Política

“Ha estat èpic”

multitudinàries · La participació en les marxes per la llibertat es multiplica en l’últim tram i col·lapsa els accessos a Barcelona gesta · Els participants viuen l’experiència amb emoció i entusiasme més · Una sisena marxa des de Castelldefels omple la Gran Via

La sisena marxa, la dels CDR per l’autovia de Castelldefels, va aplegar milers de joves

Diu un vell pro­verbi que si cami­nes sol vas més ràpid, però que si cami­nes acom­pa­nyat arri­bes més lluny. Les mul­ti­tu­dinàries mar­xes popu­lars que ahir van aca­bar des­bor­dant Bar­ce­lona i també totes les pre­vi­si­ons de par­ti­ci­pació així ho tes­ti­fi­quen. Pro­ce­dents de Vic, Berga, Tar­ra­gona, Tàrrega i Girona, més una sisena que va par­tir de Cas­tell­de­fels l’últim dia, les colum­nes de gent es van anar engran­dint, mul­ti­pli­cant, al llarg de tot el recor­re­gut, i espe­ci­al­ment en l’últim tram, fins a esde­ve­nir veri­ta­bles marees huma­nes. La força de la gent va dei­xar ahir de ser un lema o un somni i es va fer for­ta­ment visi­ble. A la C-58, a la Meri­di­ana, a Bada­lona, a la Gran Via, a la Dia­go­nal… Amb pas ferm i impa­ra­ble, els cami­nants van arri­bar més que con­tents, pletòrics. Alguns, espe­ci­al­ment els que havien recor­re­gut més quilòmetres, gai­rebé no se sen­tien les cames, però res impor­tava; la queixa ahir no hi tenia cabuda. Només l’emoció i el goig d’haver fet història.

Com va dir Mari­ano Rajoy, “els cata­lans fan coses”. I una de les coses que fem és cami­nar. I cami­nar molt per la lli­ber­tat del nos­tre país. En Josep Pla Ver­da­guer no només pre­su­mia ahir de cognoms il·lus­tres. Als seus 72 anys, havia fet el recor­re­gut Vic-Bar­ce­lona i encara li sobra­ven for­ces. “Si n’hagués hagut de fer 200, els hau­ria fet”, asse­gu­rava.

En Josep havia sor­tit de Vic dime­cres al matí amb cinc per­so­nes més, de les quals només dues van arri­bar a la Gar­riga. “Allà, l’únic que m’acom­pa­nyava em va dir: «Hauràs de con­ti­nuar tu sol...»” I ell no s’ho va pen­sar. Però la sole­dat en les “mar­xes per la lli­ber­tat” no exis­teix. “No he estat mai sol, sem­pre he estat acom­pa­nyat, i molt ben acom­pa­nyat”, afir­mava ahir a punt d’arri­bar a Bar­ce­lona.

La Laia Monés, de 17 anys, que es va afe­gir a la marxa a Lli­nars, com­par­tia l’entu­si­asme. “Acu­mu­lem tants anys de lluita com­par­tida que al final s’ha con­ver­tit gai­rebé en una religió”, reco­nei­xia. I en Fran­cesc Tomàs (58), que havia sor­tit d’Arge­la­guet, a la Gar­rotxa, encara més lluny de Girona i de Vic, cor­ro­bo­rava aquest sen­ti­ment de comunió que es vivia ahir en totes les mar­xes. “Ha estat èpic”, resu­mia, men­tre ame­nit­zava el tra­jecte amb un gui­tarró. “És una jarana segona de Vera­cruz. La música ha estat també impor­tant per fer més lleu­ger el recor­re­gut”, insis­tia. Ell, com molts altres, ente­nia que aques­tes mar­xes popu­lars, orga­nit­za­des per l’ANC i Òmnium Cul­tu­ral i inèdites fins ara a Cata­lu­nya, tenen una càrrega simbòlica impor­tant. “És un camí, no para­rem fins que no hi arri­bem.”

Aquest fer­vor, aquest sen­ti­ment de ger­ma­nor i ale­gria, va ser cons­tant fins al final. L’Eugeni Llahí (46), que venia de Tona, recor­darà sem­pre amb espe­cial emoció la rebuda als pobles. “A Cen­te­lles van fer 90 trui­tes, la gent no ens ha pogut rebre amb més afecte, no ens ha pogut abri­gar més”, expli­cava. Encara por­tava a sobre un tros­set del fuet que li havien ficat dins la mot­xi­lla quan va mar­xar de la Gar­riga, on van obse­quiar els cami­nants amb un menú variat que aca­bava amb pae­lla. “Espec­ta­cu­lar, va ser espec­ta­cu­lar...”, repe­tia l’Eugeni, per qui les mar­xes que ahir van aca­bar a Bar­ce­lona han con­tribuït en gran mesura a “reviure l’essència de l’1-O, amb el poble com a gran pro­ta­go­nista”.

En Joa­quim Assensi, de 52 anys, va fer tot el tra­jecte des de Fol­gue­ro­les, al cos­tat de Vic. “Ha estat increïble. Moments pre­ci­o­sos quan veies mares joves cami­nant amb els nadons a sobre i fins i tot donant el pit.” Per ell, la mobi­lit­zació d’ahir no ha de ser un fet excep­ci­o­nal, sinó l’inici d’una nova etapa mar­cada “per la unió del poble”. “Crec que ja vam apren­dre del 3-O. Això ha de seguir. No es pot parar, és l’única manera.”

D’anècdo­tes posi­ti­ves, mol­tes. D’elo­gis a l’orga­nit­zació, infi­nits. “Un 10”, subrat­llava la Rosa Pla­nes. L’estat de feli­ci­tat que es vivia durant les mar­xes mini­mit­zava o, direc­ta­ment, feia invi­si­ble qual­se­vol inci­dent. Ningú en par­lava. Si algú els va insul­tar o els va llançar pedres des d’un pont, el van igno­rar. Fins i tot, seguint els con­sells d’en Tomàs, van res­pon­dre a algu­nes pro­vo­ca­ci­ons amb cançons i música. “El que compta és que tots junts hem cami­nat pel mig de l’AP-7”, des­ta­cava en Jordi Bufí (36), que venia de Gra­no­llers. “A Bar­berà ens han fet fora d’un cafè amb l’himne espa­nyol, però no ens ha impor­tat. Ningú pot enter­bo­lir una experiència tan extra­or­dinària com aquesta”, comen­tava en Xavier, de 62 anys, pro­ce­dent de Bagà.

L’ani­mo­si­tat, ben visi­ble en mol­tes cares, no era incom­pa­ti­ble amb el reco­nei­xe­ment i la presa de consciència de la rea­li­tat, del moment difícil que està vivint Cata­lu­nya aquests dies. Les imat­ges de les fogue­res, els alda­rulls i les càrre­gues poli­ci­als havien gene­rat en molts dels cami­nants una sen­sació con­tra­dictòria. “En molts moments he pen­sat que nosal­tres som dins d’una bom­bo­lla d’entu­si­asme, però alhora som molt cons­ci­ents de la rea­li­tat. Ens sen­tim feliços, però enfa­dats alhora. Hem tin­gut moments d’emoció, però també d’impotència i de ràbia”, comen­tava la Mont­ser­rat (56), de Ribes de Fre­ser.

Auto­cars

No tots els que van arri­bar ahir a Bar­ce­lona havien fet els 100 quilòmetres de recor­re­gut que tenia cadas­cuna de les cinc mar­xes. A Sant Quirze, on final­ment van con­fluir les colum­nes pro­ce­dents de Vic i de Berga, van dor­mir unes 1.500 per­so­nes. La resta s’hi van anar afe­gint. Com va pas­sar en molts altres muni­ci­pis. A l’Alcampo de Sant Quirze, hi havia ahir diver­sos auto­cars que van venir d’altres punts de Cata­lu­nya per fer el tram final fins a Bar­ce­lona per la C-58. Molta altra gent va arri­bar en vehi­cle pri­vat fins a Saba­dell i també es va afe­gir a la marxa. “Jo he vin­gut en cotxe des de Cas­tell­bell i el Vilar, al Bages, perquè sen­tia que hi havia de col·labo­rar, que hi havia d’apor­tar el meu gra­net de sorra”, comen­tava la Ivet, de 24 anys. També hi va haver famílies que es van repar­tir trams. I fins i tot gent que va fer recor­re­guts inter­mi­tents. “Nosal­tres vam fer el tram de Man­resa a Vaca­ris­ses i avui hem fet el tram final. Del que es tracta és d’omplir els car­rers, d’omplir-los a ves­sar”, expli­cava en Miquel Serra, de 63 anys, que arri­bava a Bar­ce­lona acom­pa­nyat de la Isa­bel, la seva dona. “Estic con­tent, però també amb el cap fred i amb ràbia. Tot això és un pro­blema econòmic; si anéssim tots bé, segu­ra­ment no seríem aquí”, sin­te­tit­zava en Miquel.

Però també hi va haver alguns casos excep­ci­o­nals, com ara l’experiència del Jordi Car­bo­nell, de 71 anys. Ell és de Saba­dell, però per poder fer la marxa sen­cera com anhe­lava, va aga­far un autobús fins a Vic el pri­mer dia i va tor­nar a peu. Ahir estava satis­fet de la gesta. “Ha estat preciós, la gent ens ha fil­mat, ens ha fet cos­tat, a la Gar­riga, on molta gent ens ha obert casa seva perquè hi poguéssim dor­mir; hem rebut un tracte exqui­sit, la gent gran ens ha rebut emo­ci­o­nada, amb llàgri­mes als ulls”, rela­tava Car­bo­nell.

Men­tre la marxa pro­ce­dent de Sant Quirze, la pri­mera a arri­bar a Bar­ce­lona, abans fins i tot de l’hora pre­vista, entrava per la C-58, i la pro­ce­dent de Girona, que hi havia arri­bat via Mas­nou i Bada­lona, ho feia per la Gran Via, les mar­xes que havien sor­tit de Tàrrega i de Tar­ra­gona i que s’havien con­ver­tit en una de sola a Mar­to­rell van entrar a Bar­ce­lona per la Dia­go­nal. A Mar­to­rell, on es van ajun­tar les colum­nes de Tar­ra­gona i Tàrrega, va pas­sar exac­ta­ment el mateix que a Sant Quirze. El nom­bre de par­ti­ci­pants es va mul­ti­pli­car en el dar­rer tram fins a arri­bar a Bar­ce­lona. Tant que la marxa es va anar fent cada cop més lenta des de Molins de Rei, ja que en cada muni­cipi del Baix Llo­bre­gat s’hi afe­gia gent.

L’efecte mul­ti­pli­ca­dor va ser tan gran que, a l’altura de Sant Just, els mani­fes­tants van deci­dir ocu­par els vuit car­rils de l’auto­pista. Les ANC de Cor­nellà, Sant Joan Despí, Esplu­gues i Sant Just es van encar­re­gar de la dar­rera etapa, en què molts, com en Jordi i la Cèlia, de Molle­russa, van anar a “reco­llir men­jar i roba que tenien al vehi­cle, apar­cat prop de TV3, per poder tor­nar al ves­pre”. Els amics de l’Adri, el jove d’Esplu­gues que està exi­liat a Bèlgica, s’encar­re­ga­ven d’ani­mar amb crits els que espe­ra­ven al “pont de TV3” i els con­cen­trats van aca­bar cami­nant pels vorals i els talus­sos de l’auto­pista per poder avançar.

A l’altre cantó del Baix Llo­bre­gat, per Cas­tell­de­fels i Gavà, la que es va con­ver­tir en sisena marxa, con­vo­cada pels CDR, va esde­ve­nir un èxit ines­pe­rat. Milers de per­so­nes van ocu­par els dos sen­tits de la marxa de la C-31 des de Cas­tell­de­fels i fins a la plaça Cerdà. Només tenia una etapa i hi par­ti­ci­pa­ven majo­ritària­ment joves i veïns de les loca­li­tats per on va cir­cu­lar.

Cinc marxes de 100 quilòmetres
Les cinc marxes organitzades per l’ANC i Òmnium que han recorregut Catalunya en tres dies fins a confluir a Barcelona estaven pensades per cobrir 100 quilòmetres en cada trajecte. Havien sortit dimecres al matí de Girona, Vic, Berga, Tarragona i Tàrrega.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia