‘Lideresa’ del PP per un dia

“És per a mi un honor pujar a aquesta tribuna, davant la seu de la sobirania nacional...”, va arrencar Esperanza Aguirre a la tribuna d’oradors del Congrés esvaint un dubte que cap diputat tenia. “No he vingut a demanar privilegis per als madrilenys, sinó equitat per a tots els espanyols”, es va presentar la presidenta madrilenya davant un hemicicle amb un terç d’entrada. No es referia a l’equitat d’instal·lar un hub de vols intercontinentals a cada capital de província amb una línia de metro fins a cada terminal, com té Madrid, sinó a la de reformar la Lofca per deixar sense efecte la disposició addicional tercera de l’Estatut segons la qual l’Estat ha d’invertir a Catalunya l’equivalent al seu pes dins el PIB estatal (18%).

A les quatre de la tarda, Aguirre va revisitar un faristol oblidat des de feia 11 anys, quan era ministra d’Educació amb Aznar, per defensar una proposició de llei aprovada per l’Assemblea de Madrid l’octubre del 2007 que pretén blindar l’“equitat” entre comunitats de règim comú i que cap Estatut condicioni la inversió de l’Estat. La via: retocar l’apartat 10 de l’article 16 de la Lofca perquè la inversió s’apliqui “uniformement a totes les comunitats”.

Amb la sorollosa absència de Mariano Rajoy a l’escó, Aguirre es va embolcallar en el greuge per camuflar l’intent d’opa hostil com a líder opositora. Després d’exhibir un gràfic sobre el càstig inversor a Madrid des del 2003 –l’estadística de la Real Casa de Correos naixia curiosament l’any que es va inaugurar la T4–, la lideresa va destapar l’ovació de fidels com l’expresident d’Endesa Manuel Pizarro, però també de marianistes com Soraya Sáenz de Santamaría, que minuts abans li havia fet de guia fins a l’escó de convidada.

Al torn de rèplica, el diputat de CiU Josep Sánchez Llibre va lluir el revers dels gràfics en color d’Aguirre. “Troba equitatiu que de sis entrades radials a Madrid cap sigui de peatge i que de les sis de Catalunya cinc siguin de peatge? I que per anar a Nova York des de Barcelona calgui fer un vol Barcelona-Madrid i un altre Madrid-Nova York?”, va qüestionar. A l’escó, mentre repartia abraçades i petons a diputats afins com Pizarro, l’excap de RTVE Fernando López Amor i Ignacio Astarloa, l’ímpetu per replicar devorava Aguirre. “Deixi’l utilitzar pacíficament el seu torn!”, va haver d’amonestar-la el president del Congrés, José Bono. I el seu torn va arribar.
“Si Catalunya té aquesta situació amb les entrades a Barcelona vol dir que està pitjor que nosaltres... i que requereix més inversions, tot el que convé a Catalunya convé a Madrid”, va concedir Aguirre en to sorprès, com si acabés de descobrir l’existència de vies de peatge però obviant, alhora, el peatge de Barajas. “Ve aquí a posar-li deures al seu cap de files aprofitant que no hi és; és vostè una nostàlgica del thatcherisme”, li va etzibar la socialista Delia Blanco despullant la vocació monclovita de la protagonista. Alhora, Gaspar Llamazares (IU) espremia el refranyer castís amb malícia: “Quien empuña la espada no se ciñe la corona”.

El Congrés va rebutjar la proposta madrilenya amb el vot de PSOE, CiU, ERC, ICV-IU, BNG i fins i tot de Rosa Díez (UPyD), per a qui “uniformitat no vol dir solidaritat”. Però Aguirre ni va presenciar la votació. S’havia endut els afins a fer un cafè al proper Bar Manolo.