Placebo per a la militància

El pavelló pràcticament era ple. Però era més petit que els locals escollits en altres actes centrals de campanya. Potser per això feia la sensació que la patacada que s'augura per als socialistes diumenge no serà tan gran com es vaticina. De fet, hi havia una estrella convidada: Alfredo Pérez Rubalcaba. I, com en aquells concerts en què de sobte apareix un músic de renom convidat, els ànims s'exalten. Ja els convenia, als del PSC, que els animessin una mica després de les sortides de to d'altres que es pensen estrelles i ni tan sols han estat convidades. José Bono o Marcel·lí Iglesias, per exemple. I com que aquests han estat decepcions, ahir tocava una alegria. Rubalcaba era aquell placebo que es dóna en medicina. En realitat no serveix per a res, però sembla que no et faci tant de mal. Per megafonia animaven que els socialistes no es quedessin en silenci, que es facin sentir. I com a prèvia escalfaven els ànims a través de vídeos del PP amb Rajoy i Aznar parlant de Catalunya. Tot un remei per evitar l'ensopiment. Fins i tot Núria Marín reconeixia que el vídeo l'havia motivat més.

Però després del somni, un es desperta i topa amb la realitat. I els efectes del placebo passen i, el que fa mal, torna a fer-ne. En Jesús havia vingut de Cornellà. I se n'anava més content que no pas havia arribat. Satisfet? No. Només més il·lusionat. Recordava que s'ha de tocar de peus a terra. Que probablement Pere Navarro no és el millor candidat que es podria tenir. Potser no. Que els socialistes espanyols no ajuden? Tampoc. Tot i això, argumentava, Navarro simbolitza l'entrada a un nou cicle en què el socialisme s'ha de reinventar. Però la sensació de cataclisme la veu venir. Una cosa és el desig i l'altra, la realitat.

Aquest és només un cas entre els 10.000 que es podien produir ahir a la nit a Cornellà. I el placebo sembla que va funcionar. Perquè la gent marxava contenta. Almenys més animada.