Alegria per la caiguda del règim plena d’incertesa

No cal parlar àrab per entendre què ha significat la dinastia dels Al-Assad per a la societat civil siriana. Al mercat de Damasc, un comerciant va representar el que suposava per a ell la caiguda del règim fent com si per fi agafés aire després d’un llarg període de temps sota l’aigua. Al concorregut suburbi damasquí d’al-Ghouta, on el govern de Baixar al-Assad va bombardejar amb armes químiques l’any 2013, ja amb la guerra civil iniciada, un home gran es posava totes dues mans sobre el cap cot, com si l’estructura de poder que regnava a Síria des de fa 54 anys pesés físicament sobre ell. A Alep, al nord de Síria, una dona es tapava la boca i els ulls amb totes dues mans de manera simultània.

Els primers dies després de la caiguda del règim deixen una altra imatge freqüent als carrers de Síria: homes i dones atrevint-se a parlar malament d’Al-Assad per primera vegada a la vida. Molt sovint se’ls nota que encara tenen la por ficada al cos; ho diuen en veu molt baixa, sense deixar de sospitar de qui els podria estar escoltant. Fins ara, i des del 1971, el clan dels Al-Assad havia instaurat una xarxa d’intel·ligència i d’informadors que arribava a tots els racons, que feia que els sirians de carrer no poguessin confiar ni amb la gent amb qui convivien quan es tractava de parlar de política. Els sirians sempre es refereixen a aquest temor al·legant que “les parets ens escolten”.

Més enllà de les sospites, hi ha els fets. Als afores de totes les grans ciutats hi ha centres de detenció que servien com un macabre recordatori de les conseqüències que tenia a la Síria dels Al-Assad aspirar a ser un “ésser polític”. Ara, després de la caiguda del règim, aquests mateixos territoris als afores de les ciutats estan sent protagonistes per les fosses comunes que s’hi estan descobrint.

L’impacte que tenia el règim d’Al-Assad sobre la quotidianitat de la gent fa que, ara com ara, l’alegria general per la caiguda del govern sigui molt superior a la incertesa pel futur del país. La població siriana coneix com ningú més al món de què eren capaços els Al-Assad per tal de mantenir-se al poder. El pare, Hafez al-Assad, va arribar a esmicolar la ciutat de Hama l’any 1982 per tal d’esclafar unes revoltes contràries al règim. Aquella ofensiva, amb bombardejos aeris inclosos, va matar desenes de milers de persones i va esdevenir un avís a navegants que tot territori dissident tindria sempre en compte.

Baixar al-Assad, que el 2000 va heretar la presidència entre expectatives d’obertura i modernització, va trigar pocs mesos a rescatar les detencions polítiques. El 2011, quan la Primavera Àrab va córrer com la pólvora des de la costa oest de la riba sud del Mediterrani fins a Síria, les forces del govern van torturar uns infants que havien fet una pintada contrària a Al-Assad i poc després ja estaven desplegant els tancs i obrint foc real.

A mitjan 2012 el territori ja es veia engolit per una guerra civil. Diverses milícies i desertors de l’exèrcit sirià s’enfrontaven al règim, que no se n’estava d’aplicar tota la força possible contra els territoris on hi hagués presència de forces rebels. La Xarxa Siriana de Drets Humans (SNHR, per les seves sigles en anglès) va calcular el 2021 que les forces del govern havien llançat des del 2012 un total de 82.000 bombes de barril, uns explosius improvisats que contenen alhora altres explosius, petroli, metralla o armes químiques. En centenars d’ocasions, aquests projectils, que es disparaven des de l’aire, havien impactat contra infraestructures civils clau, com ara centres mèdics, escoles, mesquites o mercats. En total, segons la mateixa font, aquests atacs van comportar la mort de més d’11.000 civils. Fadel Abdul Ghany, director del SNHR, deia aleshores que “l’ús repetit d’aquesta arma arbitrària i indiscriminada contra comunitats residencials és un missatge cap al poble de Síria que protegir tant els civils com el dret internacional és una simple il·lusió i que els sirians han d’abaixar el cap i acceptar aquest règim que els està assassinant”.

Un altre atac que marcarà la trajectòria d’Al-Assad –i la visió que els sirians tinguin del seu govern– va tenir lloc l’agost del 2013, quan forces del règim van disparar amb armes químiques contra el suburbi d’Al Ghouta, a Damasc. Es creu que aquell atac va matar 1.400 persones, de les quals diversos centenars eren civils. L’aleshores secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va assegurar que aquells atacs havien estat “el pitjor ús d’armes de destrucció massiva en tot el segle XXI”. Avui, barris sencers al districte d’Al Ghouta encara presenten una destrucció similar a la que pateix la franja de Gaza.

L’esperança que domina bona part de Síria no amaga els dubtes cap a la nova fase que s’obre al país, en què ni la transició actual ni l’estació de destí estan clars. Hayat Tahrir la Sham (HTS), la milícia islamista amb arrels a Al-Qaida que des de 2017 governa un enclavament rebel al nord-oest del país, ha derrocat la dinastia dels Al-Assad i té ara una posició de poder sobre la transició política del país. És la mateixa direcció d’HTS la que ha nomenat els membres d’un govern interí que no se sap fins quan assumirà poder transitori. D’entrada, Ahmed Hussein al-Sharaa (de sobrenom Abu Mohammad al-Julani), cap de l’organització i ara líder de facto de Síria, havia comunicat que l’executiu interí tindria una vida de tres mesos. Més tard, ha deixat entreveure que la transició pot allargar-se fins a quatre anys, fins que puguin celebrar-se algun tipus d’eleccions.

Moltes de les persones que formen part dels òrgans de poder suposadament transitoris han estat triades a dit per HTS, i estan prenent decisions a porta tancada i sense supervisió pública mentre el Parlament continua tancat. Una situació que hi ha qui tem que aboqui a un abús de poder i un ensorrament de les aspiracions inclusives i democratitzadores que ara es noten a les places sirianes. La manca d’obertura i de transparència amenaça de lesionar la confiança cap a la transició.

Algunes actuacions per part d’HTS ja han provocat crítiques i preocupació. Aida al-Debs, cap del Departament d’Assumptes de Dones, i escollida a dit per HTS, va dir en una entrevista televisada: “No permetré cap espai per als qui no estiguin d’acord amb les meves visions” i va assegurar que imposaria una visió rígida, ideològica i inspirada en certs models de l’islamisme pel que fa a les dones. Molts van trobar que el to autoritari d’Al-Debs no s’adequava a un govern de transició. Poc després, HTS ha nomenat Mushina al-Mahithawi, una drusa de Sweida, com a governadora d’aquesta província. A Síria, aquest gest s’ha interpretat com un intent de reduir crítiques cap al govern interí.

Un altre element que ha causat sorpresa ha estat la promoció de comandants de milícies a posicions militars oficials. En la majoria d’aquests casos, a més, han estat comandants d’HTS els qui han estat recol·locats en posicions de poder, cosa que ha causat temors que l’organització estigui aprofitant el seu domini sobre el govern transitori per assegurar-se càrrecs de control de llarg termini. Un dels casos més notoris és del de Murhaf Abu Qasra, que ha passat de ser comandant d’HTS a ser major general i ministre de Defensa en funcions de Síria. Ali Nour al-Din, també comandant d’HTS, ara és cap de l’exèrcit.

A alguns els ha semblat cridanera l’elecció de sis persones que ni tan sols són sirianes per a càrrecs elevats a l’exèrcit. Entre els implicats n’hi ha que són de Jordània, del Turkmenistan, de Turquia, del Tadjikistan o Egipte. Segons observadors àrabs, una possible explicació d’aquests moviments seria que HTS estigui intentant quedar bé amb diversos grups armats existents a Síria per tal de poder consolidar el seu poder a tot el país –tot i així, hi ha qui creu que decisions d’aquest abast no s’haurien de prendre de manera unilateral i opaca com s’ha fet fins ara.

Al marge de consideracions polítiques i del sistema en què la transició pugui desembocar, molts sirians confien que la Siria post Al-Assad porti una millora en les seves condicions materials. El mercat popular de Damasc està ple de negocis amb dècades d’existència que, durant els darrers anys, han patit per sobreviure. “Les dificultats sota l’anterior règim eren majúscules”, explica Mohamed Anwar al-Ghabra, cap de la perfumeria Al-Ghabra a Damasc, en declaracions a El Punt Avui. “Les taxes eren molt severes. Ens feien pagar tributs, teníem restriccions per importar, per vendre. Fessis el que fessis, la mort et seguia. Vivíem un malson.”

Anwar al-Ghabra porta el negoci familiar heretat de generacions anteriors. Ara mira al futur amb alleujament: “Ens prenem aquesta nova fase amb molta esperança, tothom és optimista”, assegura mentre distribueix extractes de perfum amb xeringues en diferents potets. El seu fill, Mohammed Khair al-Ghabra, atén la clientela en un altre local del negoci familiar. Per a ell, com a mercader, l’estat miserable de l’economia del país ha suposat la major adversitat. “El treball a Síria no dona prou per anar a comprar al mercat”, explica en un perfecte anglès: “Un salari a Síria pot ser de quinze dòlars al mes, i nosaltres venem l’ampolla més petita per dos dòlars.”

Abans del conflicte, Síria havia estat un destí habitual per a civils curiosos provinents de diverses latituds. Ara, el més jove dels Al-Ghabra somia amb el retorn del turisme. “Durant molt de temps no hem vist turistes. Quan en vèiem un, dèiem: ««Oh, un turista, com els hem trobat a faltar!»»” Un mes després de la fugida d’Al-Assad, els turistes no arriben encara a Síria. Però la caiguda del seu govern ja es percep al mercat de Damasc. Per davant de les perfumeries Al-Ghabra s’hi passegen civils que feia anys que no podien ser a Damasc i que arriben des de territoris abans separats de la capital a causa del conflicte.