Ferran d’Antequera i el Compromís de Casp

El primer rei de dinastia castellana que va governar la corona catalanoaragonesa, Ferran d’Antequera, va morir tal dia com avui de 1416, al carrer Nou, número 37, d’Igualada, a l’edat de 35 anys, a causa d’uns violents còlics nefrítics.

Nascut el 1380 a Medina del Campo (Castella), era fill del rei Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó, germana del rei d’Aragó Martí l’Humà. L’any 1390, amb la mort del pare, el seu germà gran, Enric, va agafar el relleu del regne de Castella, i quan aquest va morir (1406), ell va assumir la regència fins que el seu nebot, Joan, va celebrar la majoria d’edat. Mentrestant, durant aquest període, el regne veí (Corona d’Aragó) es trobava immers en una crisi econòmica i demogràfica degut a l’arribada per mar de la pesta negra. Catalunya va ser el territori que més se’n va sentir, amb una disminució del 30% de la població. L’any 1409, el fill de Martí l’Humà i hereu de la Corona d’Aragó, Martí el Jove, va morir de malària a la ciutat sarda de Càller. Arran de la seva mort, el rei Martí l’Humà va intentar tornar a tenir fills, sense èxit, fins que va començar a emmalaltir greument. Tot i això, hi havia una possibilitat de continuar amb el llinatge. Martí el Jove havia tingut un fill fora del matrimoni, Frederic. Tot i ser il·legítim, l’Humà va demanar de posar-lo al seu testament com a hereu al tron, però en espera que el papa Benet XIII (que era aragonès) ho validés, l’Humà va morir i el testament va quedar sense efecte. Segons explica l’historiador Ernest Belenguer, al llit de mort de Martí, una delegació de les Corts Catalanes va aconseguir fer-li treure un soroll de la seva boca a la pregunta de celebrar un conclave per escollir el seu successor. El soroll va ser un “oc”, que en occità vol dir “sí”, i d’aquí es va interpretar que el rei hi donava llicència.

El Compromís de Casp es va celebrar entre el març i el juny de 1412 al municipi aragonès de Casp. Durant aquest dos anys d’interregne hi va haver de tot. Assassinats, amenaces d’invasions castellanes, difamacions, enganys i traïcions. Els pretendents al tron van ser set persones, de les quals només dues van arribar fins al final amb possibilitats. El primer era Jaume d’Urgell, net del rei català Alfons el Benigne, comte d’Urgell, governador general de la corona (càrrec que solia tenir el futur hereu) i major terratinent de la corona. Era el candidat més popular del Principat, Mallorca, bona part de València i les terres d’Osca. L’altre gran candidat va ser Ferran d’Antequera, major terratinent de Castella, rei regent de Castella, ben vist per l’alta burgesia i pel papa Benet XIII. També dominava el monopoli de la llana. El parentiu amb l’Humà el tenia pel fet de ser fill de la seva germana, Elionor. Després de greus dissensions, en la Concòrdia d’Alcanyís es va arribar a l’acord de resoldre la qüestió a través del vot de nou delegats: tres per cada territori amb Corts (Aragó, València i Catalunya); Mallorca en quedava fora perquè no en tenia. La sentència final, celebrada el 24 de juny de 1412 a Casp, va dictaminar amb sis vots a favor (tres d’aragonesos, dos de valencians i un de català), Ferran d’Antequera nou sobirà de la corona. Va ser coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414, després que durant l’any anterior, Jaume d’Urgell iniciés, sense astúcia, una revolta que el va dur a la presó perpètua i va ser aprofitada per Ferran per posar-se a la butxaca els parlamentaris catalans. Aquells primers mesos va haver de patir més disputes, sobretot amb l’oligarquia barcelonina, i, acostumat a l’autoritarisme de la monarquia castellana, va haver d’aprendre a cedir i respectar el pactisme que limitava la seva autoritat en favor de les Corts i de la Diputació del General.

Va morir dos anys després (1416), i el seu fill, Alfons el Magnànim, va heretar el tron. D’aquesta manera es va posar fi al llinatge iniciat per Gifré el Pilós (878) i va començar la dinastia dels Trastàmara i els primers acostaments amb el regne de Castella.