Política

la crònica

Passi-ho bé, senyor José

A Madrid tot és més gran. Ja se sap, si ancha es Cas­ti­lla, la ciu­tat que li fa de capi­tal no serà menys. Els museus, les ban­de­res que pen­gen de pals gegan­tins, els minis­te­ris (que de tan grans no ha d’estra­nyar que els dos­si­ers cata­lans s’hi per­din), les escul­tu­res –com la for­mi­da­ble Julia de Plensa que dig­ni­fica la plaça de Colón–, els palaus de justícia –quina por!–, les fonts –quin bé de Déu d’aigua monu­men­ta­lit­zada– i els pas­se­jos. Oh, els pas­se­jos de Madrid! Però que dimi­nuta i pro­vin­ci­ana és la Gran Via (ep, la de Bar­ce­lona, perquè la de Girona és només via, perquè de gran no en té res) i la Dia­go­nal; un esquif d’artèria.

Res es pot com­pa­rar amb el Paseo del Prado, o amb el de Reco­le­tos, que el nom no només fa fi, sinó que també fa gran­di­loqüent. Hi ha espai per a tot, també per a un jardí flo­rit i molt ben cui­dat, en el tram cen­tral, per espon­jar la cir­cu­lació que hi dis­corre a banda i banda. I com que d’espai n’hi ha per donar i ven­dre, també en sobra per aco­llir els que es volen mani­fes­tar.

El gran mèrit de la històrica mobi­lit­zació d’ahir és que Madrid, el gran Madrid, la capi­tal de tot un estat –això dels estats són ens de pro­por­ci­ons des­co­mu­nals, ina­bas­ta­bles– no es va men­jar els milers de cata­lans que hi van por­tar la seva rei­vin­di­cació. Vis­tes les dimen­si­ons del mani­festòdrom, més d’un temia que l’acte ahir quedés empe­ti­tit, ridi­cu­lit­zat, i que fos carn de befa. Però va ser tot el con­trari. Per pri­mer cop en la història, i pot­ser última, la capi­tal dels espa­nyols va ser cons­ci­ent que hi ha un qüestió cata­lana no resolta. I que la marea este­lada que ahir va ocu­par el pas­seig cen­tral de la ciu­tat no va de broma. Ahir els cata­lans no van anar a Madrid, com de cos­tum, a picar amb pre­caució, per no ofen­dre, al vidre d’una fines­treta minis­te­rial, sinó que hi eren per cla­var un cop de puny damunt la taula, edu­cat però cop de puny al cap i a la fi.

Cata­lu­nya va anar a Madrid i hi va tro­bar una ciu­tat immensa, però també una ciu­tat on més de cin­quanta orga­nit­za­ci­ons van donar un cop de mà perquè tot sortís rodat. I tot estava per­fec­ta­ment mil·lime­trat, com ha pas­sat sem­pre en les grans mobi­lit­za­ci­ons del sobi­ra­nisme. Els orga­nit­za­dors van ulti­mar detalls fins a última hora, des del local la Ingo­ver­na­ble, un edi­fici històric del Madrid rebel i con­tes­ta­tari, que es va con­ver­tir en el cen­tre neuràlgic i d’on tan aviat en sor­tien llaços grocs i este­la­des com ban­de­res comu­ne­res; una tela morada amb una estre­lla roja i un cas­tell al seu inte­rior. Que ahir era Cata­lu­nya que es mani­fes­tava, però un altre Madrid que ima­gina una altra Espa­nya també li feia cos­tat i també va sor­tir al car­rer.

Com per exem­ple la gent d’Espa­nyols pel Sí, un grup que defensa el lema Espa­nya una sin Cata­lu­nya que por­ta­ven unes pan­car­tes gra­ci­o­ses amb el per­fil de la pell de brau sense el tri­an­gle de Cata­lu­nya i que van ser motiu de molts aplau­di­ments i objecte d’encara més foto­gra­fies de molts cata­lans que no para­ven de donar-los les “gràcies”.

També hi eren els Anti­ca­pi­ta­lis­tes de Madrid, que exhi­bien una pan­carta amb una recla­mació glo­bal: “Derecho a deci­dir Repúbli­cas.” Un dels anti­ca­pi­ta­lis­tes, San­ti­ago, mirant com gent de totes les edats des­fi­lava davant seu, reco­nei­xia estar sorprès per “l’ambi­ent de bon rot­llo, molt agra­da­ble”. Al bon rot­llo hi con­tribuïa el fet que ahir a Madrid s’hi va estre­nar la pri­ma­vera amb un dia llam­pant que con­vi­dava a omplir les ter­ras­ses de bars i res­tau­rants, cosa que van fer molts dels mani­fes­tants abans o després de la marxa. I durant la mani­fes­tació una cer­vesa ser­vida pels llau­ners, que mirat així, Madrid i Bar­ce­lona no són tan dife­rents.

Per tot arreu del recor­re­gut s’hi veien armi­lles de color verd i taronja dels volun­ta­ris de l’ANC i l’Òmnium, i uns joves de negre amb un braçal groc, d’una orga­nit­zació d’extrema esquerra local que van par­ti­ci­par en un eficaç ser­vei d’ordre. “Tot en orde”, deien quan se’ls pre­gun­tava si hi havia hagut algun inci­dent.

La mateixa res­posta donava el Car­los, un veterà agent de la poli­cia muni­ci­pal de Madrid que, asse­gut damunt una moto de dimen­si­ons madri­le­nyes, mirava la cua de la mani­fes­tació men­tre aquesta s’allu­nyava de Cibe­les. “Tinc un parent català, que es diu Ignasi, i és inde­pen­den­tista i del Barça”, expli­cava, i després de mirar com la gent des­fi­lava tran­quil·lament i sense pro­ble­mes afe­gia: “Amb har­mo­nia tots ens podem mani­fes­tar.”

A crits de megàfon, al punt de par­tida de la mani­fes­tació, a tocar de l’estació d’Atocha, un volun­tari insis­tia en la idea que la con­cen­tració havia de ser pacífica i ho repe­tia una vegada i una altra men­tre indi­cava a la gent que se situés al cos­tat dret del pas­seig del Prado. Ahir a Madrid tot­hom tenia molt clar que calia donar una lliçó de civisme i, sobre­tot, fer peda­go­gia. Per això la gent de l’esquerre de l’Eixam­ple van anar a la capi­tal de l’Estat amb una pan­carta que, més que un lema, era un resum del que ha estat fins ara el procés. Amb lle­tres negres sobre fons groc s’hi lle­gia en cas­tellà: “No fui­mos a votar obli­ga­dos. Vota­mos por­que qui­si­mos y lo vol­veríamos a hacer. Por­que votar no es delito”.

Tanta peda­go­gia es volia fer, que ahir mol­tes de les pro­cla­mes eren en cas­tellà, algu­nes de sim­ples però rup­tu­ris­tes, “Viva la república”, o amb temàtica de plena actu­a­li­tat, “Este jui­cio es una farsa” i altres amb un caràcter més futu­rista i no exemp­tes d’un cert humor negre: “Hemos venido a des­pe­dir­nos”.

Poca gràcia li feia, tot ple­gat, al senyor José. Un madri­leny tipus, nas­cut fora de la capi­tal però que l’habita des de fa més de 60 anys. Va bai­xar fins a la mani­fes­tació per veure amb els seus pro­pis ulls de què havien estat capaços els cata­lans. I li va sem­blar poca cosa. “Crec que no hi ha gai­res mani­fes­tants”, deia amb posat cir­cums­pecte però res­pectuós, abans de dir: “Entenc la mani­fes­tació, però les for­mes no m’agra­den.” Hi ha mol­tes coses que no s’ente­nen. Per exem­ple, el senyor José diu que de petit era del Barça i després es va fer del Madrid. O, encara més estrany, que ha votat soci­a­lista tota la vida però ara ho fa pel PP. Casado, de segur que votarà Casado?, se li pre­gunta, i el senyor no sap quina cara posar.

Davant seu, Paseo del Prado avall, amb la mani­fes­tació aca­bada, un grup can­tava: “Passi-ho bé i mol­tes gràcies.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia