Preocupació a Madrid

La classe política s’hauria de posar d’acord al voltant de la gestió de la pandèmia. És lamentable haver de donar importància a fets que haurien d’ésser quotidians. Encara avui la política situa com un fet excepcional que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso –tots dos amb les pitjors dades respectives de Covid-19 de tot Europa–, s’hagin reunit per prendre mesures conjuntes. Quina importància té que un sigui del PSOE i l’altra, del PP. La ciutadania, quan paga impostos a l’Estat, no pregunta si els paga al PSOE o al PP. No és d’estranyar que milers de madrilenys marxin a llocs mes segurs que la capital i els seus voltants. Marxen quan veuen els seus representants tirar-se els plats pel cap i no resoldre res. Fins i tot el Centre d’Investigacions Sociològiques afirma que els polítics estan desprestigiats.

Hi ha un abans i un després de la pandèmia i, un cop hem escoltat Pedro Sánchez i Díaz Ayuso, no ho sembla. El seu to i els seus arguments són els mateixos que abans del virus, quan encara les lluites entre partits polítics formaven part del divertiment general. Ara, les corbes de l’Estat del coronavirus, les de l’atur, les dels ERTO i d’altres són motiu suficient perquè hi hagi acords sense haver d’esperar ni un minut més, com els que ahir van assolir a Madrid. Un acord per a la comunitat de Madrid que ha arribat tard en espera de la picabaralla política que avui no té cap sentit.

Els habitants de Madrid estan molt preocupats, i nosaltres també, per la seva salut, la qual pot dependre de la gestió política i de les possibles repercussions de la pandèmia. Ben segur que aquest cop més que per la sentència que ha de dictar el Suprem perquè el president no va despenjar una pancarta que deia: “Llibertat presos polítics i exiliats.”