“Dir «Som República» no és suficient, cal construir-la cada dia”

No hem perdut el contingut del resultat de les eleccions del 14 de febrer del 2021. Els vots independentistes existeixen i hi són, i hem d’afirmar-ho diàriament. Però també és veritat que les divergències pel que fa als objectius en han col·locat en escenaris diferents. La suma dels diferents partits que representen l’independentisme des de la seva diversitat continua sent estable i sent la mateixa. El que ha canviat és el suport del govern perquè un partit va decidir que marxava del govern. I en l’actual context econòmic i social és evident que necessitem un govern que pugui governar i que tingui un pressupost per poder governar, i això és el que tenim: un president del govern de la Generalitat que és capaç de sumar suports a un pressupost que és transformador i que suposa la injecció més alta dels últims anys amb 4.000 milions addicionals (un augment del 10%) i que blinda l’escut social, la transformació verda i la redistribució de la riquesa. El president és capaç de fer tot això. Un no es pot posar la bena als ulls quan veu que hi ha moltíssims ciutadans i ciutadanes que tenen dificultats per arribar a final de mes, per accedir a un habitatge o per fer efectius els seus drets. Tot això s’ha de conjugar alhora: ser capaç de governar i governar per a tothom i, alhora, empedrar el camí per arribar a l’objectiu de la independència. Que hi ha coses que es poden fer millor? Sempre. Que tot és un desastre? No. En el discurs d’investidura el president Aragonès es va comprometre a treballar per assolir l’amnistia i desmuntar la repressió, i a poc a poc i modificant allò que pot afectar els drets i les llibertats dels catalans i catalanes, tot això forma part dels acords de la taula de negociació. I tot sense perdre de vista el dret a exercir l’autodeterminació i poder posar tots elements per arribar a l’objectiu. En això estan el president i el govern. I és aquí on entra l’acord de claredat que el president Aragonès vol treballar: busquem la força de tots aquells que saben que el conflicte entre Catalunya i Espanya es resoldrà votant, i per això ens cal una llei de claredat. Sap greu que alguns encara estiguin en aquella posició de dir “Som República” quan tots hem pogut comprovar que això es construeix cada dia. I no n’hi ha prou de dir “Som República”, ho has de fer possible i treballar cada dia perquè sigui possible.

Quan no tens arguments per combatre les posicions dels adversaris polítics, vas a l’etiqueta fàcil: “Torna el tripartit”... Si analitzem com es vota al Parlament ens emportem sorpreses per quines són les aliances reals en qüestions econòmiques i socials i davant la restricció de drets i llibertats. Etiquetar és fàcil, però que sigui fàcil no vol dir que l’etiqueta sigui real. Si només tenen això per atacar, és que no hi ha gran cosa a dir.

El president Sánchez ha de fer una lectura retrospectiva de tot i analitzar com accedeix ell per primera vegada a ser president espanyol i a qui ha necessitat el PSOE per governar. Sense l’aposta de l’independentisme català, la moció de censura que va fer plegar Mariano Rajoy no hauria prosperat. Si ho analitza fredament ha de ser caut i prudent i tenir en compte que necessitarà sempre la concurrència dels independentistes. És propi dels governs espanyols pensar que un cop han aprovat una cosa ja no et necessitaran mai més, i la vida és molt llarga i necessites sovint acompanyants en el camí i suports d’aquells amb qui divergeixes. Sánchez hauria de ser molt conscient del valor dels suports de l’independentisme català.

Amb la llei mordassa es veu que el PSOE diu una cosa quan és a l’oposició i en fa una altra quan és al govern. Ens hi té acostumats. El nostre portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, ho diu molt clar: “Al PSOE se li fa fer.” El PSOE a l’oposició volia “derogar” la llei mordassa i ara al govern parla de “modificar” la llei. ERC sempre diu “derogar”, com deia el PSOE a l’oposició. S’està discutint. ERC posa sobre la taula les sancions als policies quan s’excedeixen i el tema de les pilotes de goma en mans dels antidisturbis perquè són incontrolables i provoquen lesions de gravetat. El Parlament ha acordat que no es poden utilitzar i hem vist com els cossos estatals les han utilitzat en territori català tot i la prohibició.

És un home resilient, resistent i valent. M’agradaria que fos molt més valent i que fos el president espanyol que autoritzés la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però ha fet un petit recorregut i se li ha de reconèixer aquest petit recorregut i que és un home audaç i que pren decisions, tot i no compartir-les totes.

El que està passant és inaudit: el permanent qüestionament del legislador fins i tot abans de legislar i des del moment en què s’anuncia una reforma del Codi Penal en què desapareix el delicte de sedició, es modifica el de malversació i hi ha una diferent regulació de desordres públics. El que passa és que en un sector de la judicatura es comença a qüestionar la reforma abans de saber-ne el contingut, i quan ja té el contingut i està en vigor, ja veurem ara si serà aplicat... Si això fos una democràcia plena i amb totes les garanties, és evident que la voluntat del legislador es tindria en compte a l’hora d’aplicar la llei. I més quan l’Estat espanyol tenia un problema real a l’hora de conjugar determinades figures delictives del seu Codi Penal amb els països europeus. La crítica que se li fa des de tribunals de justícia de la UE, des del Tribunal d’Estrasburg, des de l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa i des del grup de treball de les Nacions Unides sobre detencions arbitràries, era que el Codi Penal espanyol tenia desajustos i que l’aplicació d’aquests delictes ha generat distorsions o aplicacions indegudes. Penso en els presos i preses polítics i les persones exiliades. És evident que els fets a Catalunya no tenen res a veure amb una rebel·lió o sedició ni amb res que s’hi assembli.

El Suprem s’ha resistit durant tot aquest procés –que encara no ha acabat– a aplicar els principis de proporcionalitat, de legalitat i de tipicitat. Ja veurem què farà, no ho sé, però tot fa pensar que continuarà actuant com un espai de resistència a l’aplicació de la voluntat del legislador. El Suprem té una posició ideològica quan es resisteix a tot això perquè ho fa per defensar la seva actuació fins ara.

Això no ha acabat. Empedrar el camí exigeix aplanar-lo i anar-hi posant els elements que ens apropin a l’objectiu. I un és que determinats delictes del Codi Penal i els seus efectes jurídics deixin d’existir i que altres es reformulin per impedir que s’apliquin de manera desorbitada i a qualsevol persona. És millor si al Codi Penal desapareix un delicte impropi del segle XXI. Que sortís del Codi Penal la penalització de convocatòria il·legal de referèndums, és millor o és pitjor? És millor perquè vam poder fer el 9-N i l’1-O. Les reformes del Codi Penal no són de present, són de futur. Es fa perquè la protesta es pugui exercir amb garanties i sense que t’apliquin la rebel·lió i la sedició, perquè ens l’han aplicat i també la podien aplicar a qualsevol vaga general dels sindicats. Però no renunciem a l’amnistia i al dret a l’autodeterminació. En qualsevol espai de diàleg i negociació les coses no s’esgoten amb una única reunió i amb un únic acord. Si fóssim més, seria més fàcil. I si tots reméssim en el mateix sentit, encara més. El conflicte entre Catalunya i Espanya no ha acabat, existeix i existirà mentre no hi hagi una solució que passi per donar veu als ciutadans. La repressió no ha desaparegut, des de la més dura a la més light. Hem vist el cas d’infiltrats col·locats entre l’independentisme i també en moviments de protesta social. Tot això s’ha de combatre cada dia i el que has de fer és posar cada vegada més condicions a l’Estat per evitar que l’exercici dels drets sigui represaliat.

La figura de l’infiltrat està regulada i no pot ser utilitzada perquè sí, que és el que està passant i el que ha passat en els darrers temps, i sobretot lligat a moviments independentistes. Ha passat sempre, no ens enganyem, però existeix una regulació de quan i per què. Ja veurem la resistència que hi ha quan arribi una denúncia als jutjats i la ponderació dels drets en joc.

Les modificacions del Codi Penal sempre comporten revisions. La llei del “només sí és sí” fa un avenç important en molts aspectes: no només regula articles del Codi Penal, sinó que regula l’acompanyament a les dones víctimes d’agressions. És un canvi en l’imaginari col·lectiu. I tots els canvis comporten resistències. En aquest moment hi ha una certa convulsió perquè s’han produït excarceracions; hauríem de conèixer els percentatges i el com de tots els casos. Però és evident que la llei té una vocació molt clara de canviar els paradigmes i la posició de la víctima. Els que tenim una certa edat hem vist processos judicials en què el qüestionament de la dona víctima era permanent. I la llei canvia això i protegeix les dones. Veurem el recorregut que tindrà la reforma que ara impulsa el grup del PSOE al Congrés.

Jo crec que ja ho estan fent i aquí em remeto al que ha dit el portaveu d’ERC al Congrés. El govern espanyol hauria de fer prevaldre la protecció de la dona en tots els sentits i deixar de fer determinades declaracions desafortunades com algunes que hem sentit. S’hauria d’evitar arribar al 8-M amb aquesta divisió. Em sap greu com a feminista veure cada vegada aquesta divisió sobre com hem de mirar el món. El feminisme és divers i el problema no són les feministes, sinó la concepció antropocèntrica del món i de les relacions. Hauria de prevaldre sempre l’avenç que representa cada nova llei que posa la dona en el centre, i com a feminista em sap greu veure aquesta divisió.

Sempre he fet el que el meu partit m’ha demanat. Estic amb el projecte col·lectiu de la meva organització, i si hi tinc cabuda i he de ser en un altre lloc, hi seré, i si no hi tinc cabuda i no hi he de ser, no hi seré. El candidat ha de fer la seva llista, i ERC a Barcelona hi té molt a dir. En tot cas, estic molt contenta de ser a Madrid i de la responsabilitat que ERC m’ha encarregat per ajudar a transformar la realitat que no ens agrada.

Moltes vegades les enquestes el que busquen és determinar els escenaris de futur i influir en el vot de la ciutadania. L’Ernest Maragall va guanyar les eleccions fa quatre anys i té les mateixes condicions per poder tornar-les a guanyar, i el que les enquestes reflecteixen són empats i molta igualtat entre tots. És evident que això no va d’un o l’altre, sinó de la suma al final.

Ja ho veurem... Queden tres mesos, i si en política una setmana és una eternitat, tres mesos, ja... Ja veurem qui guanya i de quina manera són possibles les aliances entre diversos. El que es percep a totes les enquestes és una voluntat de canvi, i ara cal veure cap a on es decanta aquest canvi. La voluntat d’impedir que hi hagi un alcalde independentista a la capital del país ja l’hem vist. Barcelona és una ciutat que se sent capital i que vol ser capital d’un Estat tot i no tenir estat al costat. Totes les comparacions són odioses i la comparació entre Barcelona i Madrid ho és més quan no es té un estat propi que remi al teu costat, i per això volem tenir un estat propi.

ERC té un model propi de governança com a organització política, l’ha tingut sempre. És cert que cada moment ens ha determinat a haver de governar-nos de forma diferent, perquè al llarg de la seva història ERC ha patit fins al moll de l’os la repressió. Només cal recordar la història des dels anys 30 del segle XX fins ara: ha sigut habitual que els líders d’ERC hagin acabat a la presó o a l’exili, o en el cas del president Lluís Companys, assassinat. En l’ADN d’ERC està molt present com ens hem d’organitzar i d’autoorganitzar per vèncer tota aquesta repressió. I el moment que ens toca viure és de moltes dificultats per l’existència de la repressió: tenim la secretària general d’ERC, Marta Rovira, a l’exili; tenim el president del partit, Oriol Junqueras, encara inhabilitat i que fa poc més d’un any i mig era a la presó; tenim inhabilitats Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva... Tenim altres destacats membres d’ERC pendents d’un judici fruit del seu pas pel govern i del treball per assolir que l’1 d’octubre es pogués fer el referèndum. En aquest context, ERC, que té un aprenentatge previ d’haver passat per unes circumstàncies similars, s’organitza de la millor manera possible per continuar estant al costat de la ciutadania i posar sobre la taula en el debat polític diari els objectius que perseguim: escut social, lluita feminista, transformació verda i treballar per la independència del país. I tot conjugat al mateix temps amb el combat de la repressió davant un estat que cada dia t’estreny una mica més a través dels processos judicials. ERC és un partit resilient, flexible i capaç d’adaptar-se a les circumstàncies que li toquen viure en cada moment, i tot sense abandonar els seus objectius. Com diu el president d’ERC, Oriol Junqueras: “Ho fem de fer tot i tot alhora.” Ens presentem a les eleccions per guanyar-les perquè creiem que el projecte d’ERC és el millor per avançar socialment i nacionalment, i el fet que ara ja no tinguem gent a la presó no vol dir que la situació no sigui problemàtica. Ho és. La repressió persisteix.

No fas net, perquè tot és molt recent. Quan analitzes què ens ha passat aquests anys, costa molt... Perquè res del que va passar l’1 d’octubre tenia cabuda al Codi Penal i acaba tenint cabuda al Codi Penal, i això comporta que hi hagi persones que siguin empresonades i que hi hagi persones que han de marxar a l’exili, des del president Carles Puigdemont i alguns membres del govern fins a la secretària general d’ERC, Marta Rovira. No fas net amb tot això. Perquè algú que té la profunda convicció que el dret és l’eina per resoldre els conflictes, de sobte veu com el dret és l’eina per reprimir les idees i els drets. No fas net perquè el que ens ha passat no és normal. Que líders polítics acabin a la presó o a l’exili pel fet de defensar les seves idees, no és normal. Que des de determinades institucions de l’Estat s’hagi desenvolupat un discurs per deshumanitzar l’independentisme català i per titllar-lo d’antidemocràtic, no és normal. El dret s’ha utilitzat de manera perversa i indeguda per combatre idees democràtiques quan la Constitució permet que hi tingui cabuda qualsevol projecte polític fet des del principi democràtic i de manera pacífica.

[Riu] Jo no he portat un dietari mai. Que cadascú interpreti per què no porto mai un dietari... La política és la capacitat d’entendre’s amb els que no pensen com tu, o la capacitat de transitar camins amb qui està als antípodes. És això la política: intentar que el teu projecte s’acabi assolint i, en el trajecte, anar negociant i trobant punts de trobada o de connexió amb els que no pensen com tu. Perquè amb els teus ja hi estàs d’acord prèviament, eh!

[Riu] Potser sí, potser sí. Tinc idees al cap i potser un dia les posaré per escrit. Montoro es deu recordar de mi cada dia... Segur! [Riu]

Ara em miro el Congrés des d’una talaia privilegiada i fent algunes incursions per veure qui està a primera línia a les Corts. Les cambres han canviat i ara hi ha molta més crispació perquè hi ha algunes posicions antidemocràtiques, i això és molt preocupant. No és un fet exclusiu de l’Estat espanyol: l’extrema dreta i els populismes estan impregnant el relat polític a tot el món i tot això afecta les institucions democràtiques.

Hi va haver moltes vivències molt dures: la de les detencions del 20 de setembre perquè és quan comences a adonar-te de quina manera s’utilitza el dret d’una forma no prevista pel propi dret, el moment posterior a l’empresonament dels presos polítics... I, sí, aquell moment del debat sobre la presó permanent revisable al Congrés va ser especialment dur, perquè la utilització de les víctimes i dels familiars de les víctimes en el si de les Corts va ser molt dur. Tu et poses a la pell d’una mare i d’un pare d’una noia violada i assassinada i has d’entendre el seu patiment, i entens el seu patiment, però al mateix temps vaig intentar explicar que el que ens fa humans és no voler revenjar-te de qui ha tingut un comportament que no és humà, i que aquí rau la civilització. I més quan saps que l’increment de penes no comportarà que no passin aquests fets al carrer; les societats avancen d’una altra manera. Va ser un moment trist des del punt de vista democràtic perquè es volia condicionar els legisladors amb molt poca humanitat des del punt de vista del patiment que suposava per a les víctimes i els familiars.

Efectivament. I als carrers de Madrid jo em trobava gent que m’aturava i que se m’abraçava i em deia que li sabia molt de greu el que ens estava passant amb la repressió. Van ser moments de contrastos i de molta intensitat emotiva, de molt patiment i de descobrir que hi ha una altra realitat més enllà del soroll mediàtic. Això ho vivies a l’hora d’acompanyar els citats a declarar al Tribunal Suprem: molta gent de Madrid ens hi acompanyava de bon matí o ens aturava per desitjar-nos sort i dir-nos que no hi havia dret amb tot el que ens estava passant. Això jo ho he viscut.

Això són moments. Crec que no s’ha perdut i que la gent es parla entre diferents. Però és veritat que alguns caven trinxeres i que alguns construeixen ponts. Hauríem de ser capaços de fer que hi hagi molts ponts i que hi hagi poques trinxeres.

El cicle Catalunya-Espanya té una importància cabdal perquè és un espai de debat per parlar de tot i dels camins per resoldre el conflicte polític. És un debat intel·lectual i de pes al qual ve molta gent i que acompanya el procés polític. Després hi ha el festival Veu de música i poesia, que vam inaugurar aquest any i que té voluntat de continuar en el temps i que permet a través de la música i de la poesia, de la paraula cantada i de la paraula llegida, que siguem capaços de reconnectar amb emocions amb la ciutadania que no és de parla catalana. És un festival que ha permès que persones consagrades com ara Maria del Mar Bonet, Biel Mesquida, Roger Mas o les Marala passessin per Madrid i fossin escoltades aquí, com hem fet també amb un estol dels poetes més joves. Han estat escoltats i recuperats, i el públic assistent t’ho agraeix i et diu: “Quin regal que ens esteu fent permetent-nos escoltar de nou aquí aquests grans artistes i poetes catalans.” I amb l’Ajuntament de Madrid, tot i que és una iniciativa del Palau Robert, hi ha relació amb l’exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, que s’ha prorrogat fins al març i que es visita tant a Blanquerna com a l’espai municipal CentroCentro de Cibeles. I quan aquí parlem de reconnectar el que volem dir és reconnectar amb tothom, perquè a Madrid hi ha totes les ambaixades del món i, per tant, hem de transmetre la nostra realitat a tothom i normalitzar que la llengua catalana i l’occità o aranès a l’Aran siguin part de l’activitat del centre cultural Blanquerna i de la delegació i que el seu aprenentatge sigui possible a la delegació del Govern de la Generalitat a Madrid en el marc del que anomenem Espai de llengües.