“El cicle de les terceres vies dona el missatge que l’oposició va unida”

Es tracta d’un nom de camu­flatge. L’objec­tiu de tot el cicle no és tan sols pre­sen­tar tots els par­tits que s’estan con­fi­gu­rant a Cata­lu­nya de cara a una pos­si­ble tran­sició democràtica, sinó també dels espais ideològics que es con­fi­gu­ren a Europa. Estem en un esce­nari de Guerra Freda. Hi ha el bloc del Pacte de Varsòvia i, per una altra banda, una dic­ta­dura empa­ren­tada amb el que havien estat els règims tota­li­ta­ris der­ro­tats en la Segona Guerra Mun­dial. Les “ter­ce­res vies” són les que hi ha entre aques­tes dues opci­ons auto­ritàries, i són les democràtiques. El fet de subrat­llar expres­sa­ment el marc d’Europa també és una forma d’expres­sar la vocació euro­pe­ista. Estem en un moment en què el pres­tigi sen­ti­men­tal, ideològic i fins i tot econòmic d’Europa, lli­gat a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea, és relle­vant.

For­mal­ment, no és la pre­sen­tació d’uns par­tits. Són unes con­ferències d’intel·lec­tu­als orga­nit­za­des per l’Ins­ti­tut Catòlic d’Estu­dis Soci­als i que es fan en dos col·legis pro­fes­si­o­nals de Bar­ce­lona, el d’advo­cats i el d’arqui­tec­tes. Però a ningú se li escapa el caràcter del cicle. Per enten­dre aquesta auto­rit­zació, és molt impor­tant ana­lit­zar el con­text i el joc de for­ces. Estem molt a prop de la mort de Franco i en un moment en què a dins mateix del règim es mani­fes­ten opci­ons dife­rents, gai­rebé lam­pe­du­si­a­nes, que es poden resu­mir en dues: d’una banda, els que pen­sen que si no es can­via res pot pas­sar com a Por­tu­gal i que la gent passi pel damunt i hi hagi un canvi rup­tu­rista, i, de l’altra, els que opten per fer alguns can­vis i per­me­tre una tran­sició que no els expulsi de l’espai polític. Martín Villa, que vist des d’avui té un per­fil clara­ment vin­cu­lat a la vella guàrdia fran­quista, era un dels par­ti­da­ris de modi­fi­car coses per evi­tar que en un moment deter­mi­nat la rei­vin­di­cació popu­lar i el con­text inter­na­ci­o­nal els passés pel damunt. Per tant, Martín Villa mou aquesta peça d’escacs per con­ti­nuar jugant la par­tida, per no ser-ne expul­sat. L’accep­tació de les “ter­ce­res vies” forma part d’aquesta dinàmica interna del règim, de xoc entre el que es con­si­de­rava el “búnquer” i els sec­tors més aper­tu­ris­tes.

El que es volia era repro­duir un mapa euro­peu con­ven­ci­o­nal, amb la democràcia cris­ti­ana, els libe­rals, els soci­al­demòcra­tes i els comu­nis­tes que han accep­tat les regles de joc democràtic. En el cas català, però, s’hi van afe­gir dues opci­ons més. D’una banda, perquè en l’espai soci­a­lista hi ha dues opci­ons molt clara­ment dife­ren­ci­a­des i que aspi­ren a repre­sen­tar aquest espai. Però hi ha un altre ele­ment impor­tant: l’espe­ci­fi­ci­tat del cata­la­nisme. Per això hi ha la presència de Jordi Pujol, que mesos abans havia lide­rat la for­mació de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya.

Perquè deuen con­si­de­rar que estan fora d’aquest ven­tall d’espais ideològics més o menys comú en el marc euro­peu. Hi ha una for­qui­lla immensa de par­tits a l’extrema esquerra, però no són ”ter­ce­res vies”; és a dir, no cor­res­po­nen a espais ideològics relle­vants en el marc euro­peu. Després hi ha un altre fac­tor impor­tant, i és que el 1975 no hi ha la sen­sació que es man­tin­gui el sis­tema polític del 1936, quan s’han cele­brat les dar­re­res elec­ci­ons democràtiques, sigui per fac­tors demogràfics, sigui per la mateixa dinàmica dels par­tits. De fet, el 1977 es com­pro­varà que el sis­tema polític és total­ment nou res­pecte al del 1936.

Al meu enten­dre, la trans­cendència és doble. D’una banda, s’envia el mis­satge que l’opo­sició va unida en con­tra del règim, des de la democràcia cris­ti­ana fins als comu­nis­tes, tal com també suc­ce­eix amb l’Assem­blea de Cata­lu­nya. L’altre mis­satge és que, tot i anar unida, és dife­rent, cadascú té una anàlisi i unes pro­pos­tes dife­rents per al país. Aquest doble mis­satge és d’una gran potència. Hi ha un acord que el pri­mer que cal acon­se­guir és la democràcia i després ja con­fron­ta­rem els nos­tres pro­gra­mes i ja deci­dirà la ciu­ta­da­nia quin par­tit governa. Si això s’hagués produït només a través d’unes con­ferències en un recinte tan­cat, la trans­cendència pot­ser hau­ria estat més limi­tada. També era l’expressió del que estava suc­ceint en molts altres àmbits, des dels col·legis pro­fes­si­o­nals fins al món labo­ral o veïnal. La soci­e­tat cata­lana del 1975 no es pot ima­gi­nar cap futur que no passi per unes elec­ci­ons lliu­res i uns drets fona­men­tals ple­na­ment reco­ne­guts.

De seguida va que­dar clar que allò no era la presa del Palau d’Hivern, per dir-ho d’alguna manera. No és un acte mas­siu que canviï la dinàmica de les coses, però dona forma a un estat de coses que era el de la Cata­lu­nya d’aquell moment. Aquells anys imme­di­a­ta­ment poste­ri­ors a la mort de Franco no es poden resu­mir només en blancs i negres. És un moment d’una enorme com­ple­xi­tat, ple de mati­sos i de situ­a­ci­ons para­do­xals. A Ter­rassa, per posar només un exem­ple, el dar­rer ajun­ta­ment fran­quista té dos regi­dors de Ban­dera Roja esco­llits pel “ter­cio fami­liar”.