PERE BOSCH I CUENCA
Historiador i periodista
Tot és possible (encara)
Es fa difícil trobar, arreu del món, una mobilització tan persistent i cívica com la que ha protagonitzat la ciutadania del nostre país
Fa alguns anys, l’historiador Pere Anguera va dedicar un llibre a rastrejar els orígens de la Diada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008). La primera commemoració que va poder documentar es remunta al 1886. En aquells moments, Espanya era una entelèquia de democràcia, amb un sistema corrupte (l’anomenada Restauració Borbònica) en el qual dos partits es repartien el poder mentre es deixava molt poc marge a l’oposició, ja fos republicana o catalanista. Aquell primer acte, que es va celebrar a l’església de Santa Maria del Mar, va organitzar-lo el Centre Català, una de les moltes entitats que intentaven coordinar els incipients grups catalanistes, i va consistir en un funeral en memòria “dels patricis que moriren en defensa del LA PATRIA CATALANA el dia 11 de setembre de 1714”. Un acte senzill, sense massa pretensions. En aquells moments, el catalanisme era totalment residual, i, si fem cas dels informes policials, hi van concórrer unes 148 persones. El bisbe de Barcelona, Jaume Català, va prohibir el sermó instigat pel capità general de Catalunya, Martínez Campos, amb l’excusa que “el templo no debe ser un club político”. Eren anys de prohibicions, d’actes minoritaris i de picar pedra.
Probablement, molts de vostès pensaran que retrocedim massa temps enrere. I que l’escenari del 1886 no té res a veure amb el del 2021. I tenen molta raó. Però val la pena saber d’on venim, recordar quin camí hem recorregut i intentar esbrinar cap a on anem. Durant els 135 anys que han transcorregut entre aquella primera convocatòria i l’actual, hem viscut de tot: Diades prohibides (una bona pila), Diades minoritàries (excepció feta de les de la transició, marcades pel desig de posar fi al franquisme i recuperar les llibertats perdudes) i Diades bipolars, durant els anys de l’autonomisme, caracteritzades per una celebració institucional encotillada i una altra viscuda des del carrer, amb actes i manifestacions a les quals anaven els de sempre, amb petites capelletes amb tanta capacitat per a fer soroll com per barallar-se.
L’escenari, com és prou sabut, va canviar de dalt a baix a partir del 2012. Aquella Diada, un milió i mig de persones van ocupar els carrers de Barcelona. L’any anterior, n’hi havia hagut 10.000. Aquell èxit, però, s’havia anat coent des del 2009, amb el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana, i va fer un salt espectacular l’any següent, amb el canvi de paradigma provocat pel desencís de la via estatutària, que va abocar milers de persones a l’independentisme i va situar-nos en un escenari radicalment diferent, en la fase del procés. El lema de la concentració del 2010 havia estat Som una nació. Nosaltres decidim. Només dos anys després, la gent desfilava amb un missatge molt clar: Catalunya, nou Estat d’Europa.
Sense caure en l’autocomplaença, val la pena destacar el camí que hem recorregut en pocs anys. El mèrit no només el té quan ho comparem amb el nostre passat, sinó també amb la resta del món. En aquest sentit, es fa difícil trobar, arreu del món, una mobilització tan persistent i cívica com la que ha protagonitzat la ciutadania del nostre país. En els darrers anys, la Diada ha estat un torcebraç permanent del carrer, tant als polítics d’aquí com als d’allà; un torcebraç per aconseguir un referèndum i per assolir la independència. Ha estat la mobilització de la Diada la que ens va portar al 9-N i a l’1-O, dues fites històriques per al nostre país.
La ressaca de l’1 d’octubre ha alterat de dalt a baix l’escenari. La repressió del govern espanyol ha fet el seu efecte i ha tingut un efecte devastador. A nivell intern, no sembla massa útil que perdem el temps assenyalant responsables, ni que repartim etiquetes de traïdors o de patriotes; ni tampoc que ens flagel·lem col·lectivament. El que cal és reconduir la situació, construir ponts entre els independentistes i aconseguir una unitat estratègica, sense la qual sembla difícil aspirar a res. Sigui com sigui, l’Onze de Setembre seguirà essent el principal baròmetre per a mesurar la pressió que som capaços d’exercir, per bé que caldria començar a pensar en formes de mobilització o resistència passiva que permetin mantenir el torcebraç. Una altra cosa és que aquesta, es mesuri en pascals o en ciutadans, sigui suficient per esberlar el mur que tenim al davant. Però en això, novament, la història ens torna a demostrar que tot és possible.