El tsunami s'esmorteeix a port

La nit es preveia històrica a l'hotel on el PP català seguia els resultats de les eleccions generals. I bé que va ser-ho, perquè el tsunami del PP no deixa dubtes sobre qui ha rebut la confiança de tot l'Estat per governar. Però Catalunya sempre és una pedra a la sabata dels populars i, malgrat l'onada, el tsunami, de Mariano Rajoy, a Catalunya es va celebrar com una victòria amb un regust agredolç perquè no es va poder arribar al llistó de la victòria de José Maria Aznar i dels dotze diputats que s'havien fixat com a objectiu.

El PP català celebrava el 20-N, perquè es preveia una festa més que un seguiment del resultat electoral, a l'hotel Grand Marina del Port Vell de Barcelona. Potser per afegir-se i acostar-se al tsunami que venia de Génova. Però el port de Barcelona ha ampliat força els dics de contenció i les onades hi arriben tan esmorteïdes que fins i tot l'espectacular arribada al poder del PP va quedar frenada i convertida en un corrent marí que ajudarà Rajoy a navegar, però no el catapultarà.

La celebració va tenir un mal regust, enmig de tanta felicitat blava arreu de l'Estat. Potser per això, el millor va ser aplaudir al màxim el nou presidente Rajoy, i afegir-se a la cridòria de les televisions quan les pantalles de televisió connectaven amb la festa del carrer Génova.

Els alts càrrecs del partit i la celebració mateixa denotava l'alegria pel tsunami, però alhora, una certa preocupació pels motius que han portat Catalunya a no sumar-se d'una manera prou evident al “canvi” que el mateix Rajoy i Jorge Fernández Díaz tant havien demanat als catalans.
Els simpatitzants que omplien la sala des de poc després de les vuit semblaven més eufòrics que no pas els interventors i militants que, a poc a poc, anaven arribant i que expressaven l'alegria per la victòria històrica, i alhora una certa decepció per no haver pogut acostar-se a la segona posició a Catalunya, malgrat el daltabaix del PSC a l'àrea metropolitana. “És preocupant que Catalunya no se sumi a un canvi tan gran com el que està vivint l'Estat”, reconeixia a cau d'orella un antic cap de llista del PP i alt càrrec en una part de l'Estat a una de les regidores barcelonines de més experiència.“De tota manera –li recordava ella– hem batut rècords a Catalunya en tres eleccions seguides. N'hi ha per estar satisfets.”

La militància no estava per a tanta reflexió i optava per celebrar eufòrica l'aparició de Rajoy a la seu i el balcó del carrer Génova.Van rebre ovació fins i tot les paraules que reconeixien la derrota de Pérez Rubalcaba. Les intervencions de la resta de líders polítics eren totalment ignorades, i interessaven més les interpretacions del president del grup municipal del PP a Barcelona i germà del candidat, Alberto Fernández Díaz.

I la direcció, que des de quarts de vuit seguia els resultats al segon pis de l'hotel, va optar per aprofitar les últimes paraules de Rajoy des del balcó de Génova per fer valoracions davant dels mitjans de comunicació i ràpidament celebrar-ho amb els militants. No és que Jorge Fernández volgués contraprogramar Rajoy, sinó que el resultat era tan evident que calia enllestir un discurs preparat des de feia ja molta estona. Fernández i Rajoy van plegats i la nit electoral no va ser una excepció.

La nit va ser més de refresc i entrepà que de cava. A quarts de dotze, sí que se'n destapava, amb moderació. Però la festa va tenir un perfil baix, de satisfacció interna per la feina ben feta i d'eufòria continguda. A l'estil PP. Potser per la certa autocrítica que s'imposa en el partit veient que l'onada ha quedat esmorteïda a Catalunya, malgrat que gràcies a Alícia Sánchez-Camacho i els germans Fernández Díaz el partit no para de créixer en vots i en militants. El cicle electoral que ahir es tancava es clou amb dos mil militants més. Tots van poder anar-se'n a casa amb la bandera blava del PP que el partit donava a tothom que entrava a l'hotel com a obsequi. Les de l'Estat les duien al coll els militants, que, a quarts d'una, van començar a desfilar després de les abraçades de rigor.

“Ara vindrà el més difícil”, reconeixia la Francisca, militant de Sant Adrià de Besòs: “Treure'ns del forat.”