ger­mana espi­ri­tual nos­tra i per a la qual voldríem esde­ve­nir una mena de Bèlgica piri­nenca.” Macià, doncs, ha sabut uti­lit­zar amb habi­li­tat l’esce­nari judi­cial com a pla­ta­forma per expli­car al món el plet català; i l’èxit d’aquesta estratègia es com­pro­varà dies després, quan la premsa fran­cesa recu­lli abun­dants infor­ma­ci­ons sobre el cas català, que emer­geix per pri­mera vegada en un esce­nari inter­na­ci­o­nal extre­ma­da­ment com­pli­cat.

Les con­dem­nes seran molt més lleus de les que hom pot ima­gi­nar; i, donat que fa més temps que estan en presó pre­ven­tiva, seran posats en lli­ber­tat. Mal­grat tot, el minis­tre de l’Inte­rior francès farà mans i mànigues per tal que siguin expul­sats a Bèlgica. La diàspora de Macià i les res­tes del seu Exèrcit Català encara durarà alguns anys més; però, des de la llu­nya­nia, el seu mite s’haurà con­so­li­dat ple­na­ment. Per donar-ne prova, només cal citar la valo­ració que va fer-ne el diri­gent de la CNT Joan Peiró, pocs dies després del 14 d’abril de 1931: “Jo declaro sin­ce­ra­ment que en el ciu­tadà Fran­cesc Macià hi veig l’equa­ni­mi­tat i l’espe­rit libe­ral per­so­ni­fi­cats. També veig al seu vol­tant una plèiade d’homes sin­cers i capaços, per la seva devoció al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, de man­te­nir l’apos­to­lat de lli­ber­tat (...).” El fracàs del 1926, doncs, haurà ser­vit per con­ver­tir Macià en un símbol, en una figura ido­la­trada per uns i res­pec­tada pels altres. Cinc anys més tard, l’Avi Macià reco­llirà els fruits de la seva fide­li­tat i per­se­ve­rança i pro­cla­marà la República Cata­lana des del balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat. Final­ment, doncs, el com­plot ha tri­om­fat.

3

Els emprèstits de Catalunya
Macià va promoure l’emprèstit Pau Claris per finançar la insurrecció armada de Prats de Molló. L’objectiu era recaptar gairebé 9 milions de pessetes, però només es va arribar als 3,5 milions. Les col·lectes populars han tornat a l’actualitat els darrers mesos, quan s’han promogut diverses iniciatives per tal de fer front a les multes a l’ANC i Òmnium; o, més recentment, per assumir el cost de les condemnes pel 9-N.

Per saber-ne més

Després de l’exili forçat a França, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933) es va instal·lar a Brussel·les. Malgrat l’ensurt, Macià no va parar quiet i, ben aviat, va dur a terme una gira per entrar en contacte amb grups catalanistes d’Amèrica Llatina i, més concretament, d’Uruguai, Argentina, Xile i Cuba. En aquest darrer país va impulsar la formació d’un Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i d’una Constitució Provisional de la República Catalana (1928), si bé ambdues iniciatives van tenir poca repercussió a Catalunya. De retorn a Brussel·les, va reprendre els contactes amb els grups opositors a la dictadura i fins i tot va intentar retornar al nostre país. Però, tot i l’obertura que va iniciar-se després de la retirada de Primo de Rivera, Macià no es va beneficiar dels indults concedits.

Finalment, el febrer de 1931 va poder tornar definitivament a Barcelona envoltat d’una aureola de mite.

A partir d’aleshores, la seva vida va fer un gir significatiu. Al març va participar en la fundació d’Esquerra Republicana i poques setmanes després va tenir la valentia de proclamar la República Catalana, si bé tres dies després accepta convertir-la en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida per ell. El seu carisma personal es va posar de manifest en les diferents convocatòries electorals a les quals es va presentar: a les eleccions de juny de 1931 per a les Corts constituents de la República, va resultar elegit de manera simultània per Barcelona i per Lleida; el novembre del 1932 es va produir el mateix supòsit i va aconseguir l’acta de Barcelona i Lleida; i el novembre de 1933, pocs dies abans de la seva mort, va ser escollit novament diputat, en aquest cas per Barcelona. El dia 25 de desembre de 1933 va morir a la seva residència de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat, als 74 anys. El seu enterrament, dos dies després, es va convertir en una imponent manifestació de dol.

als llibres de memòries

Alguns dels catalans que van acompanyar Macià van escriure llibres en els quals donaven la seva versió dels fets, com ara el gironí Josep Fontbernat o el seu secretari personal, Josep Carner Ribalta. No es tracta específicament d’unes memòries, però el llibre La Catalunya rebel té un interès especial, donat que va editar-lo Estat Català el 1927 per donar a conèixer “el procés dels conjurats” a la ciutadania francesa. Inclou una introducció per donar a conèixer el plet català, una explicació sobre els preparatius del complot i tots els documents judicials, incloses les declaracions dels inculpats. L’edició publicada per Símbol Editors el 2003 inclou una excel·lent introducció d’Agustí Colomines.

De la reconstrucció històrica...

Entre el munt d’articles i llibre sobre els fets de Prats de Molló o els inicis de l’independentisme, destaquen els llibres de Joan Creixell (El Llamp, 1988) o Jaume Colomer (Columna, 1996). Molt més recentment, l’historiador Giovanni C. Cattini ha publicat una reconstrucció dels fets a partir de la trama italiana i la traïció que va permetre la detenció dels independentistes catalans (Ara Llibres, 2009). El llibre parteix d’una recerca exhaustiva en arxius italians i catalans i està escrit en un estil periodístic, que atrapa el lector des de la primera pàgina. També resulten útils les biografies sobre Francesc Macià de Josep M. Roig i Rosich (Esfera dels Llibres, 2006).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.