El genoll i el son
L'ús social del català (10). Serveis socials
En un passadís de l’Hospital Clínic, hi ha un baix relleu d’estil grec dedicat a la memòria de Josefa Sampera y Rodes, del MCMXXVI, el text del qual diu: “En quien la caridad se produjo con discernimiemto, al proteger con largueza memorable a este Hospital Clínico”. Bona prova que els eufemismes no els va inventar el conseller Baltasar: la “largueza memorable” es deu referir, imagino, a pasta llarga. El 1926, la placa es va redactar en castellà. Normal: eren temps de la dictadura de Primo de Rivera, temps en què la Guàrdia Civil tancava Antoni Gaudí al cuartelillo per parlar en català.
Una altra cosa hauria estat el dia d’avui: tota la retolació de l’Hospital Clínic és en català i només en català. Ja havia observat el mateix a l’Audiència de Barcelona, i cal aturar-se una mica en el fet, que ha estat denunciat reiteradament pel PP i per Ciutadans com a mostra de la discriminació del castellà.
Sense problemes
Acceptat el fet del monolingüisme de la retolació, cal fer dues puntualitzacions. La primera: no sembla que cap hipotètic pacient castellanoparlant (fins i tot si fos redactor d’El Mundo o reportera de Telemadrid) hagi de tenir gaires problemes per entendre els rètols. No cal ser cap Einstein per entendre que “Quiròfans” és quirófanos, que “Clínica tractament del dolor” és Clínica tratamiento del dolor, que “Neurologia: hospitalització”, és Neurología: hospitalización o que “Cirurgia cardiovascular” és cirugía cardiovascular. Quan un ja ha descobert el significat d’otorinolaringologia o sap que l’estomatòleg no és el metge de l’estómac, sinó el dentista, desxifrar els rètols és un joc de nens.
Entre les indicacions de les set plantes del Clínic, només en trobo dues de problemàtiques. Primera: “Unitat de genoll”. M’imagino la hipotètica redactora de Telemadrid: “¿Lo ven los espectadores? Genoll. En Cataluña, los enfermos castellanoparlantes no pueden acudir con normalidad a que les vea un médico”. La segona: “Pneumologia: laboratori del son”. Observacions de la locutora: “¿Qué es eso del son? ¿El son cubano? ¿Cómo puede una orientarse por un hospital catalán? Es discriminación”. Bé: qui vulgui muntar una guerra civil lingüística pel genoll i el son, ja s’ho farà.
La segona puntualització és que, al marge de la retolació, ningú no té cap problema perquè les infermeres i els metges l’atenguin en castellà. Això és veu per tot arreu, perquè la major part dels pacients s’adrecen al personal en castellà. El fet està tan establert que fins funciona amb la megafonia. Mentre sóc al passadís dels quiròfans, sento: “Acompañantes del señor Jacinto X, pasen a quirófano, por favor”. És una obvietat, però cal recordar-la, perquè si no fins ha de venir el senyor Leonard Orban, comissari de Multilingüisme de la UE, a recordar que els catalanoparlants canvien constantment al castellà, “de vegades sense ni adonar-se’n”.
Pel que fa als pòsters penjats a les parets, hi ha de tot. N’hi ha en català, com aquest: “Telèfon de la dependència. 900 300 500. Què necessita?”. Sona a broma, oi? Altres, bilingües: “Atenció a la teva / atención a tu / tos”. O en castellà, com un pòster amb una foto d’un nen molt tendre: “Tiene los ojos de la madre, la sonrisa del padre... y un órgano trasplantado”.
L’advertiment en castellà
Al cap d’una estona d’observar els pòsters, hi estableixo una certa relació. Si l’advertiment és important, urgent o fins i tot dramàtic, és més probable que sigui castellà. Per exemple, un anunci del ministeri de Salut: “¿Estás seguro/a? Si dudas, hazte la prueba del VIH/SIDA”. Està en castellà, francès, anglès i àrab. En canvi, el pòster que dóna consells ridículs per prevenir la calor estiuenca, “A l’estiu, fuig de la calor!”, és en català.
Em passo bona part del matí divagant pel Clínic i no hi observo res digne de menció. No hi trobo escenes d’acció i nervis com les de House, ni tan sols com les d’Hospital Central. Tot és neutre, gris i ensopit. Passo unes quantes vegades per urgències, a veure si em trobo algun cas espectacular, però res: una dotzena de persones avorrides i desmenjades.
I és a urgències on acabo aquesta insignificant crònica sobre el Clínic. Hi ha una dita segons la qual no se sap què pensa realment la gent fins que s’hi juga els calés. El poder dels diners revela la veritat. Quina és la política lingüística del Clínic quan hi ha calés pel mig? La resposta la trobo en un rètol que hi ha vora el taulell. La versió catalana diu: “Per gaudir de les prestacions assistencials a urgències sense cobertura sanitària del PAMEM o del SCS, es reclamarà el pagament de la visita”. I, a sota, el mateix text en castellà i en anglès. Conclusió: el Clínic és trilingüe.