Memòria en pantaló curt

A Luis Iriondo l'esclat de la guerra civil i sobretot l'ofensiva sobre Biscaia del 1937 li va suposar un trasbals quan només comptava 14 anys a la seva Gernika natal. “La preocupació més gran que tenia era que no arribés un còmic que s'editava a Barcelona i que s'anomenava Mickey. Cada cop que anava a la llibreria, el llibrer movia el cap i em deia: ‘Encara no ha arribat'. No sabia que ja no arribaria mai més i que em quedaria sense saber si la reina dels pirates mataria el noi bo o bé s'hi casaria”, evoca Iriondo als seus 89 anys. El dia en què la nazi legió Còndor va destruir Gernika amb 30 tones de bombes, el 26 d'abril del 1937, Iriondo vivia l'emoció de deixar de banda el pantaló curt i vestir per primera vegada un pantaló llarg. “Els pantalons llargs suposaven per a nosaltres el reconeixement que els nostres pares ja no ens consideraven uns nens”, confessa. Setanta-cinc anys després del devastador bombardeig que va matar 160 veïns de Gernika i va inaugurar la guerra moderna, l'única memòria viva que desafia l'oblit a la vila biscaïna és la memòria d'aquells nens que el 26 d'abril del 1937 vivien els nervis d'aparcar el pantaló curt.

Als seus 89 anys, Luis Iriondo és ara un avi amb un gust pel relat que va estrenar precoçment. Quan el bombardeig massiu sobre una població civil indefensa era una hipòtesi inimaginable, Iriondo i el seu amic de la infància, Cipriano Arrén, jugaven a presumir de conèixer el millor amagatall per a una realitat desconeguda. “Es van construir uns refugis amb sacs de sorra que eren totalment inútils, però aleshores nosaltres no en sabíem res perquè no hi havia ni coneixements de què eren els bombardejos”, recorda el nen que aquell dia abandonava el pantaló curt. A l'hora del bombardeig, a quarts de quatre de la tarda d'un dilluns de mercat, els amics Iriondo i Cipriano Arrén no estaven junts i cadascun va acabar en un refugi diferent. I Iriondo, en el seu primer dia vestint pantaló llarg, ja estava pertorbat pel relat. “No podia pensar més que en les sacsejades i la calor que m'arribaven de fora. I no veia el que passava a fora perquè els sacs de sorra no em deixaven veure res, i envejava el Cipri perquè segurament era al seu refugi i des d'allà ho deuria veure tot, els girs dels avions i el llançament de les bombes. Ell sí que tindria moltes coses per explicar, i jo, en canvi, què podria explicar l'endemà quan em reunís amb els amics?”, era aleshores la preocupació del nen de 14 anys que ja no duia pantaló curt. Després de 75 anys del bombardeig, Iriondo evoca la preparació que havien rebut. “A l'església del poble, a les classes de catequisme ens havien dit que en cas de perill de mort havíem de resar l'oració del Senyor meu Jesucrist en què es demana perdó pels pecats i es promet no tornar-los a cometre. Quan intentava fer-ho, em va interrompre l'esglai d'una explosió propera. Ho vaig tornar a intentar. Senyor meu Je... i brooom! I jo altre cop: Senyor meu Jesu... i brooom! Semblava que cada cop caiguessin més a prop. Senyor... I una altra interrupció! Una vegada i una altra. Sempre el mateix. I a més, el soroll arribava acompanyat d'aquella bafarada d'aire repel·lent.”

Qui tenia i reté moltes coses per explicar és Mateo Malexetxebarria, que tenia 10 anys aquell 26 d'abril del 1937. El seu record més preuat és una fotografia on ell apareix en pantaló curt a dalt d'un carro arrossegat per burros i que és obra de George L. Steer, el corresponsal de The Times que va desafiar la versió franquista segons la qual el bombardeig de Gernika era una obra dels “rojos i separatistes”. “Recordo que ens va fer la foto un home que duia una armilla amb carrets... i amb els anys resulta que vaig descobrir que era Steer!”, relata amb orgull. “Jo vaig veure caure la primera bomba, al carrer Don Tello”, evoca Malexetxebarria amb una vivesa que el pas del temps no consumeix. En aquest punt, ahir l'escultor Néstor Basterretxea va inaugurar Agonia de foc. “És l'obra que més intensament he desitjat realitzar”, va reconèixer el veterà escultor. Al peu de l'escultura de Basterretxea, ahir avis com ara Malaxetxebarria i Iriondo desafiaven l'oblit a Gernika per recordar els passatges fugissers de la memòria en pantaló curt sobre la por o l'aire repel·lent que acompanyava el soroll de les bombes alemanyes. Si al final la reina dels pirates mataria el noi bo o bé s'hi casaria, però, cap d'ells no ho va poder saber mai.