Morts en vida: “Porta’m a Gaza i mata’m”

“Ja en tenim prou, d’aquesta vida. No ens volem que­dar aquí men­tre els nos­tres fills moren a Gaza. Volem tor­nar i morir ple­gats.” A l’Ahmad només li surt la força quan parla dels seus fills. És una de les més de 600 ànimes en pena que cam­pen sense esma per un pavelló muni­ci­pal de Ramal·là, capi­tal de la Cis­jordània ocu­pada. Són tots resi­dents de la franja de Gaza, però quan la guerra va escla­tar es tro­ba­ven tre­ba­llant a ter­ri­tori isra­elià. Des d’ales­ho­res, no poden tor­nar a casa ni con­tac­tar-hi. El boca-ore­lla els ha fet saber que a Ramal·là milers de ciu­ta­dans pales­tins por­ten dona­ci­ons des de casa per aco­llir-los. Però, al cap i a la fi, aquest és un lloc on no hi volen ser. “Tor­naríem a Gaza costés el que costés”, diu en decla­ra­ci­ons a El Punt Avui aquest home d’uns 30 anys ori­gi­nari de Khan You­nis. “Encara estem vius, però vivim sense ànima.”

“Porta’m a Gaza i mata’m.” Ho diu en Nidal, també de Khan You­nis. “No volem diners. No volem viure en la humi­li­ació. Estem molt can­sats.” Si tor­nen a Gaza, diu, podran morir amb les seves famílies. “Hi ha famílies que han volat pels aires d’aquesta presó civil. Famílies de les quals no en queda ni un mem­bre. Ni un adult. Ni un infant. I ja en tenim prou. Ho pre­guem a Déu. Por­teu-nos a Gaza i mateu-nos.”

En Nidal, amb la ràbia mar­cant-li les venes del coll, s’adreça als líders d’arreu del món. Asse­nyala el micròfon al qual dis­para les parau­les amb l’índex de cada mà, i li parla com si hi veiés els ros­tres dels qui lide­ren les auto­ri­tats que veu com a cor­res­pon­sa­bles de la seva misèria. “Cri­dem el pre­si­dent Mah­moud Abbas, cri­dem la Unió Euro­pea, cri­dem les naci­ons àrabs i musul­ma­nes. En tenim prou. Des­per­teu-vos. Des­per­teu-vos. Estem psi­cològica­ment exhaus­tos. Només tinc un mis­satge: veniu amb nosal­tres a Gaza i dei­xeu-nos morir. Dei­xeu-nos veure les nos­tres famílies. Les mares, els pares, els fills. Això és el que dema­nem els éssers humans. No volem viure més. Els nos­tres cors estan tren­cats.”

Un infant d’11 anys irromp a la tro­bada d’adults i demana d’aga­far el micròfon: “Moltíssi­mes gràcies a la gent de Ramal·là. Ens estan aco­llint, ens estan por­tant men­jar i beguda. Us esti­mem moltíssim i estem hono­rats de poder-vos conèixer. Que Déu us bene­eixi. La gent de Pales­tina, tant de bo, alli­be­rarà algun dia Pales­tina.”