Un armari ara ja tancat del tot

No és cosa fàcil omplir el Sant Jordi, ni que sigui recor­rent a la militància, després de dos anys difícils i car­re­gats de reta­lla­des. CiU ho va tor­nar a fer ahir al ves­pre en el míting final de cam­pa­nya amb més exal­tació de l'inde­pen­den­tisme de la història d'una fede­ració fins fa pocs anys cone­guda per la seva mode­ració i per un espe­rit de pacte amb Madrid que sem­bla haver tan­cat –el temps dirà si defi­ni­ti­va­ment– al fons de l'armari d'on Artur Mas, Jordi Pujol i la resta van sor­tir l'endemà de la Diada.

Després de l'exhi­bició d'ahir, serà molt difícil que el can­di­dat i els seus hi puguin tor­nar a entrar, en aquest armari. L'acte va mar­car un punt final en el breu tra­jecte que ha por­tat CiU a abraçar l'inde­pen­den­tisme. Hi va haver senye­res i ban­de­res euro­pees, però també un mosaic en forma d'este­lada des d'on Artur Mas, el gran pro­ta­go­nista, va sor­gir lògica­ment acla­mat. L'esce­no­gra­fia, ins­pi­rada en la de les pre­si­den­ci­als ame­ri­ca­nes, no va dei­xar cap espai a la impro­vi­sació. En els pro­legòmens de l'acte hi va haver pica­des d'ull als nou­vin­guts, a la gent jove i als més grans, i també moments solem­nes com ara la his­sada d'una senyera gegant que, quan van començar els par­la­ments, es va reti­rar no fos cas que algú es perdés res en vigílies del que des de la fede­ració es vol que sigui una victòria històrica.

Els resul­tats ho diran, però ja res no tor­narà a ser igual. Perquè una cosa és plan­te­jar el dret a deci­dir com una pos­si­bi­li­tat, i l'altra expres­sar una volun­tat, la d'eman­ci­par-se, que fins i tot sem­bla que s'hagi enco­ma­nat a Duran i Lleida: “L'Estat és una cla­ve­guera!”, va excla­mar el líder d'Unió. Tota una decla­ració d'inten­ci­ons pel futur d'una fede­ració que s'ha vol­gut con­dem­nar a no poder fer marxa enrere.