Ruhal Ahmed, exprès de Guantànamo: "Guantánamo és un zoològic per a animals humans"

Ruhal Ahmed, britànic de 26 anys, va estar tancat dos anys i mig a Guantánamo i va ser alliberat sense càrrecs ni explicacions el 2004. El seu cas va inspirar la pel·lícula Camí a Guantánamo i ara col·labora amb Amnistia Internacional per denunciar els abusos de la guerra contra el terrorisme.

Com va anar a parar a Guantánamo?
Havia viatjat al Pakistan amb tres més per la boda d’un d’ells, i vam decidir fer un tour pel Pakistan i l’Afganistan. L’Aliança del Nord ens va detenir a l’Afganistan coincidint amb la caiguda del règim talibà. Es pensaven que érem agents d’Al-Qaida, i no ens van donar cap altra explicació. Després ens vam passar un mes a la presó abans de ser lliurats a les autoritats dels Estats Units, que ens van traslladar a Guantánamo.

Com és la vida d’un presoner de Guantánamo?
Guantánamo és un parc zoològic per a animals humans. Vivíem en gàbies molt petites, sempre exposats al sol i a la pluja. Fins i tot les necessitats les fèiem en una galleda. Les condicions de vida són duríssimes. Durant els dos anys i mig que jo hi vaig ser, les pallisses estaven a l’ordre del dia i van provocar moltes baixes.

Quan va sortir l’any 2004, va denunciar maltractaments físics i psicològics...
Era un còctel de tot. N’hi havia prou que no responguessis el que volien perquè un escamot de cinc soldats t’apallissessin. Els càstigs eren de tot tipus, no només corporals. Ens posaven música molt alta o ens prohibien anar a fer les nostres necessitats, perquè ens ho féssim a sobre. Un altre càstig comú consistia a fer-nos ajupir i emmanillar-nos de mans i peus. Ens tenien en aquesta postura durant hores. A mi em van aïllar, sense poder-me comunicar amb ningú. Quan portes cinc mesos així perds el món de vista. Ja no saps si és de dia o de nit, o a quina estació de l’any ets. He vist gent que l’han tingut així un any i mig.

Com se’n va sortir?
Un dia van venir els guàrdies amb una samarreta i uns pantalons i em van dir que em vestís. No em van donar cap tipus d’explicació, ni a mi ni als meus companys. Va ser un xoc per a nosaltres. Un cop a la Gran Bretanya ens van alliberar.

Han prosperat les seves denúncies?
Fins ara teníem un procediment legal obert contra deu militars de l’exèrcit dels EUA. Divendres el meu cas va ser rebutjat per un tribunal federal al·legant que no hi ha cas. Guantánamo no té un estatus legal definit. Potser presentaré de nou una reclamació al Suprem quan hi hagi un nou president.

Quantes persones poden haver passat per la seva situació?
Fàcilment milers. Guantánamo només és la punta de l’iceberg. Els americans tenen centres d’internament més discrets al Marroc o Egipte, on podrien estar-se practicant tortures, i dels quals no tenim notícia.

Tots els intents per dotar d’estabilitat política per la força països com l’Iraq o Afganistan han fracassat. El Pakistan també pateix una greu crisi política. Per què?
Els diners són poder, com a tot arreu. Com al meu país, Bangla Desh, al Pakistan també hi ha molts exemples de corrupció. Sense anar més lluny, Benazir Bhutto, que es va autoexiliar perquè no podia justificar gran part del patrimoni aconseguit quan era primera ministra. A l’enfrontament que hi ha entre els pobles del Pakistan s’hi ha de sumar una greu incapacitat cultural per posar-se d’acord.

Com valora la croada dels EUA contra l’extremisme islàmic?
El poder d’EUA al món ha creat encara més terroristes. Amb quin raonament s’exigeix a l’Iran que no fabriqui armes nuclears si aquest govern és el que en té més al món? Els EUA no poden fer de policia global i exigir als altres com han de viure.