Política

Josep Rull

Número 6 per Barcelona de JxCat

“L’alternativa a Puigdemont és avalar el 155”

“Els que hem sortit, tenim una llibertat limitada”

“Surto amb major convicció que la independència és imprescindible”

“Des del ressentiment, no es construeix res de positiu”

No vull que els meus fills visquin en un estat on, per defensar les seves idees, algú pugui anar a la presó
Les decisions de JxCat les prendrà el grup parlamentari. El funcionament ha de ser molt fidel a l’excepcionalitat
Ens indignem quan sentim comentaris que frivolitzen la severitat de l’exili. És duríssim per als que el protagonitzen

Josep Rull con­fessa que la presó l’ha enfor­tit política­ment. El més dur dels dies a Estre­mera, diu, no han estat les con­di­ci­ons físiques ni tan sols la falta de lli­ber­tat, sinó la llu­nya­nia dels seus fills. Per això ha lamen­tat l’absència d’alguns diri­gents polítics, que no han expres­sat soli­da­ri­tat ni empa­tia. En canvi, valora el sen­tit humà que, des de la dis­crepància política, li han fet arri­bar altres com Eva Gra­na­dos, Jordi Ter­ra­des, Alícia Romero, Janet Sanz i Mer­ce­des Vidal.

Acaba de sor­tir de la presó i s’ha abo­cat en la cam­pa­nya.
És una pro­mesa solemne que vam fer al con­se­ller Forn. També en vam par­lar amb Oriol Jun­que­ras. Vam dir que, quan sortíssim de la presó, des­ti­naríem tota la nos­tra capa­ci­tat, les hores i l’esforç a treure un bon resul­tat en aques­tes elec­ci­ons; des de la con­vicció que qui pot treure els pre­sos polítics i qui pot fer retor­nar el govern legítim al Palau de la Gene­ra­li­tat i als diver­sos depar­ta­ments és el poble de Cata­lu­nya a través de les urnes. Una victòria del tri­par­tit del 155 vol dir presó i exili. Una victòria del sobi­ra­nisme vol dir la pos­si­bi­li­tat de can­viar les coses i tor­nar a la nor­ma­li­tat democràtica.
El govern espa­nyol pot dir que els pro­ces­sos judi­ci­als seguei­xen el seu curs a banda del ter­reny polític, i el jutge del Suprem estu­dia ampliar la causa a més diri­gents inde­pen­den­tis­tes. Com es nego­cia que hi deixi d’haver pre­sos polítics?
El que és segur és que si hi ha un resul­tat con­tun­dent a les urnes, hi ha opci­ons per a mol­tes coses. Si no hi ha aquest resul­tat potent a les urnes, evi­dent­ment s’obre un esce­nari de des­es­pe­rança. Vol dir per­pe­tuar el 155 per una banda i, per l’altra, con­ti­nuar amb aquest procés de pro­hi­bir i empre­so­nar el que dis­crepa, aquell que s’expressa en ter­mes dife­rents dels del tri­par­tit del 155.
Se sent lliure per fer política amb nor­ma­li­tat?
No. Molta gent de bona fe ho des­co­neix, i ens agra­da­ria poder-ho expli­car. Els que hem sor­tit tenim una lli­ber­tat limi­tada, per diver­ses raons. La pri­mera: cada set­mana hem de com­parèixer davant del jut­jat de guàrdia. Ho vaig fer ahir [per abans-d’ahir] per pri­mera vegada al jut­jat de Ter­rassa. Segon: no podem sor­tir del ter­ri­tori de l’Estat espa­nyol. M’hau­ria agra­dat anar a Bèlgica i poder abraçar el pre­si­dent Puig­de­mont i la resta de mem­bres del govern a l’exili. Ter­cer: tenim la lli­ber­tat d’expressió limi­tada. La inter­lo­cutòria del jutge diu que segons què diguem, què defen­sem, tenim el risc seriós de tor­nar una altra vegada a la presó. Quan anem a un debat, no estem en igual­tat de con­di­ci­ons, perquè tenim l’espasa de Dàmocles de la justícia per­ma­nent­ment a sobre. I quart: a nosal­tres, se’ns ha de jut­jar, i veu­rem quan comença el judici oral, per uns delic­tes que són d’una gra­ve­tat extra­or­dinària. Dema­nen per a nosal­tres trenta anys de presó. Quan ens vam aco­mi­a­dar de Joa­quim Forn i d’Oriol Jun­que­ras, una de les qüesti­ons més dures va ser la cer­tesa que ells es que­da­ven a la presó perquè es con­si­de­rava que, si en sor­tien, podien con­ti­nuar pro­ta­go­nit­zant actes vio­lents. Aquest és el tema de fons. Quan érem a la presó, el con­se­ller Jordi Turull i jo parlàvem amb altres reclu­sos, la majo­ria amb sentència ferma. Quan nosal­tres explicàvem que el delicte que pre­sump­ta­ment se’ns atri­bu­eix era el més greu del Codi Penal, i que estàvem par­lant de 30 anys, que­da­ven per­ple­xos. I era gent amb con­dem­nes llar­gues per delic­tes de natu­ra­lesa vio­lenta.
Per què va deci­dir no anar a Brus­sel·les i anar a decla­rar?
Ho vam par­lar entre nosal­tres, vam tenir la con­vicció que hi hau­ria un nivell de repressió molt alt i de cap de les mane­res podíem posar en risc la gent. Després del que havia pas­sat l’1-O, la pri­o­ri­tat era pro­te­gir la gent i no crear tensió. Érem cons­ci­ents que hi hau­ria un nivell de repressió impor­tant cap al govern i vam acor­dar que hi hau­ria una part del govern que mar­xa­ria i una part que es que­da­ria. En el meu cas, jo tenia la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par a Sant Cugat en un acte del cen­te­nari de Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, i creia que hi havia d’anar i donar una imatge de nor­ma­li­tat. I després hi ha un argu­ment de natu­ra­lesa molt per­so­nal, perquè aquí cadascú ha triat en funció de les seves cir­cumstàncies. L’exili és molt dur. La meva mare és molt gran, està malalta i no es pot moure. Si li pas­sava res, si era dins de la presó, creia que tenia alguna pos­si­bi­li­tat de poder-la anar a veure. És una raó per­so­nalíssima meva. Cadascú té les seves. Per això ens indig­nem quan sen­tim comen­ta­ris que fri­vo­lit­zen la seve­ri­tat de l’exili. És duríssim per als que el pro­ta­go­nit­zen. Quan vam sor­tir d’Estre­mera, al cotxe vaig poder par­lar amb el pre­si­dent. Li vaig dir que estigués molt con­vençut que va fer bé d’anar a Brus­sel·les, perquè la ins­ti­tució de la pre­sidència no es pot sot­me­tre a la ignomínia i a la vexació a les quals hem estat sot­me­sos nosal­tres. Ha estat molt dur. Ens han vol­gut humi­liar. No vull dir que a nosal­tres ens hagin lle­vat la dig­ni­tat, no se n’han sor­tit. Però la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat té aquest sen­tit de trans­cendència, s’ha de pro­te­gir de l’acar­nis­sa­ment. D’altra banda, també hem vist que la justícia belga s’ha expres­sat en uns paràmetres dife­rents i s’ha reti­rat l’euro­or­dre per això.
Si Puig­de­mont gua­nya el 21-D i torna per ser inves­tit, hi ha un alt perill que sigui detin­gut abans o després.
Si no gua­nya les elec­ci­ons és molt com­pli­cat que hi pugui haver aquest retorn. Si gua­nya, hi ha una legi­ti­mi­tat extra­or­dinària per poder venir. Tot és anor­mal, però l’anor­ma­li­tat que­da­ria extra­or­dinària­ment agreu­jada en la mesura que aquell que ha estat esco­llit per la ciu­ta­da­nia no pugui pren­dre pos­sessió de la res­pon­sa­bi­li­tat que li ha con­fe­rit el poble de Cata­lu­nya. Si no torna el pre­si­dent com a pre­si­dent, vol dir que es dona carta de natu­ra­lesa al 155, que vol dir que des de Madrid es pugui ful­mi­nar un pre­si­dent esco­llit democràtica­ment. Aquest és el sen­tit dar­rer de la nos­tra can­di­da­tura. La manera de con­fron­tar-nos amb rotun­di­tat al 155 és el retorn del pre­si­dent legítim amb el seu govern.
ERC vol que acla­rei­xin quina seria alter­na­tiva de JxCat a Puig­de­mont.
No hi ha alter­na­tiva. Bus­car-la és ava­lar el 155. Tot el nos­tre esforç l’uti­lit­za­rem per expli­car en posi­tiu el nos­tre pro­jecte, tre­ba­llar per la nor­ma­lit­zació democràtica del país, con­ti­nuar amb el pro­jecte de república i bus­car aquest ele­ment de con­fron­tació democràtica amb els nos­tres adver­sa­ris polítics, mai ene­mics, que són el tri­par­tit del 155. Mal­grat la duresa del que hi ha hagut, no volem sor­tir amb cap espurna de rancúnia ni res­sen­ti­ment, amb la con­vicció que des de la rancúnia, des del res­sen­ti­ment, no es cons­tru­eix res de posi­tiu. El dia que dei­xem de ser aquesta onada d’espe­rança, no tin­drem cap mena uti­li­tat. Fem la denúncia, però no ens trau­ran el som­riure. Hem lle­git molt dins de la presó i ens hem ama­rat d’alguns refe­rents.
ERC i Oriol Jun­que­ras no són els seus adver­sa­ris polítics?
Els nos­tres adver­sa­ris són el tri­par­tit del 155.
Si l’inde­pen­den­tisme suma, la CUP està oberta a entrar al govern si es des­plega la república i hi ha uni­la­te­ra­li­tat...
El plan­te­ja­ment és res­ta­blir el pre­si­dent Puig­de­mont i el govern legítim. Quan això s’hagi fet, veu­rem en quins ter­mes s’ha de con­ti­nuar desen­vo­lu­pant aquesta legis­la­tura.
I si gua­nya ERC? JxCat inves­tirà Jun­que­ras o Rovira?
Vull que gua­nyi les elec­ci­ons JxCat i Car­les Puig­de­mont, amb res­pecte a les altres for­ma­ci­ons polítiques.
No és lògic també que l’elec­to­rat inde­pen­den­tista pugui visu­a­lit­zar cap on va el procés?
Les elec­ci­ons seran en bona mesura la segona volta de l’1-O. Aquest és el punt fona­men­tal. N’hi ha un altre en nega­tiu. Els del 155 estan dis­po­sats a res­pec­tar el resul­tat elec­to­ral? Nosal­tres, sem­pre hem estat dis­po­sats a res­pec­tar-lo.
Si el 155 cau però es manté la inter­venció finan­cera, què fa un govern inde­pen­den­tista?
Eixam­plar la base i car­re­gar-se de legi­ti­mi­tat. Tenim una car­to­gra­fia clara del que hi ha a l’altra banda del mur, de la mag­ni­tud del mino­taure. No es tracta de recu­lar, sinó de con­ti­nuar avançant amb les millors eines i les millors con­di­ci­ons que ens per­me­tin que el següent pas enda­vant sigui irre­ver­si­ble en ter­mes democràtics.
Pot ser un procés que duri molts anys.
Quan surto de la presó, surto amb major con­vicció que la inde­pendència de Cata­lu­nya és impres­cin­di­ble. Des que tenia quinze anys, com a inde­pen­den­tista he tin­gut tres eta­pes dife­rents. La pri­mera va ser el somni de l’ideal. La segona, de prag­ma­tisme. Com a con­se­ller, he vist les opor­tu­ni­tats que Cata­lu­nya perd pel fet de no ser inde­pen­dent. La ter­cera obra més impor­tant en car­re­te­res que va fer la Gene­ra­li­tat l’any pas­sat va ser una rotonda. Però quan veus el poten­cial que té aquest país i les opor­tu­ni­tats que per­dem en benes­tar, progrés, en cre­ació de llocs de tre­ball, en pros­pe­ri­tat, en moder­nit­zació, per no tenir la inde­pendència, és extra­or­di­nari. La ter­cera és que no vull que els meus fills vis­quin en un estat on, pel fet de defen­sar lliu­re­ment i democràtica­ment les seves idees, algú pugui anar a la presó.
Com es tras­passa una amenaça d’exer­cir la violència de l’Estat espa­nyol?
Amb més democràcia. Eixam­plant la base. El nos­tre límit ha estat, és i serà la uti­lit­zació de la violència. Mai hem uti­lit­zat la violència, mai uti­lit­za­rem la violència. Davant d’aquest com­promís, que té un com­po­nent ètic, moral, insu­bor­na­ble, l’opció és una gran onada democràtica expres­sada en lli­ber­tat i a les urnes. Com més àmplia és la base, més difícil és que es pugui sos­te­nir aquest mur, que hem vist que és molt alt i molt con­tun­dent. No hem de que­dar empre­so­nats per deter­mi­nats plan­te­ja­ments de ter­mi­nis o per una hiper­ven­ti­lació que pugui aca­bar sent estèril.
Al grup par­la­men­tari de JxCat qui prendrà les deci­si­ons? Puig­de­mont? El PDe­CAT?
Les prendrà el grup par­la­men­tari, que vol dir els dipu­tats que l’inte­gren, que tenen una pro­cedència extra­or­dinària­ment plu­ral. Hi ha gent que pro­ce­deix de sec­tors molt dife­rents i gent que venim del PDe­CAT. El par­tit ha exer­cit una gene­ro­si­tat extra­or­dinària i ha sabut enten­dre l’excep­ci­o­na­li­tat d’aques­tes elec­ci­ons. El fun­ci­o­na­ment del grup par­la­men­tari ha de ser molt fidel a l’excep­ci­o­na­li­tat del moment. Hi haurà un àmbit molt pre­fe­rent de presa de deci­si­ons que ha de ser el mateix grup.
JxCat és una marca de futur de cara a unes elec­ci­ons muni­ci­pals, per exem­ple?
Ara ens cen­trem en aques­tes elec­ci­ons. És un ins­tru­ment excep­ci­o­nal davant d’una situ­ació d’excepció.
Quins refe­rents ha lle­git i se n’ha ama­rat a la presó?
Hi ha un lli­bre, que he reco­ma­nat de totes les mane­res pos­si­bles, de John Car­lin, que es diu El som­riure de Man­dela. Reco­mano a tot­hom lle­gir-lo. Explica molt bé que el res­pecte, l’empa­tia, el perdó, l’espe­rança, la fer­mesa, són uns valors que donen una força extra­or­dinària. El res­pecte a l’altre. És un lli­bre ins­pi­ra­dor. Vaig dema­nar que me l’envi­es­sin a la presó i el vaig poder tenir. Estem a anys llum, i pre­ten­dre remo­ta­ment fer cap com­pa­ració amb Nel­son Man­dela seria ofen­siu. Cap pre­tensió. Però hi ha molts ele­ments que expres­sava Man­dela que poden ser útils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.