Xavier Roig: "En la crisi, els bancs han estat inconscients"

Pot un empresari de tarannà liberal criticar els bancs? Xavier Roig ho fa, i en aquesta entrevista no només critica els bancs...

Per què, no als bancs?
El sistema financer és necessari per a l’economia, com el sistema sanguini ho és per al cos. Al que dic no és al fet que els bancs i caixes, abans de la crisi, no complissin bé la seva funció.

En què no la van complir?
Per finançar la construcció es van endeutar: van demanar préstecs a altres països. I ara han de tornar els crèdits. Aquest és el problema de la banca espanyola: ha de fer front a uns pagaments de préstecs que va demanar. I té problemes. El gran error va ser donar crèdits amb gran alegria, sense analitzar-los bé.

¿La regulació espanyola no ha impedit que es demanessin massa crèdits a l’exterior?
La fantàstica regulació de què ha fet gala Zapatero és falsa. La banca s’ha endeutat per sobre de les seves possibilitats. I per això ara hi ha entitats amb problemes. Però amb una diferència en relació amb la resta d’Europa: no sabem quines són. Hi ha l’opacitat típica del mercat espanyol.

La regulació potser no és perfecta, però als EUA, al Regne Unit i Holanda han fet fallida bancs, i a Espanya no.
Perquè la supervisió del Banc d’Espanya ha estat bastant rigorosa. Però, des del meu punt de vista, no tan rigorosa com hauria d’haver estat.

¿És una irresponsabilitat per part d’un banc donar una hipoteca pel 120 per cent del valor d’una casa?
En el cas dels bancs americans, ha estat irresponsabilitat. A Espanya ha estat més lleugeresa. O inconsciència. I el que hi havia era eufòria. Hi ha un llibre de Galbraith, que es titula Història de l’eufòria financera. Explica que el món financer té tendència a no recordar-se dels mals temps: a pensar que les bones ratxes duraran tota la vida.

Els reguladors públics també han estat inconscients?
Hi ha hagut tres nivells d’error, llocs on haurien d’haver saltat els ploms i els ploms no han funcionat. Un és el regulador central, el BCE: es va equivocar en donar diners massa barats. El segon nivell són els bancs centrals: el Banc d’Espanya no ha supervisat prou bé. I en un tercer nivell, les entitats, que han concedit préstecs que estaven per damunt de les seves possibilitats. Però, a més, hi ha els ajuntaments...

Què hi tenen a veure, els ajuntaments?
Han d’aprovar els seus plans urbanístics i donen tots els permisos d’obra. Ara hi ha gent que es queixa que hi ha massa oferta de pisos. Bé: ha estat tot amb permís dels ajuntaments. Hi ha hagut errors privats i públics.

Però hi ha qui vol donar tota la culpa a bancs i empreses...
Aquesta crisi es vol aprofitar per estigmatitzar el sector privat, però el sector públic hi té una gran responsabilitat.

Un cop ha esclatat la crisi, ¿actuen bé els bancs i caixes?
Sí. Fan el que toca: ser molt cauts a l’hora de donar un crèdit. Perquè hi ha una gran morositat. I les injeccions de diners que arriben als bancs han de ser per tornar els préstecs que ells van demanar.

Molts ciutadans no entenen que els bancs segueixin tenint beneficis enormes...
Perquè una cosa són els beneficis d’una empresa i una altra que tingui diners per prestar. Són dues coses diferents. Tanmateix, els grans beneficis són de l’exercici del 2008. Però els resultats del 2009, un cop ha esclatat la crisi, poden ser molt diferents.

Mark Twain deia que un banquer és una persona que et deixa un paraigua quan fa sol i te’l demana quan plou. Ha passat això?
Els bancs sempre ho fan, això: amb crisi o sense crisi. Però cal parlar també de la responsabilitat individual, de qui demana el paraigua. La gent han demanat hipoteques sense saber si podien pagar. I una de les causes de la crisi és la suma de decisions individuals mal preses. El banc va fallar en concedir massa hipoteques, però el client també en demanar-les. 

¿Les valoracions de societats de taxació, eren correctes?
No: les societats de taxació tenien lligams amb les mateixes entitats per a les quals treballaven. O sigui, que no hi havia presumpció d’independència. Es taxaven pisos per damunt del seu valor. I tornem al que deia: la persona a la qual donaven el pis també hauria d’haver-ho denunciat.

El discurs de l’esquerra és que la crisi és culpa de l’avarícia de les empreses. Per què ha colat tan fàcilment?
Perquè quan les coses van mal dades a tothom li agrada donar la culpa a algú, i tothom assenyala el més lluny de casa seva. En aquest país, quan hi ha una sospita, es dóna la culpa al sector privat i no al públic.