Què serà de l'esquerra?
Des d'un punt de vista polític, el de la gestió del poder que atorguen les urnes, el paisatge després de la batalla del 28-N em planteja dues qüestions centrals. Primera: com CiU administrarà la majoria política nacionalista cap a la independència? I la segona: com l'esquerra catalana aprendrà de la derrota i construirà una alternativa per arribar a ser una esquerra nacional creïble, ara com a oposició i després com a alternança?
El paisatge postelectoral ha deixat inscrits alguns missatges clars. Tot el mapa és blau, és convergent: vol dir (entre altres coses) que la gran majoria de ciutadans es decanten (sumant els vots de CiU, ERC, ICV i SI) pels partits d'“obediència” catalana. L'eix de discriminació Catalunya/Espanya preval sobre el de dreta/esquerra. De fet, el lleu creixement del PPC no modifica res. Per contra, el daltabaix numèric i moral del PSC qüestiona profundament tota la mística, no sols del tripartit, sinó la dels pactes del socialisme de la primavera de 1977. Els socialistes catalans han d'optar entre dos projectes (políticament) antagònics: o pel de regeneració d'Espanya o pel de reconstrucció de la nació catalana. La sentència del Constitucional no deixa tercera via.
Però la pregunta de futur sobre el PSC s'ha d'estendre a tota l'esquerra. El 28-N és un pal per al plural de les anomenades esquerres: és sostenible un projecte nacional català amb tanta fragmentació de l'esquerra? L'anomenada cultura de coalició de les esquerres ha fracassat rotundament (mentre sembla un èxit a la dreta, entre CDC i UDC). L'etapa del tripartit ha servit per a dues coses no-menyspreables: per a la democràcia catalana, l'alternança a la Generalitat; i per a Artur Mas, la travessia del desert. Però el segon tripartit ha posat en evidència les contradiccions d'unes esquerres que només es posen d'acord per ocupar llocs de poder.
El fracàs del tripartit hauria d'esperonar totes les formacions d'esquerra a treballar una nova frontera de relacions i de cooperació, des de baix, ja des d'ara, abans d'aspirar a cotes de poder. Seria l'Entesa Catalana de Progrés del Senat un model a explorar? Té l'esquerra també una greu manca de lideratge. I tot això no s'improvisa.
Però el període d'autocrítica, de substitució de quadres i de reflexió, s'hauria d'accelerar per tal d'estar en condicions ben aviat d'oferir des d'una nova esquerra (aglutinada entorn d'ERC, ICV i SI?) suport coherent al procés cap al dret a decidir, i alternatives de govern per al dia després de la independència.
