D’informes i 3%

En l’actual govern Montilla-Carod-Saura ha sortit a la llum un cas que sens dubte ha tingut variants prèvies i les tindrà en el futur: són aquests informes encarregats per qui governa a persones amb qui podem intuir que tenen bona relació, eludint el procediment de control gràcies a l’enginyosa (?) tècnica d’adjudicar-los per un preu d’un euro menys de l’import a partir del qual haurien de sortir a concurs públic... La cosa es complica quan alguns dels suposats emissors dels informes neguen haver-los fet i afirmen en canvi haver realitzat serveis. Fins aleshores hi podia haver ineficiència, fins i tot afavoriment irresponsable d’amics on havien d’haver-se contractat professionals; a partir d’aquest moment començava el frau i en aquest tràmit ens acostàvem perillosament a la síndrome del tres per cent. Aleshores va ser quan molts van començar a emmudir. Ningú no volia fer tant mal que el bumerang li colpegés la cara, i això va ser el que va succeir després que l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que no semblava recordar en els albors de la seva malaltia els percentatges cobrats/pagats en els Jocs Olímpics de Barcelona i en el Fòrum Universal de les Cultures, etzibés a un sorprès Artur Mas aquella frase (“El seu problema és el 3 per cent”)...

No estem ja en els temps de Filesa, ni tampoc en els temps que els procediments d’adjudicació exhibien les seves parts pudendes i el governant quedava a l’albir que un ciutadà no agraciat per l’adjudicació ho denunciés per arbitrarietat davant els jutges, encara que observant el curs dels esdeveniments al voltant de Chaves o Bárcenas a vegades ho sembli. El cas Correa té múltiples clonacions en el passat i intueixo que en el present... Però jo crec que no, que hem evolucionat en això una barbaritat, en general, ara es fa a poc a poc, sense que es noti. Els grans pelotazos s’han de fer amb aire indignat i un gran desvergonyiment. Quan el PSC es deslliura de pagar mil milions d’un deute que tenia amb La Caixa, es presenta en públic dient amb sorprenent però eficaç seguretat que no tenia per què pagar-la, ja que no havia estat contreta pels actuals “amos”. Au, com si un fill no hagués d’assumir els deutes del seu pare... ¿O és que en els partits es poden assumir càrrecs a benefici d’inventari? I el pitjor no és això, el pitjor és preguntar-se per les raons que van induir La Caixa a renunciar al seu crèdit. ¿A vostès els han perdonat alguna cosa algun cop en una entitat financera? Suposo que sí, si eren insolvents; en aquest país, per tenir un bon tracte bancari, un ha de tenir diners, no tenir res, o manar en un partit que tingui poder. Tal vegada els qui manen en aquest partit (és igual qui sigui) somriguin davant aquesta potència, però els asseguro que té la mateixa gràcia que el psicòpata Jocker interpretat per Heath Ledger en l’última pel·lícula sobre Batman. Genial. Terrorífic.