El planeta perd una nova oportunitat
La COP29 es tanca amb un acord de finançament ínfim que complica la lluita contra el canvi climàtic
L’Azerbaidjan ha posat traves a la trobada, que és una de les poques eines de diàleg multilateral
La cimera sobre el canvi climàtic COP29, que es va tancar diumenge a Bakú, ha deixar un regust amarg als països del Sud Global i a tots els actors compromesos en la lluita contra el canvi climàtic. Mai cap cimera d’aquest tipus s’ha tancat amb un èxit rotund, però en la cita de l’Azerbaidjan s’esperava posar unes bases sòlides al finançament als països en desenvolupament per ajudar-los a abandonar les energies fòssils, i l’acord assolit ha quedat molt lluny de les expectatives.
Els països rics s’han compromès, després de dues setmanes de negociacions caòtiques, a aportar 300.000 milions de dòlars anuals al Sud Global per fer front a la crisi climàtica, com a primer pas per complir l’objectiu d’invertir 1,3 bilions de dòlars d’aquí al 2035.
“No és un acord gaire esperançador, és molt injust”, afirma Bruna Cañada Roca, investigadora en justícia financera a l’Observatori del Deute en la Globalització, que veu el finançament acordat clarament “insuficient”, i encara més tenint en compte la inflació que hi haurà els pròxims anys i que els efectes de l’emergència climàtica s’agreujaran. Cañada critica també la falta de garanties d’aquest finançament tan minso pactat a Bakú. L’acord hauria d’haver estat “públic, anticipat, accessible, transparent, revisable, en forma de subvencions i no de préstecs que generin més deute, i això no s’ha garantit en cap cas”. “Actualment hi ha uns 130 països que estan en una situació força crítica pel que fa al seu deute extern”, diu Cañada, que avisa que si aquests països s’han d’endeutar per fer front a la seva acció climàtica “moltes vegades es veuen obligats a continuar explotant els seus béns naturals” i a “extreure combustibles fòssils o minerals per aconseguir divises”. D’aquesta manera “alimenten l’emergència climàtica”, hi afegeix.
Marta Torres, directora del programa del clima de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI), coincideix a assenyalar que “els diners que s’han posat al damunt de la taula” en la cimera de Bakú són “molt pocs”, però, alhora, “responen a la realitat” política del món actual, governat per uns líders polítics poc compromesos amb la col·laboració multilateral i amb el que “va més enllà de les seves fronteres”. Les expectatives amb relació a la COP29 eren massa altes, diu Torres.
A tot això s’hi ha de sumar que l’Azerbaidjan, el país amfitrió de la cimera, un dels principals exportadors de petroli i de gas, no és, precisament, un exemple d’estat compromès amb la lluita contra el canvi climàtic. En el comitè organitzador hi havia figures vinculades a la indústria dels hidrocarburs, fet que ha aixecat suspicàcies sobre el biaix de la conferència. L’Azerbaidjan, a més, tampoc es distingeix pel respecte als drets humans i durant els dies de la trobada ha rebut moltes crítiques per les restriccions imposades als activistes mediambientals.
“Hi ha hagut molts moviments socials que no s’ha pogut expressar com han volgut. En el nostre cas, que som una organització que és a França, la majoria de membres no hi han pogut anar per una qüestió de seguretat, segons l’organització”, explica la responsable de l’IDDRI. “S’ha vist clarament que la presidència no facilitava que hi hagués un acord”, assenyala Cañada, que remarca les característiques d’un règim com el de l’Azerbaidjan, “un país que té presos polítics, activistes pel clima i periodistes que han denunciat la corrupció i són a la presó”.
Una de les principals crítiques que s’ha fet a la cimera de Bakú ha estat la participació i la influència que hi han tingut els lobbies dels combustibles fòssils. Més de 1.770 representants de la indústria del petroli, gas i carbó van assistir a la cimera, un nombre superior al total de delegats dels deu països més vulnerables al canvi climàtic, que sumaven 1.033 persones, segons un informe de Feu Fora el Grans Contaminants, (Kick Big Polluters Out o KBPO, en anglès), que va calcular que, sumant-hi els delegats enviats directament per petrolieres i els que formen part de les delegacions estatals, però amb interessos en aquesta indústria, el lobby fòssil seria la quarta delegació en importància, només darrere de l’amfitriona Azerbaidjan, la del Brasil, que l’any que ve serà la seu de la cimera, i la de Turquia.
La investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització alerta del risc que aquestes trobades internacionals “es converteixin en una fira” i no en un “espai per a les negociacions” per culpa de la presència dels lobbies de les energies fòssils. “Les mateixes empreses que estan contribuint al problema del canvi climàtic estan en aquest espai pressionant en funció dels seus interessos”, adverteix Cañada, que celebra, però, que els últims anys, com a mínim, es pot accedir a una llista per veure qui participa en la trobada.
Tot i les crítiques que hi ha hagut a la COP29, hi ha encara un consens important sobre la necessitat de mantenir aquest format per tractar sobre el canvi climàtic. “Hi ha pocs fòrums com aquests on realment puguis fer seure tothom al voltant d’una taula, a pesar que estem envoltats de guerres [...]. Malgrat tot, s’hi decideixen coses que són importants per no deixar ningú enrere”, afirma Torres. “Són dels pocs espais realment multilaterals on tenen representació des dels països més poderosos fins als estats petits i insulars” més afectats pel canvi climàtic, hi afegeix Cañadas.
La pròxima cimera es farà al Brasil, del qual s’espera una actitud més proactiva en la lluita contra el canvi climàtic.
Un tràmit per a la UE i els Estats Units
Els països desenvolupats han estat un dels principals objectes de crítica de la COP29. D’una banda, per la poca disposició a gratar-se la butxaca d’aquests estats en el finançament dels països en vies de desenvolupament, i, de l’altra, per la incapacitat d’assumir, amb fets, el deute que tenen amb la resta del món per haver estat –i ser encara– els principals contaminants del planeta.
“La Unió Europea sempre s’ha presentat com la líder en ambició climàtica, però no aporta prou a la mitigació dels seus efectes”, assenyala Bruna Cañada Roca, investigadora en justícia financera a l’Observatori del Deute en la Globalització, que remarca que del que es tracta no és de ser “ambiciós”, sinó de dur a terme les “reparacions davant les responsabilitats històriques i el deute històric, colonial, ecològic i climàtic acumulat pels països del nord”.
Pel que fa al paper dels Estats Units, la cimera ha estat molt marcada per la pròxima tornada de Donald Trump a la Casa Blanca. Marta Torres, directora del programa del clima de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI), explica com l’administració de Joe Biden procurava tancar un acord, encara que fos de mínims, per mirar de garantir un suport al text que s’acordés a Bakú del govern nord-americà que després fos assumible pel Congrés abans del relleu en la presidència, que no es preveu gaire sensible a les qüestions climàtiques i a la col·laboració multilateral.
