Visió i acció

La saviesa japonesa s’encarrega de recordar-nos amb aquest proverbi que “visió sense acció és un somni; acció sense visió, un malson”. Així doncs, deduïm que visió i acció són dues condicions que han d’anar juntes si no volem sumir-nos en un malson. I la responsabilitat d’unir aquests dos factors, tant en la vida empresarial com en la política, recau sempre sobre els líders. És per això que sempre, abans d’iniciar l’acció, hem de tenir una visió i un objectiu clar, que és el que normalment configura un pla o un programa d’acció. És a partir d’aquesta guia que pren importància el líder, perquè haurà de ser qui desenvolupi el projecte. Cercar el lideratge sense tenir clar el recorregut podria ser un greu error, atès que aquest líder podria no tenir les condicions de preparació o de disponibilitat per assumir-ne la direcció i malmenar una visió per una mala gestió.

És per això que preocupa aquesta manera de fer les llistes dels partits polítics per concórrer a les properes eleccions, perquè la pregunta interessant, abans de saber els caps de llista, seria per què hi volen anar i quin programa presentaran i defensaran. Perquè, segons quin sigui, potser els perfils personals dels proposats i la seva disponibilitat per a l’acció no encaixen amb l’objectiu, i avui més que mai estem en una situació en què el malson ronda més a prop que el somni.

Amb la mateixa alegria de quan Pedro Solbes gestionava els pressupostos en la darrera legislatura de José L. Rodríguez Zapatero, ara ho està fent Pedro Sánchez, amb l’agreujant que no té els pressupostos aprovats i no pot incidir en els ingressos. Tots aquests decrets llei dels divendres, que alguns han qualificat d’electoralistes, tenen un rerefons social i de justícia social important, però hem d’entendre que tot aquest increment de despesa va directe a engrossir el dèficit. De fet, la previsió oficial era cloure el 2019 amb un dèficit de l’1,3% del PIB amb pressupostos; ara, sense, ja es preveu arribar al 2,4%. Això és una mala notícia, i si la relacionem amb les previsions que van arribant del Banc Central Europeu, és pitjor. Dijous passat, Mario Draghi va dir que ajornava la pujada dels tipus d’interès que estava prevista i que posava en marxa nous recursos crediticis a la banca. Per justificar aquesta mesura, va dir que la situació econòmica a la zona euro s’està complicant per moments: la previsió de creixement del PIB fa tres mesos era de l’1,7% al conjunt de la zona euro, i dijous ja la va situar en l’1,1%, una retallada importantíssima –considerant el poc temps que ha passat d’una previsió a l’altra– que demostra la velocitat de caiguda. La inflació tampoc creix. I un símptoma més important: el crèdit a les empreses no creix o retrocedeix.

Cinc anys pràcticament de barra lliure del BCE no han estat aprofitats pels governs respectius per fer les seves reformes, i és aquesta inacció la que fa dubtar els presidents dels bancs centrals dels països del nord, que fa temps que intenten aturar aquesta política de barra lliure, defensada amb fermesa per l’italià Draghi. Si tot va com està previst, el substitut del president del BCE podria ser Jens Weidmann, president actual del Bundesbank i una de les persones més dures a l’hora de convèncer en les reunions del BCE. Si aquest relleu es produís, podríem entrar en una època conflictiva i de turbulències polítiques, atès que les forces exògenes que s’estan gestant en molts dels països on s’està covant una eurofòbia aclaparadora podrien tenir un gran pes en els resultats de les eleccions europees.

Davant de tantes incerteses i amenaces, si la visió per anar a fer política al Parlament espanyol només és intentar un bloqueig per impossibilitar-ne l’activitat, em sembla molt pobre i qualsevol pot ser-ne el líder, però ara, més que mai, és hora de fer alta política, amb visió i amb acció. Si no, el malson serà molt gran.