L'"humil militant de base" torna a la primera fila

Torna a primera línia de la política espanyola des d'ahir algú que, pensant en l'egoista periodisme de titulars cridaners, no n'hauria d'haver marxat mai. José Bono (Salobre, Albacete, 1950) és un d'aquells polítics de qui caldria fer un llibre (o dos) només de frases lapidàries. Perquè ningú com ell -potser Aleix Vidal-Quadras- ha aconseguit resumir en petits fragments tot el seu ideari.
Fill d'un pare falangista convertit al constitucionalisme sobretot després del 23-F, pare d'aquell primer socialisme del PSP d'Enrique Tierno Galván, consogre de Raphael -sobren paraules-, amic d'Eduardo Zaplana -també en sobren- i enemic sobretot dels nacionalismes que no siguin el seu, Bono va inscriure ahir la categoria de president del Congrés de Diputats per als pròxims quatre anys a un llarg currículum marcat encara per la derrota que va patir en el 35è congrés del PSOE que va enlairar l'any 2000 la figura de José Luis Rodríguez Zapatero com a nou líder.

Vuit anys després, han passat moltes coses al socialisme espanyol, sobretot la victòria en dues eleccions que han consolidat inesperadament Zapatero després d'aquella victòria pírrica per nou vots en aquell congrés en què hi va haver fins a quatre candidatures (¿algú se'n recorda de la guerrista Matilde Fernández o de l'actual diputada d'UPyD Rosa Díez?). Gairebé no queda ningú d'aquelles èpoques del segle passat, però ningú encara no ha pogut prescindir de Pepe Bono.

Ell representa dins del partit el perfil del socialista espanyol que no ha renunciat a cap dels símbols que la dreta ha intentat fer seus en exclusiva. El PSOE és, gràcies a Bono, un partit normal a l'Espanya profunda i és així com ningú com ell ha encarnat fins a sis majories absolutes al Parlament de Castella - la Manxa. Una altra cosa és el que ha passat a les eleccions generals, on els populars han començat a estendre la taca blava des de Valencià fins a Madrid i els socialistes aguanten tant com poden, però des del 1996 ja en segona posició. Tothom sap al PSOE que, sense Bono, que en les últimes eleccions anava de número u per Toledo pensant més en la presidència del Congrés, aquests resultats serien pitjors.

25 anys després
L'exministre de Defensa -al cap i a la fi aquest va ser el seu últim càrrec rellevant a nivell popular- ha trigat 25 anys a tornar a ostentar el càrrec de diputat a l'hemicicle del Congrés i també tercera autoritat de l'Estat com a president. Es va acomiadar en aquest rang precisament en la legislatura del cop d'Estat, quan va exercir com a secretari quart de la mesa del Congrés. Va establir des de l'any 1983 fins al 2004 el seu quarter general al Palau de Fuensalida, a Toledo, residència oficial del president de la Junta, que només va deixar per ser ministre. Malgrat la seva llarga trajectòria autonòmica, va ser el primer dels tres grans barons socialistes, amb José Luis Rodríguez Ibarra i Manuel Chaves, a emprendre nous camins.

Però en quatre anys de ministre també va tenir molta feina i protagonisme. Al cap i a la fi, Bono passarà a la història per haver sigut el titular de Defensa que, juntament amb Zapatero, va fer tornar les tropes de l'Iraq, el que va ser agredit en una manifestació de l'AVT i el que va obrir l'expedient al tinent general José Mena per pronunciar-se contra l'Estatut amb vel·leïtats militaristes. Ell, el fill del falangista, que ahir va fer un dels discursos més moderats que se li recorden, ha començat l'enèsima etapa de la seva singladura. Després d'haver-ho sigut gairebé tot a la política espanyola, continua sumant.