El dinosaure encara hi és

En els últims anys, els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya pro­ta­go­nit­zen un procés d’empo­de­ra­ment polític a favor de la cons­ti­tució d’un nou estat. És el dret a deci­dir tal com el defi­neix el dic­ta­men del Tri­bu­nal Suprem del Canadà del 1998 i la llei de la clare­dat del 1999, que, “basant-se en el prin­cipi democràtic”, l’entén com el “dret a expres­sar l’opinió política sobre el futur polític col·lec­tiu d’una part” d’un ter­ri­tori (Joan Ridao). La força de les mul­ti­tu­dinàries mani­fes­ta­ci­ons de la segona dècada d’aquest segle emana, doncs, del dret democràtic que tenen tots i cadas­cun dels ciu­ta­dans a deci­dir el seu futur polític i a bas­tir una iden­ti­tat-pro­jecte que “s’arti­cula a par­tir d’una autoi­den­ti­fi­cació, sem­pre amb mate­ri­als cul­tu­rals, històrics, ter­ri­to­ri­als... [i amb] un pro­jecte de cons­trucció d’una col·lec­ti­vi­tat” (Manuel Cas­tells). És una iden­ti­tat que es nodreix d’orígens diver­sos i plu­rals. I, vist des de l’Estat espa­nyol 130 anys després de les Bases de Man­resa, Cata­lu­nya és un mal­son que recorda el micro­re­lat de Mon­ter­roso: “Quan es va des­per­tar, el dino­saure encara hi era.”

És, doncs, un procés que ve de lluny i apunta encara més lluny i que en la fase actual s’ini­cia amb el fracàs del soci­a­lisme català de tirar enda­vant el dar­rer intent per roman­dre a Espa­nya (Esta­tut del 2006). La sentència d’un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal cadu­cat i des­le­gi­ti­mat del 28 de juny del 2010 pro­voca la pri­mera de les mul­ti­tu­dinàries mani­fes­ta­ci­ons amb el lema Som una nació, nosal­tres deci­dim. És la rup­tura sen­ti­men­tal amb Espa­nya d’una part de ciu­ta­dans que donen per morta la via esta­tutària. A les elec­ci­ons del 2006, el vot inde­pen­den­tista és del 14% i, segons el Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió, el 42,5% dels enques­tats se sen­ten només cata­lans o més cata­lans que espa­nyols; el 2010 els per­cen­tat­ges són del 45,4% i el 45,1%; el 2015, la legis­la­tura del referèndum, del 47,6% i del 48,5%, i el 2021 del 50,1% i del 44,7% (2020). I men­tre el govern espa­nyol judi­ci­a­litza el procés polític, les enti­tats civils (Òmnium, ANC...), els par­tits inde­pen­den­tis­tes i part de la gent, que vira del fede­ra­lisme a la inde­pendència i a la iden­ti­fi­cació naci­o­nal cata­lana, es mobi­lit­zen: con­sul­tes (2009-10, 19% de par­ti­ci­pació, 92% a favor de la inde­pendència), 9-N (2,3 mili­ons de vots), Dia­des mul­ti­tu­dinàries i referèndum de l’1-O, bru­tal­ment repri­mit pel govern de Rajoy (1.066 con­tu­si­o­nats), que té una allau de crítiques inter­na­ci­o­nals, i fugaç decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre del 2017.

La res­posta no es fa espe­rar, apli­cació de l’arti­cle 155: inter­venció de la comu­ni­tat autònoma, des­ti­tució del govern, dis­so­lució del Par­la­ment i cele­bració d’elec­ci­ons, exili d’una part del govern i presó i con­demna de la resta. Cal extreure’n les con­seqüències: manca de massa crítica sufi­ci­ent per defen­sar una decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència (la par­ti­ci­pació en el referèndum d’Eslovènia del 1990 supera el 90%-95,7% favo­ra­ble a la inde­pendència, i en el de Lituània del 1991 el 93%-93,2%; a Cata­lu­nya la repressió impe­deix saber quina seria la par­ti­ci­pació); el con­text geo­polític era advers, men­tre que Eslovènia i Lituània tenen el suport inter­na­ci­o­nal, el referèndum d’Escòcia (setem­bre del 2014) i la votació a favor del Bre­xit (juny del 2016) no pro­pi­cien que Brus­sel·les afa­vo­reixi nous epi­so­dis con­si­de­rats deses­ta­bi­lit­za­dors per la Unió; es va menys­te­nir la capa­ci­tat de res­posta repres­sora i coer­ci­tiva de l’Estat espa­nyol, que no és ni el Canadà ni el Regne Unit.

Però el dino­saure encara hi és i no té intenció de des­a­parèixer, com ho demos­tren els resul­tats elec­to­rals del 14 de febrer. No obs­tant això, tam­poc hi ha inde­pen­den­tisme màgic i faci­li­tar el vic­ti­misme només con­du­eix a endu­rir la repressió. I, doncs, què pot fer el dino­saure? Per­se­ve­rar en el diàleg, no aixe­car-se de la taula, no renun­ciar a allò bàsic (referèndum i amnis­tia i denúncia cons­tant de la repressió en els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals), man­te­nir un relat per­su­a­siu de cara a Europa puix es basa en argu­ments democràtics, i alhora fer ús de la força de què es dis­posa (per gover­nar Pedro Sánchez neces­sita els vots inde­pen­den­tis­tes). I, sobre­tot, gover­nar amb eficàcia, sen­tit d’estat, de futur i de valors repu­bli­cans con­so­li­dant estruc­tu­res d’estat en àmbits com la sani­tat, l’edu­cació... per tal d’evi­tar fugues de talent. En suma, la lluita pel dret a deci­dir és un procés de llarg abast que és irre­ver­si­ble ací i arreu com, en el seu moment, ho va ser la lluita pels drets civils. Tan­ma­teix, cada nova gene­ració haurà d’obs­ti­nar-se a seguir avançant.