No n’hi ha prou

Com a Lepe, on ahir dimarts 30 de desembre 4.000 persones van acomiadar l’any a les vuit de la tarda, també l’any polític va acabar un dia abans amb la presentació de la darrera proposta de Pedro Solbes per intentar tancar un acord per al nou model de finançament de la Generalitat. Model que, com sempre, ha acabat esdevenint el de les 14 comunitats de règim comú restants, on tothom hi posa cullerada malgrat que l’objectiu de batallar durant tres anys per un nou Estatut era principalment aconseguir una negociació estrictament bilateral de nació a nació. I malgrat forçar al màxim el termini polític –després del frustrat límit Saura - De la Vega– pactat per José Luis Rodríguez Zapatero i José Montilla per tancar un acord, l’any acaba amb una nova proposta “insuficient”, en paraules del conseller d’Economia, Antoni Castells, entossudit a no cedir en el que ell considera la interpretació encertada de l’Estatut. Això sí, la nova proposta és millor que la genèrica prèvia al 9 d’agost, quan l’Estat va incomplir, no ja un pacte polític, sinó la llei.
Seguint el símil musical que han posat de moda els socialistes catalans –i ahir Castella i Lleó, excepció a la satisfacció autonòmica general, va dir que sona a “sardana”–, la nova proposta del ministeri d’Economia sona a Estatut, però com que la lletra és tan inconcreta i les xifres –el que pensa aportar l’Estat, previsiblement amb deute públic–, quantitats i percentatges brillen per la seva absència –així com perilla la ponderació de la immigració–, el model que va presentar Solbes pot complir l’Estatut, però també deixar les coses com estaven. L’augment de la cistella d’impostos es compleix i també s’accepta el criteri de limitar els diners de la solidaritat interterritorial als destinats als serveis públics. Però ni hi ha acord en quina part dels diners es considera que cal repartir per a aquesta finalitat, ni en si els diners que li sobrin a la Generalitat se’ls podrà quedar o n’haurà de dipositar una part al ja existent fons de suficiència cosa que deixaria la cistella i el canvi de filosofia en paper mullat. A més, es crea un nou fons de “convergència” que, sense limitació en el temps ni criteris finalistes que obligui a destinar la injecció de recursos de l’Estat a fomentar l’economia productiva, corre el risc de servir per perpetuar la situació actual, en què Catalunya perd llocs en el rànquing de rendes per càpita un cop repartits els recursos. L’Estatut es va fer per eixugar el dèficit fiscal, i això és el que no queda clar.

Així, vulnerats tots els terminis legals i polítics, toca seguir negociant amb un Estat que el dia 1 acomiada la versió en paper d’un Butlletí Oficial que fa tres segles i mig que publica, cosa que explica que una vegada més hagi marcat el ritme de la negociació. Els tempos, ho saben al govern català també, són –seguint amb els símils musicals i manllevant Baremboin– decisius. Per això ara el càlcul polític és que en tres setmanes hi hagi temps perquè Castells, Solbes i els seus equips tècnics estovin una mica més la negociació i abans que acabi la primera quinzena del 2009 Zapatero i Montilla rubriquin l’acord, ara sí amb llums i taquígrafs, a la Moncloa. El PSC vol evitar que li passi, diuen, com a Artur Mas el 2001, quan va donar per bo un model que després va seguir rebent aportacions. El risc és que l’Estat no cedeixi, perquè la fermesa de Castells ja no li permet baixar el llistó i, vist com van reaccionar ahir, els socis d’ERC i ICV i, no cal dir CiU, no semblen disposats al maquillatge.