Pendents del PSC
Les eleccions han atiat l'expectativa de canvi a Catalunya, no ja de canvi polític, sinó de canvi de cicle general en una societat cansada i atordida per la duresa de la crisi. Aquest esperit, sens dubte positiu, també comporta el risc de generar frustració si no obté respostes concretes. Els famosos 100 primers dies seran complicats per a CiU. La composició del nou govern aportarà un primer símptoma del to que Artur Mas vol donar a la legislatura, però el nou president no tindrà gaire temps per recrear-s'hi. La urgència del moment l'obligarà a arremangar-se i a anar per feina. Al govern de Mas li tocarà prendre decisions ràpides i moltes seran impopulars per fer front a la crisi. I en aquest punt, el paper de la resta de grups del Parlament resultarà essencial.
Així, el fet que el PSC sembli abocat a una crisi interna és una notícia extraordinàriament negativa. No és el millor moment perquè les famoses dues ànimes socialistes passin comptes a cop de navalla. I en qualsevol cas, el pols intern del partit no pot bloquejar el protagonisme dels socialistes al Parlament. La societat exigeix que els partits sumin forces davant la greu situació, i el PSC no pot quedar paralitzat per disputes domèstiques. De moment, que Joaquim Nadal encapçali el grup parlamentari és un molt bon primer pas. No és casual ni improvisat. Hàbil i prudent, Nadal té la confiança de l'aparell i el tarannà catalanista.
No obstant això, són moltes les veus que han començat a dir la seva sobre el futur del partit. L'aparell, majoritari però greument ferit, pretén controlar el relleu de Montilla; el sector catalanista, format ara mateix per una suma d'individualitats, aspira a recuperar el terreny que ha deixat perdre; els alcaldes, preocupats per les municipals, reclamen protagonisme; les noves fornades volen relleu generacional... D'entrada, un procés de reflexió interna i autocrítica resulta positiva per a qualsevol formació. Però el PSC no ha d'oblidar que afronta unes municipals molt complicades i que el Parlament requereix ara la solidesa d'aquella formació que històricament ha representat de manera transversal i oberta l'expressió més majoritària del progressisme a Catalunya. Tant de bo, per responsabilitat i per pur egoisme, no es deixi portar per lluites fratricides. No és fàcil que dues ànimes convisquin en un partit, però quan aquesta convivència és un tret d'identitat de la formació i una de les claus de la seva força, recuperar l'equilibri intern és imprescindible i urgent.
