‘Fer-à-repasser’

Ningú no dubta que Joan Puig i Ferreter va ser un dramaturg, dins del modernisme, de molta volada. Precisament Guillem-Jordi Graells ha dedicat molts esforços a editar-lo, a estudiar-lo, i a representar-lo. Cosa que va ser possible amb La dama enamorada, un text punyent i molt ben construït. Ara bé, el que volia contar-vos és una història molt il·lustrativa de la situació de la dona. Puig i Ferreter va ser un d’aquells intel·lectuals exiliats que van anar a raure a París. El seu millor amic era Ferran Canyameras, que, l’amistat trencada, va publicar El gran sapastre, obra que no es va editar fins al 1977, tot i que el seu autor, Ferran Canyameras, va morir el 1964.

Els exiliats de París tenien, a més, els diners de la Generalitat i havien pensat reconstruir-la a l’exili –els catalans tenim tants exiliats!–. Un bon dia Puig i Ferreter va anar a un teatre de varietés, tant de moda en aquella època (estem parlant dels quaranta), i hi va veure una noieta que el va entusiasmar. Tant és així que l’esperà i la va fer anar a casa seva. La noia va acceptar, i es va instal·lar a l’apartament, moderadament luxós, de Puig i Ferreter.

El nostre dramaturg, però, era un malalt de gelosia, i un bon dia, per algun comentari, va imaginar que s’entenia amb el seu amic Canyameras. Enfurismat anà a casa; la noia estava planxant (recordeu aquelles planxes sense electricitat que s’escalfaven sobre carbó encès?), i ell, fora de si d’ira, li va prendre la planxa de les mans, li va partir el crani amb ella i la va deixar estesa a terra. Quan els amics ho saberen van córrer a auxiliar la noia, que estava viva, si bé tenia un greu traumatisme al cap.

Portada a l’hospital, van pagar perquè rebés la màxima atenció mèdica. I no sols això: un cop ella conscient, li van donar una pila de diners perquè no denunciés Puig i Ferreter, perquè això significaria una greu bufetada per als catalans exiliats. Ella, doncs, no hi va posar denúncia, però el comissari en cap de París el va entrevistar, al seu despatx. I furiós, li repetia: “És que no era la seva dona! No hi tenia cap dret, a colpejar-la!” A la dona, colpejar-la, pegar-la i fins i tot matar-la era una menudesa, perquè la muller esdevenia propietat del marit. Tot i això, els periodistes de París, quan es referien a ell, l’anomenaven Puig i “fer-à-repasser”, que vol dir planxa.

Una de més antiga: Olympe de Gouges va escriure, durant la Revolució Francesa, el 1791, un llibre titulat Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, paral·lel al llibre Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aparegut el 1789. Olympe de Gouges va morir guillotinada.

I encara una altra: quan els famosos “pactos de La Moncloa” van acabar, el 25 d’octubre del 1977, hi havia a la porta una munió de periodistes. Hi va sortir, com a portaveu, Santiago Carrillo, inequívocament d’esquerres, i la primera cosa que va dir va ser: “Ya la hemos parido y ha sido varón.”

Vull fer esment de les lluitadores per la llibertat que expliquen la incomoditat que causaven als seus companys de lluita, la majoria homes, que mai no les van considerar unes iguals (Alexandra Kolontai, Rosa Luxemburg o Clara Zetquin).

Els atavismes que han considerat la dona un objecte de reproducció té el seu correlat en la política espanyola: el dret penal va ser posat al dia l’any 1976, fins al text definitiu, el 2015. Doncs bé, el Codi Penal espanyol fins al 1976, deia literalment: “No pueden viajar al extranjero menores, mujeres y subnormales sin la autorización de su esposo o tutor.” Em resisteixo a traduir això al català. Ara revifa, el feminisme? Tant de bo. El cert és que les dones de la meva generació (vaig néixer el 1943) ja havíem sortit al carrer, en ple franquisme, defensant l’avortament i els drets de les dones.

Els atavismes, com deia, són molt potents i travessen tota la història. Som cultura, i la nostra cultura és, ai!, patriarcal. Que ens en desempalleguem, com vam fer amb la teoria creacionista, substituint-la per l’evolucionista, és cosa de tots, homes i dones. I és la tasca més urgent que té el país, que té la humanitat. Junt amb el racisme i l’homofòbia, és clar...