Política

exposició fotogràfica

Alep després de la batalla

experiència ·

Un jove politòleg català amb arrels sirianes retorna a la ciutat de la seva família

Les imatges preses mostren la destrucció, sobretot als barri modestos

Expert en el Pròxim Orient, assegura que la reconciliació entre diferents les comunitats és “difícil”

Abans de la guerra, Alep era una de les ciutats més dinàmiques de Síria. El règim es va dedicar a liberalitzar l’economia i a permetre la inversió privada, fet que va permetre l’augment del turisme a tot el país però sobretot a la capital, Damasc, i a Alep. El resultat va ser una “occidentalització” de les dues urbs, amb hotels boutique i fins i tot amb problemes de “gentrificació”. A Alep, escenari d’una de les batalles més cruents de la guerra hi ha zones que han quedat totalment irreconeixibles. El politòleg especialitzat en el Pròxim Orient Gabriel Garroum Pla, de pare sirià i mare catalana, va tornar a la ciutat de la seva família sis anys després d’haver-la visitada, a finals del 2017.

El que s’hi va trobar i l’anàlisi que fa sobre l’actualitat siriana ho va presentar en una conferència que es va celebrar a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), a Barcelona. Garroum va passejar per la ciutat i la va fotografiar: el resultat és una sèrie d’imatges impactants que demostren els estralls de la guerra. I no només de la batalla, sinó de qui han estat els vencedors. Els retrats del mandatari Baixar al-Assad, a punt de guanyar la guerra –ara ja domina pràcticament la totalitat del territori i té l’ajut del poderós exèrcit rus–, inunden els carrers de la ciutat. Fins i tot es poden trobar fotografies al carrer on es pot veure el pare de Baixar, Hafez, que va deixar el poder l’any 2000, quan va morir. “Síria és una república dinàstica”, assevera. El viatge a Alep ha permès a Garroum veure imatges que l’han impactat. Per exemple, cartells que exclamen: “Alep, un tros de cel”, quan al costat hi ha edificis destruïts. Explica que un dels que li va cridar més l’atenció és el cartell on hi ha una etiqueta amb el lema #BelieveinAleppo. “No són missatges triats a l’atzar. Hi ha un intent de donar un missatge de modernitat, d’esperança, de reconstrucció. No són missatges neutres”, explica. “Fa la sensació que s’està en el tram final de la guerra. Es parla de país, però és un país partit”, assegura. “I és que els sirians són molt nostàlgics. Diuen: «És que abans teníem un gran país, ara està tot destrossat.»”, explica Garroum, que encara manté lligams familiars a Alep.

Des de ben petit, cada estiu, passava un temps a la ciutat, amb la família del seu pare. “Durant els primers temps, em semblava estrany. No va ser fins als 15 anys que vaig començar a connectar-hi.” Garroum explica que Alep, aquella ciutat que es vantava de ser multiculural i acollidora, ha quedat partida, com el país. “Ningú ja no es refia del del costat”, hi afegeix. El politòleg assegura que aquesta imatge de concòrdia que es vol vendre que hi havia des d’abans de la guerra “no és del tot certa”. “Potser no hi havia enfrontaments, però cada comunitat feia la seva vida sense interactuar amb l’altra”, explica, i és molt crític, per exemple, amb la comunitat cristiana (a què pertany la seva família). “Han estat molt conservadors i de seguida es van alinear amb el regim d’Al-Assad perquè els oferia protecció.”

Tot i això, algunes imatges captades per la càmera de Garroum albiren un bri d’esperança. Com la de dues nenes que van cap a l’escola —l’una amb mocador al cap i l’altra sense— abraçades i ben avingudes tot i les diferències que les separen. Una altra de les històries que explica Garroum és la del llibreter Jabra, en un dels barris més populars d’Alep, Jdeieh, que no ha tancat la seva llibreria els anys de guerra que ha patit la ciutat, ni tan sols després de la mort del seu fill.

Guerra de classes

En la passejada que fa el jove, també es pot copsar les zones que han patit més els estralls de la guerra. “Els barris més modestos, els del sud i l’est de la ciutat, han experimentat moltes més destrosses. Són barris amb rendes més baixes, que es van unir de seguida a la revolució. En canvi, a la zona oest, on viuen les famílies més adinerades, la destrucció no es tan evident”, observa Garroun.

Alep torna, de mica en mica, a la normalitat, les cafeteries es van omplint de joves amb ganes de continuar amb la seva vida i la ciutat torna lentament a posar-se en marxa. Tot i això, costarà esborrar les ferides. Queda lluny encara aquell “tros de cel”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia