Jaume Serra i Húnter, el gran filòsof català de la primera meitat del segle XX

Una de les figures filosòfiques més rellevants de la primera meitat del segle XX, Jaume Serra i Húnter, va morir tal dia com avui a l’edat de 65 anys. Era deixeble de Francesc Xavier Llorens i Barba, fundador de l’Escola de Filosofia de Barcelona, i va fer d’enllaç entre els pensadors de dues generacions, els vuitcentistes i els noucentistes.

El seu pare era de Manlleu i la seva mare, irlandesa. Ell va néixer a Manresa el 1878, però aviat va traslladar-se a viure a la capital catalana. Va estudiar als Jesuïtes de Barcelona i va fer les llicenciatures de dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i el 1902 es va doctorar a Madrid. Les seves primeres càtedres les va exercir a Almeria i a la Universitat de Santiago de Compostel·la, fins que el 1913 va guanyar la càtedra d’història de la filosofia a la Universitat de Barcelona, disciplina de la qual va convertir-se en una de les primeres figures a escala europea. Com a ferm defensor de la funció i del paper que la filosofia havia de tenir en el terreny de l’educació, va desenvolupar una gran tasca en el camp de l’ensenyament i de l’organització acadèmica a través del II Congrés Universitari Català del 1918, i més endavant, el 1923, va cofundar la Societat Catalana de Filosofia. Com a deixeble i continuador de Llorenç i Barba, va esdevenir l’enllaç entre dues generacions de filòsofs, i amb altres pensadors, com Francesc Mirabent i Tomàs Carreras, va formar part del nucli de l’Escola de Barcelona, que compartia un pensament alhora idealista i espiritualista. Va ser fidel a l’escola catalana del sentit comú, i va intentar conciliar la ciència i l’espiritualisme. Entre la seva prolífica obra destaca Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).

En proclamar-se la Segona República espanyola, va ser nomenat degà de la Facultat de Lletres i, un mes després, rector de la Universitat (1931-1933), que en aquella època va rebre el nom d’Universitat Autònoma de Barcelona. Es va encarregar de transformar el que era un centre desfasat i desconnectat de la realitat del país en una universitat catalana, moderna i progressista, oberta als corrents culturals, internacional i de gran prestigi i influència. Paral·lelament amb la seva gran tasca acadèmica, va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Amb un fort sentiment catalanista, va voler-se involucrar en la vida política del país: “Dos amors hem de tenir en la vida, dos amors que es compenetren: la pàtria i la humanitat.” Així va formar part d’Acció Republicana, i el març de 1931 va protagonitzar, al costat de Rovira i Virgili, el sorgiment del Partit Catalanista Republicà, amb el qual es va presentar en solitari a les eleccions municipals de l’abril de 1931 després de rebutjar l’oferiment d’Esquerra Republicana de Catalunya de presentar-se conjuntament. L’estratègia no va reeixir per als seus interessos, i no va sortir elegit ni en aquests comicis ni en els legislatius posteriors. Finalment, l’octubre de 1932, van incorporar-se a Esquerra Republicana i ell va aconseguir obtenir un escó al Parlament de Catalunya, on va ser el diputat més votat darrere el president Macià. Va ocupar la vicepresidència del Parlament i, el 31 de desembre de 1933, de forma interina, va exercir de president per proclamar Lluís Companys nou president de la Generalitat de Catalunya. A partir del gener de 1934 va presidir el Consell de Cultura de la Generalitat republicana, el qual s’encarregava d’assessorar la política cultural del govern. Aquell mateix any, també va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i va assumir la cartera de Cultura. A més, va liderar la ponència d’ensenyament superior del Consell de l’Escola Nova Unificada a l’inici de la guerra civil, així com el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, que va tenir lloc al Palau de la Música el juliol de 1937.

Finalitzada la guerra, va exiliar-se a França, on va ser internat al camp de Racebedau, fins que va traslladar-se a Tolosa de Llenguadoc. Va ser designat membre del primer òrgan de la Generalitat a l’exili: el Consell Nacional de Catalunya, presidit per Lluís Companys (1939). Amb l’ocupació nazi de França, va marxar a l’Argentina i després a Mèxic. Des d’allà va ser director de la Revista de Catalunya i autor de diverses obres didàctiques d’assaig i d’història de la filosofia. També va encarregar-se de l’apartat de filosofia de l’Enciclopèdia Espasa, Va morir el 1943 al mateix país mexicà.

Entre moltes de les frases que va deixar per a la posteritat, n’hi ha una que destaca especialment per la seva vigència: “Sovint s’escau que la política d’un poble exigeix la unió sagrada de tots els ciutadans, l’oblit de greuges passats, la condemnació de la parcialitat i de la discòrdia. Cal, aleshores, subordinar les polítiques a la política, és a dir, les modalitats divergents d’orientació a la finalitat suprema del benestar nacional. La defensa dels interessos de la comunitat obliga a renúncies i sacrificis; deure per excel·lència del ciutadà conscient i patriota, quan el seu país es troba en la cruïlla històrica en què es decideix la seva sort futura de poble lliure. Aquest és el cas de Catalunya” (1943).