Retorn a l’autonomisme, any I
L’independentisme va perdre la majoria en mans de l’unionisme en el 12-M de fa un any, tret d’inici d’una era socialista que pot durar
Els partits en recomposició, sobretot ERC, han desat el clam pel referèndum per tornar a polítiques de “guanyar sobiranies”
Algunes enquestes ja ho pronosticaven, i al final es va confirmar fins i tot amb més contundència de l’esperada. Avui fa un any, les eleccions catalanes del 12-M suposaven la fi de la majoria independentista al Parlament, substituïda per una majoria unionista de iure i progressista de facto, i l’inici d’una era socialista a la Generalitat a la qual no s’atalaia final a l’horitzó, alhora que signaven el certificat de defunció del procés sobiranista. Com a mínim, del que es va iniciar el 2012 arran de la sentència del TC del 2010 desfavorable a l’Estatut, que va tenir el clímax l’octubre del 2017 amb uns fets que van desencadenar una repressió furibunda que encara dura. De fet, d’aquí a pocs dies també farà un any de la llei d’amnistia aprovada al Congrés, i el més calent és a l’aigüera pel que fa a la seva aplicació als principals líders, començant per la peça de caça major, el president Carles Puigdemont, que després d’una fugaç i incompresa incursió a l’agost a Barcelona continua exiliat a Waterloo perquè la justícia espanyola es nega a aplicar la voluntat del legislador.
En aquest any, en tot cas, l’independentisme ha anat al racó de pensar, i la primera conclusió que n’ha tret la majoria és que la gran reivindicació de l’última dècada, un referèndum d’autodeterminació pactat, no es pot ni aspirar a negociar-lo amb aquestes noves majories. Ras i curt, l’ha guardat en un calaix. I encara menys pensa repetir un 1-O o fer cap nou intent de forçar la màquina... I és que alhora s’ha adonat de l’emergència nacional, i que primer cal assegurar la supervivència del subjecte polític, el país, en greu perill de veure diluïts dins de l’Estat espanyol i de la globalització els seus trets distintius, començant per la llengua. Que, per cert, encara s’espera que sigui oficial a Europa...
Fruit de tot plegat les entitats que van secundar el procés civil ja no lliguen iniciatives conjuntes, i Òmnium per exemple s’ha concentrat en altres batalles, no menors, mentre que l’ANC, encara per pacificar-se per dins, ha perdut influència i poder de mobilització. En paral·lel, després del daltabaix electoral, els partits independentistes continuen sense mostrar cap intenció d’atansar posicions per refer una mínima unitat d’acció i un full de ruta per a quan tornin temps millors per al sobiranisme, si bé com a mínim la crispació entre ells s’ha apaivagat per convertir-se tot just en gel, i l’enorme escletxa que els separa no s’ha eixamplat. Tots han tornat als quarters d’hivern per recompondre’s, purgar els pecats i llepar-se les ferides. Que no són pocs ni poques.
‘Annus horribilis’ a ERC
Especialment dur ha estat l’any per a ERC, que va perdre bous i esquelles el 12-M, començant per més d’un terç dels vots i diputats i acabant pel govern sencer, en un cicle electoral de caiguda lliure. Aquella nova plantofada, de fet, va detonar internament el partit i va desencadenar un dels anys més convulsos des dels temps de Carod i Puigcercós, amb una ruptura total i una guerra oberta entre junqueristes i roviristes, més per les formes que no pel fons ideològic. I, tot i que amb menys virulència emocional, també una divisió de les bases entre partidaris i detractors de fer de Salvador Illa president de la Generalitat. Per un marge estret en les dues grans consultes realitzades, els republicans van facilitar la formació d’un govern socialista, tot i decidir quedar-se a l’oposició, i Oriol Junqueras va retornar a la presidència. Això sí, amb molts recels encara per part dels crítics, que, tot i que arriben esgotats i desmobilitzats a la recta final del llarguíssim congrés encara en dansa a escala regional, acaben de protagonitzar un sorpasso a la federació de Barcelona que farà que el mandat de la renovada direcció no sigui tan plàcid com hauria desitjat. També Junts va fer congrés a la tardor, molt més tranquil, per reinstaurar Puigdemont en un lideratge que de facto no havia abandonat mai, però alhora per bastir un corpus doctrinal que el prepari per a la política del dia a dia, la travessa del desert en clau independentista. En una línia molt similar, també la CUP va tancar a la tardor el Procés Garbí per refrescar programa, objectius i cares, amb un nou secretariat nacional.
En tot cas, com era d’esperar, la pujada al govern del PSC ha dut a una aturada gairebé total de la iniciativa en clau d’avanç nacional, en el marc de la seva “agenda del retrobament” per “pacificar” el país. La legislatura catalana torna a entroncar així amb l’autonomisme de sempre, i les emocions més fortes, i amb elles els grans focus d’interès, han passat al Congrés. Amb això, la poca “ambició nacional” del govern, com sol dir ERC, continua provenint del pacte d’investidura amb els republicans, tan dens que de fet acabarà sent de legislatura, perquè les grans qüestions que recull en matèria de traspassos –el “peix al cove” d’antany, ara dit “guanyar sobiranies”, un altre neologisme de la nova etapa– requereixen temps i suport per desplegar-se, i uns i altres estan condemnats a cooperar.
Per exemple, per al traspàs de Rodalies, en què s’ha anat avançant sobretot en reunions tècniques, i del qual fa dos mesos que s’ha de conèixer l’esborrany dels estatuts de la nova empresa operadora, que finalment, per cert, s’integrarà al Grup Renfe per pressió dels sindicats. La pedra filosofal de la legislatura, en tot cas, ha de ser el finançament singular, el “canvi de paradigma” que ha de permetre, en un termini indefinit, la gestió i recaptació de tots els impostos del país per part de la Generalitat. Els contactes entre els governs català i espanyol per dissenyar i aprovar el nou sistema són de moment discrets, però avancen i hi ha d’haver notícies en breu. Mentrestant, com a aperitiu s’ha anunciat el compliment d’un altre acord, la condonació de fins a un 20% del deute acumulat del FLA –uns 17.000 milions–, no sense passar per l’embut del cafè per a tothom, mentre Illa ha fet pedagogia a les Espanyes, tal com va prometre, si bé només entre els seus. I ni algun dels seus l’hi compra...
Transvasaments electorals a l’horitzó
Un any després, les expectatives electorals no han variat gaire. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió continua donant una folgada victòria al PSC, si bé lluny de ser suficient per governar sense sobresalts. A ERC li vaticina una lleugera recuperació, que almenys aturaria la sagnia, però ja detecta un altre moviment de fons que pot dur al següent gran terratrèmol: l’esclat definitiu d’Aliança Catalana, que avui fa un any va irrompre al Parlament i que podria fins i tot quintuplicar representació. A costa, per cert, de Junts, que insisteix a posar sobre la taula noves carpetes com l’assumpció de les polítiques d’immigració. Un altre front obert...
El govern de la gestió, amb sobresalts
El president Illa no s’ha cansat d’exhibir un tarannà assossegat i dialogant, de “política útil”, com li agrada definir-se. S’ha dedicat a l’estricta gestió competencial, tant que l’acusen de falta d’ambició i de poc criteri propi en molts temes en què va de la mà, per no dir a roda, de La Moncloa. El motor que ha alimentat el govern ha estat bàsicament el tripartit parlamentari, si bé els socis li fan suar sang. I és que si bé ERC assumeix sovint el paper de crossa, també s’ha fet valer i el primer que va decidir Junqueras en ser restaurat va ser no negociar pressupost enguany. Així les coses, les polítiques d’habitatge s’han prioritzat per exigència dels comuns, tot i que és aviat per avaluar si donen fruits. La producció legislativa fins ara és minsa, i viu molt de les rendes que va deixar el govern republicà: Estatut de Municipis Rurals, llei de memòria democràtica, de l’amiant, creació d’un cos diplomàtic propi...
Tot i que vol transmetre solidesa, el govern ja acumula diversos sobresalts que indicarien més aviat improvisació, amb marxes enrere en el traspàs de les competències dels Mossos en ports i aeroports, o d’Educació perquè les literatures quedin com a optatives a batxillerat. També, l’última setmana, s’ha ficat en un vesper per l’augment de la taxa turística, no pactat amb ERC ni amb el sector, si bé la seva gran llosa ha estat el caos a Rodalies, en què ha volgut fer d’escut de les responsabilitats del govern espanyol, fet que va valdre la petició de cessament del Parlament a la consellera Sílvia Paneque. En canvi, la pluja l’ha ajudat a acabar amb la sequera, si bé manté el pla d’inversions hidràuliques. També s’ha acusat l’executiu de cometre relliscades i ser tebi amb la llengua, tot i haver creat la conselleria de Política Lingüística. La possible sentència del TC contra la immersió serà la prova de fins on està disposat a arribar per defensar-la.
Mentrestant, Junts ha practicat una oposició dura, semblant a la que ja va fer contra ERC, per afirmar-se com “l’única alternativa”. Res fa indicar, però, un canvi de tornes. “Faig feina i el balanç ja el farem quan acabi la legislatura..., que li queda bastant recorregut”, va etzibar Illa en l’última sessió de control. S’hi veu temps.
