La il·lusió, intacta fins al final

La María viu a Sant Andreu, a Barcelona. És una de les curioses que ahir es van acostar a la Fabra i Coats per viure en primera persona la nit electoral de Catalunya Sí que es Pot. La María va néixer a Catalunya. Però els seus pares són d'un petit poble de Badajoz. És filla de la immigració espanyola, i és una exvotant socialista. No vol deixar de ser espanyola però se sent catalana. Admet que amb la independència potser Catalunya aniria millor, però les arrels li tiren. Per això Catalunya Sí que es Pot. Perquè considera que el poble ha de poder decidir democràticament –però també legalment– què vol ser de gran. La consulta com a eina màxima. El cas de la María és només un de tants dels que hi havia ahir. A l'exterior de la fàbrica, els militants i simpatitzants s'anaven trobant. Primer amb un clima d'expectació. La il·lusió hi era. Veuen en Lluís Rabell, l'home de l'eterna camisa blanca durant la campanya, la nova Ada Colau de la política catalana. La tria de la Fabra i Coats no era casual. És on Colau va celebrar la victòria a les municipals. Rabell arribava a quarts de vuit acompanyat de Dolors Camats i Joan Herrera. Aplaudiments tímids. Però la nit era llarga i unes hores després era aclamat al crit de president. La il·lusió encara hi era, però la realitat era una altra. Eren les catalanes. No les municipals.