Recuperar talent

Ho podria justificar però en un article de premsa no es pot encabir tot. Deixeu-me, doncs, ser dogmàtic: el futur econòmic de Catalunya rau en l’economia del coneixement. A més, l’experiència internacional ens ensenya que, per endinsar-s’hi i consolidar-s’hi, una condició necessària és un sistema universitari i de recerca fort i competitiu.

En aquest front tenim un actiu, un passiu i un passiu transformable en actiu. L’actiu és que avui la base d’universitats i recerca de què disposem ha demostrat ser de gran qualitat. Som un referent europeu al sud del continent. El passiu és que aquesta realitat és molt fràgil, de fet insostenible si no es prenen mesures dràstiques, començant pel finançament. Tenen tota la raó els rectors de les universitats públiques catalanes quan, en un manifest recent, reclamen mesures econòmiques urgents. A la universitat i la recerca li ha tocat sacrificar-se quan els ingressos fiscals de Catalunya es van col·lapsar: calia ser solidari amb els que més ho necessitaven. Però si la perspectiva és la de l’economia del coneixement, el sacrifici no pot ser permanent. La fiscalitat catalana ara s’ho pot permetre i, per tant, ara hauria de ser l’hora de la universitat i la recerca. Reconec que aniria bé disposar de pressupostos.

El passiu transformable en actiu és la diàspora científica que hem acumulat en aquests anys difícils. És una pèrdua, però si en recuperem una part pot ser un guany. Ens arribarà extraordinàriament ben formada i molt connectada. És una oportunitat que no hauríem de deixar passar.

Penso que la política de talent de les universitats hauria de desplegar dos programes clarament diferenciats. Un de promoció que acabés estabilitzant els molts professors-investigadors avui a les universitats catalanes que s’ho mereixen. I un de contractació des de l’exterior. És clar que aquest ha d’estar obert a talent de tots els orígens, però també ho és que serà comparativament atractiu per als que ja tenen lligams amb Catalunya. Encara que formalment no és així, en l’actualitat, i en la pràctica, només tenim el primer programa.

Per relativitzar el cost d’aquest segon programa, considereu Icrea. Aquest programa de la Generalitat ha contractat uns 260 investigadors, la meitat són a les universitats i l’altra meitat, als centres de recerca. Ha tingut un efecte multiplicador espectacular sobre els fons invertits en recerca i sobre la reputació científica de Catalunya. Amb la disposició de fons addicionals, les universitats l’haurien de poder duplicar en el marc d’un programa de contractació externa. És factible. Per exemple, els ingressos per matrícules de les universitats catalanes són superiors als 200 milions d’euros. Amb el 10% d’aquesta quantitat es pot duplicar Icrea a les universitats. No proposo pas augmentar les matrícules un 10%. Però s’està reivindicant una rebaixa del 30% que, en la meva opinió, no té justificació perquè beneficiaria sobretot qui ara les paguen, que, com que tenim un sistema de tarifació social on el pagament depèn de la renda, són els que ja ho poden pagar. I en canvi pot condemnar l’impuls de programes estratègics com el que he suggerit.

Finalment, i des de la perspectiva dels centres de recerca –la situació econòmica dels quals és igualment precària– em sembla que seria bo que hi hagués més cooperació universitats-centres. Com a exemple: la possibilitat d’ofertes conjuntes d’universitats i centres de recerca podria afegir un element significatiu de competitivitat a la política de contractació internacional.