“Europa sap què passa a Gaza, però no diu res”

Aquí no pots ser un defensor dels drets humans si no ets un revolucionari, un romàntic o algú disposat a pagar un preu elevat. Patim una ocupació bel·ligerant com cap altra i no hi ha res en l’horitzó que n’indiqui el final. Abans teníem una agenda simple: la fi de l’ocupació. Ara, com a somiadors que volem que Palestina sigui un exemple de respecte pels drets humans, confrontem l’ocupació israeliana, així com l’Autoritat Palestina (AP) i Hamas, pel que fa a l’estat de dret, la democràcia i els drets humans. Som en el foc encreuat entre totes aquestes autoritats.

Busquem l’estat de dret. Fa 43 anys que treballo com a advocat i hem documentat tots els crims de guerra per presentar-los al sistema judicial israelià. Hem tingut resultats positius gairebé en zero casos, però acudir-hi ens ha permès demostrar que el sistema encobreix els crims de guerra que es cometen contra la població palestina. Per recórrer a la jurisdicció universal, has de provar que has esgotat les vies existents al teu abast i que no t’han servit per trobar justícia i dignitat. Hem acudit al sistema israelià per esgotar-lo i poder recórrer a la jurisdicció universal o al Tribunal Penal Internacional (TPI).

Ens hem fixat en la Gran Marxa pel Retorn. Hi van morir centenars de persones, incloent-hi infants, infermeres i minusvàlids, en situacions en què les vides dels franctiradors israelians que disparaven no estaven en perill. També hi va haver milers de lesionats i centenars de persones amb una part del cos amputada. Hem seguit el recorregut d’aquests casos en el sistema judicial israelià i hem vist que Israel té les seves pròpies lleis. No reconeixen el dret internacional, la llei humanitària ni els drets humans. L’entitat a la qual estàs presentant les denúncies és la mateixa que durant la Marxa aprovava la utilització de munició real contra civils palestins.

No estic orgullós d’haver estat el primer presoner polític palestí de l’AP, quan el president Arafat era el rei indiscutible de Palestina, per haver criticat la repressió contra la llibertat d’expressió, i les detencions massives de grups d’oposició. Avui encara tenim els mateixos problemes, així com la tortura. El mateix amb Hamas. Encara que faci dos anys que no l’exerceixen, la pena de mort aquí encara existeix i els grups polítics que no són Hamas veuen restringida la seva activitat.

El TPI ha reclamat que Cisjordània, Gaza i l’est de Jerusalem són a la seva jurisdicció i s’ha posat a investigar les peticions que hi hem presentat. Entre d’altres, investigaran l’ofensiva contra Gaza del 2014; el bloqueig, que dura 15 anys i que té la intenció declarada per part de líders israelians d’enviar Gaza a l’edat de pedra; la Marxa pel Retorn, i l’ofensiva del maig. Tenim confiança en el TPI.

No hi ha reconstrucció com molts van prometre. La gent ha perdut la seva llar, el seu taller, la seva granja. El bloqueig continua ofegant-nos. Gaza, sap greu dir-ho, és una nació de captaires. He viscut tota la meva vida aquí i mai m’hauria imaginat que arribaríem a aquest punt. Tenim universitaris, bons professionals, però no podem fer-ne res. Israel ens paralitza. Tenim l’aigua contaminada, carrers sense reparació des de fa 20 anys malgrat les guerres, pessimisme. El 70% de la població ja no hi té res a perdre. A ningú li importa res des de la guerra del maig. Aquella ofensiva va ser diferent. No hi havia lloc segur. La bomba més propera va caure a 500 metres de casa, però la qualitat dels míssils feia pensar que l’edifici et queia al damunt. Ningú pensava que sobreviuria i el trauma ens persegueix. Ens preguntem on és l’ètica dels estats europeus i internacionals que saben el que està passant i mantenen la seva conspiració del silenci.