Colòmbia al seu laberint

Colòmbia presumeix de ser una de les democràcies més estables de l’Amèrica Llatina. El cert és que els governs postindependència van estar sempre dins una òrbita de dretes, repartits entre els liberals i els conservadors, fins a l’arribada d’Álvaro Uribe al poder, el 2002. La fi de l’hegemonia bipartidista tradicional va obrir les portes a uns governs de dreta nous, afavorits pel fàstic provocat per un conflicte armat inacabable, potinejat pel narcotràfic. Després de vuit anys (2002-2010) de confrontació total de les guerrilles, el dissident uribista Juan Manuel Santos va assolir la històrica pau amb unes envellides i desprestigiades FARC el 2016.

La inacció del posterior govern d’Iván Duque (2018-2022) va fer que, exhaust, el país mirés per primera vegada, ara fa tres anys, cap a l’esquerra. Gustavo Petro, un veterà exguerriller de l’M-19, es va alçar amb la victòria i va aconseguir una fita insòlita: el primer govern progressista en un dels països més conservadors de la regió. Les seves promeses de canvi es concretaren en una bateria de reformes socials, enfocades en una major presència de la gestió pública, i un generós pla que, amb el contundent nom de Pau Total, proposava eixamplar l’acord signat amb les FARC a d’altres grups armats il·legals, principalment amb l’ELN i les guerrilles nascudes com a dissidències de les antigues FARC: EMC i Segona Marquetàlia.

El camí recorregut en aquests 29 mesos ha estat un veritable trànsit al calvari en molts aspectes. Tot i disposar de la principal minoria política al Congrés, Petro no ha aconseguit els suports parlamentaris necessaris i només ha pogut sancionar una aigualida reforma de pensions, a més de tenir sonors fracassos en les seves propostes per a educació i salut. La reforma laboral, aprovada en primera instància, està pendent de ratificació i caldrà una decisió complexa al Senat abans del 20 de juny.

Tanmateix, la iniciativa que viu els pitjors moments és la de la Pau Total. La violència creix sense aturador al Cauca i al Catatumbo, mentre les meses de diàleg amb les guerrilles fan aigües per tot arreu. La primera i més antiga, la de l’ELN, roman suspesa, després de multitud de problemes, manifestacions de malfiances a banda i banda i el retorn de les accions armades criminals. Per la seva banda, els diàlegs amb les dissidències de les antigues FARC sobreviuen, per ara, gràcies a escissions en les dues organitzacions il·legals. El pessimisme sobre el resultat final arriba fins al mateix govern, en unes generoses propostes de pau que ja tothom qualifica de precipitades i, fins i tot, d’ingènues.

L’aspecte econòmic és un dels més positius del govern colombià. Petro va heretar un país amb un endeutament creixent, a causa dels préstecs internacionals demanats pel seu antecessor durant la pandèmia. Amb un IPC que es va enfilar al 13,12% el 2022, els elevats tipus d’interès i una caiguda del creixement econòmic van fer veure a més d’un el fantasma de la recessió. Tanmateix, el govern ha aconseguit reduir la inflació, que avui és del 5,2%, mentre que el creixement econòmic remunta, amb prediccions que indiquen que enguany arribarà al 3%. Al desembre, The Economist va qualificar l’economia colombiana com la sisena millor del 2024 dels països de l’OCDE, en un context global d’incertesa.

Internacionalment, Colòmbia ha mantingut la cordialitat amb els EUA durant la presidència de Joe Biden, amb una única discrepància manifesta en la manera d’afrontar la lluita contra el narcotràfic. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca primer soci comercial del país, amb qui ja ha tingut el primer conflicte greu. Petro ha hagut de rectificar la seva negativa inicial a permetre deportacions de colombians en avions militars nord-americans després de l’amenaça de Trump d’apujar els aranzels fins al 25% als productes colombians.

Igualment difícils són els equilibris de la diplomàcia colombiana amb l’incòmode cas de Veneçuela. Després de recuperar les relacions polítiques i comercials amb el país veí, Petro no reconeix Maduro com a president i resisteix a les pressions internes que representen el principal baluard de l’oposició veneçolana. Els prop de tres milions de veneçolans que viuen a Colòmbia signifiquen, igualment, un repte social i econòmic que el govern procura administrar, tot i les mostres de rebuig cap a la immigració que sovintegen al carrer.

Avui, el govern brega contra la decepció, més que no pas contra la contrarietat general dels ciutadans. El país no és aliè al context global de polarització i mira els fenòmens dels populismes reaccionaris de Donald Trump, Nayib Bukele i Javier Milei cada vegada amb més simpaties. Colòmbia, tipa de violència i sense esperança de canvi dins del sistema, transita cap als crits forassenyats, d’abast planetari, que deixen l’esquerra i la democràcia liberal a la vora de l’abisme.