Sud-amèrica: la regió de les crisis inacabables

L’Amèrica Llatina no travessa un bon moment. El 2025 creixerà només un 2,6%, davant el 4,1% que el Banc Mundial preveu per al conjunt de les economies dels països emergents. La xifra per a Sud-amèrica serà igual que la mitjana del continent, segons l’últim informe de la comissió econòmica de l’ONU per a la regió, la Cepal, presentat el desembre passat. Les xifres, mediocres, coincideixen amb processos polítics convulsos, sobretot en un grapat de països que no aconsegueixen trencar amb anys de crisis que s’han tornat cròniques. El cas més paradigmàtic és el de Veneçuela, que ha entrat en una fase irreversible d’inestabilitat davant el desconeixement internacional dels resultats electorals que van donar la reelecció a Nicolás Maduro. A l’Equador, el president, Daniel Noboa, manté un dur enfrontament amb la seva vicepresidenta, un escenari de lluita fratricida semblant al que manté en suspens la política boliviana, amb l’expresident Evo Morales com a protagonista. El Perú és un cas que ja sembla no tenir remei: la presidenta, Dina Boluarte, afronta acusacions de corrupció i abandonament del càrrec després de rellevar en el poder l’esquerrà Pedro Castillo, empresonat des del 2022 després d’un fallit auto cop d’estat.

Quan Hugo Chávez va morir el 2013, Veneçuela ja avançava sense remei cap a una greu crisi. Poc més d’una dècada després, 7,7 milions de veneçolans, segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats, han emigrat a altres països fugint de la pobresa, la desocupació o la persecució política. El govern de Maduro ha optat per la radicalització per mantenir-se al poder. El 10 de gener passat, es va proclamar president sense haver rebatut les proves que va cometre un frau en les eleccions presidencials que van presentar l’oposició i els observadors internacionals. Edmundo González, el candidat opositor que, d’acord amb una comprovació imparcial de les actes va ser el guanyador, es va haver d’exiliar a l’Estat espanyol i va seguir la investidura de Maduro des de fora. Dies abans, el règim havia demanat la seva captura internacional i un retorn a Veneçuela tindria com a destí segur la presó. “Estic esperant que arribi, estic nerviós”, se’n va mofar Maduro entre riures mentre es col·locava la banda presidencial.

Mancat de legitimitat, el govern es va refermar amb la persecució a opositors i va engegar a rodar els intents de països mediadors com Colòmbia i el Brasil per promoure un diàleg amb l’oposició. La jugada li va costar cara, a Maduro: cada vegada més tancat en si mateix, ha perdut suports fonamentals, com el de Luiz Inácio Lula da Silva, que va deixar ben clar que s’havia sentit traït per qui havia considerat un amic personal. Els únics presidents presents en la investidura del veneçolà van ser els de Nicaragua, Daniel Ortega, i Cuba, Miguel Díaz-Canel, una prova de com n’està d’aïllat. Els temps en què Veneçuela liderava un “eix bolivarià” que aspirava a la unitat llatinoamericana ja han passat. Ha perdut aliats de mica en mica: a més de l’enuig de Lula, Maduro ha de bregar amb l’ultradretà Javier Milei a l’Argentina i la bel·ligerància inesperada del xilè Gabriel Boric, que des de l’esquerra el titlla de dictador. L’arribada de Donald Trump és una altra mala notícia per a Caracas. El republicà ha nomenat com a secretari d’Estat Marco Rubio, un descendent de cubans reconegut per la seva antipatia cap al règim petrolier. Rubio ja va advertir que per a la Casa Blanca el president legítim de Veneçuela és González, i no Maduro.

L’Equador és un altre dels països que no aconsegueixen sortir del cercle de les grans crisis. L’arribada al poder de l’empresari conservador Guillermo Lasso, el maig del 2021, va semblar l’inici d’una etapa d’estabilitat, però el seu govern va acabar de forma anticipada dos anys després. L’esquerra de l’expresident Rafael Correa, asilat a Bèlgica en tenir al seu país condemnes pendents per corrupció que ell nega, l’amenaçava amb un judici polític i Lasso va decidir avançar les eleccions. Va guanyar Daniel Noboa, fill d’una dinastia política conservadora que va arribar al poder amb la promesa de grans reformes. La seva popularitat és alta, producte sobretot dels seus èxits contra la inseguretat, però s’ha embrancat en una guerra contra la seva vicepresidenta, Verónica Abad Rojas. La baralla té elements cinematogràfics.

Poc després d’assumir el càrrec, el novembre del 2023, Noboa, de només 36 anys, va enviar la seva vicepresidenta com a ambaixadora a Israel per tenir-la lluny de les obligacions del comandament. El president tenia ja intencions de ser reelegit i no volia que Abad el reemplacés en el càrrec a partir del gener d’enguany, quan s’ha hagut d’allunyar del poder per bolcar-se en la campanya electoral. Va nomenar al novembre una nova vicepresidenta, mentre Abad emprenia una campanya pel món denunciant que a l’Equador s’havia perpetrat “un cop d’estat”. La dona va prometre ocupar el seu càrrec fos com fos, però quan va tornar a Quito es va trobar amb la casa de govern envoltada de militars i una ordre presidencial que la nomenava ambaixadora a Turquia. La crisi continua i posa en perill, una vegada més, una successió presidencial ordenada a l’Equador.

La baralla fratricida entre Noboa i Abad té un correlat una mica més al sud, a Bolívia. El país andí viu des del 2006 un període sense precedents de pau social i creixement econòmic liderat pel Moviment al Socialisme (MAS) d’Evo Morales. Però la ruta va acabar de torçar-se el 2019, quan una revolta militar va posar fi a les estratègies del president per ser reelegit. Després d’un interregne conservador, liderat per Jeanine Áñez, el MAS va recuperar el poder gràcies al triomf electoral de Luis Arce, l’home elegit per Morales com a candidat. Des de llavors, tot ha anat pel pedregar. Morales no reconeix una inhabilitació judicial per tornar a ser candidat i acusa Arce de proscriure’l als tribunals. Arce considera que el seu pare polític vol derrocar-lo com sigui i defensa que la Constitució li impedeix una nova reelecció.

“Volies que fos un titella”, es va queixar el president en un discurs recent en un missatge directe a Morales, una prova de la profunditat de la ruptura i l’impuls de molts militants del MAS a favor d’una “renovació” que no inclogués la “vella guàrdia” partidària. Mentrestant, Morales té una ordre d’arrest en una causa per presumpte abús de menors i viu refugiat al Chapare, el bastió dels pagesos cocaleros des del qual va forjar la seva carrera política. La setmana passada es va saber que les eleccions per succeir Arce seran a l’agost. Fins llavors, el president haurà d’enfrontar-se amb Morales i, alhora, gestionar una crisi econòmica que llastra dia a dia la seva popularitat. Bolívia viu des del 2016 el declivi de la seva indústria petroliera, base de la política de redistribució que va convertir Morales en una figura invencible a les urnes a Bolívia i en un referent global d’una esquerra amb arrels indígenes. Sense els ingressos petroliers, sobretot del gas, el país andí viu una inusitada escassetat de dòlars i el retorn de la inflació, que es mantenia a l’entorn del 2% i ha escalat el 2024 fins al 10%, la més alta en 16 anys.

La baralla a la cúpula del poder impedeix avançar en les solucions, mentre creixen dia a dia les possibilitats electorals de la dreta boliviana. Ha tornat fins i tot el fantasma dels cops d’estat: el juny passat, el cap de l’exèrcit de Bolívia, Juan José Zúñiga, va atropellar amb una tanqueta la porta d’accés al Palacio Quemado amb la intenció de derrocar Arce. Dues hores després, estava pres juntament amb una vintena de militars i civils i Arce es va mantenir al seu lloc, eufòric pel fracàs del cop. Morales va posar fins i tot en dubte la veracitat del cop i va acusar Arce d’haver-s’ho inventat per fer-se la víctima i desviar l’atenció. Així estan les coses a Bolívia.

Amb una revolta, tot i que autoinfligida, va acabar al Perú el govern de l’esquerrà Pedro Castillo el desembre del 2022. Acorralat per l’oposició, aquest mestre d’escola que mai s’havia dedicat a la política va decidir tancar el Congrés, intervenir el Poder Judicial i convocar una assemblea que redactés una nova Constitució. L’aventura va durar poques hores per manca de suport popular i militar i Castillo va acabar empresonat després d’una fugida fallida en un taxi que va quedar embussat en el trànsit de Lima. Va assumir llavors el poder Dina Boluarte, la vicepresidenta, que al cap de poc temps va oblidar la promesa de convocar eleccions com més aviat millor i es va atrinxerar al poder amb el suport de les forces armades i la ultradreta de l’expresident, ja mort, Alberto Fujimori.

El de Boluarte és un govern fallit: l’índex d’aprovació és d’un 3% i el 95% dels peruans volen que se’n torni cap a casa com més aviat millor. La presidenta afronta una successió d’escàndols polítics i personals, com ara una irrefrenable atracció cap a rellotges de luxe la compra dels quals mai ha pogut justificar i una llarga absència del càrrec per sotmetre’s a una cirurgia estètica de nas. D’ella depèn ara la convocatòria, com a màxim a l’abril, d’eleccions presidencials i legislatives per al 2026. Els peruans esperen que ara sí que compleixi, però saben també que al seu país mai se sap.