“Si es corre massa, no es fan les coses bé”

Al partit n'entren menys dels que n'han sortit. Però sàpiga que n'entren. La premsa parla dels que se'n van, i ho entenc. Entre altres coses, perquè marxen amb càrrecs. Si tal vegada fos a l'inrevés, no sé què dirien una part dels mitjans. Segurament estarien acusant Unió de ser receptora de molts trànsfugues.

Un ha de ser molt modest quan perd i analitza els resultats, i quan no obté allò que volia. Els mitjans de comunicació són importants. Sí que hi ha tingut alguna incidència, però nosaltres hem estat tres mesos a l'aparador de l'oferta política. Som un partit de l'any 1931, però estàvem amb CDC des de l'any 1978 i per tant no se'ns coneixia prou bé. Hem entrat en un marc de gran bipolarització. Les eleccions, jurídicament, i així ho vam defensar, no eren plebiscitàries, però de facto ho han estat. El PP ha ajudat molt perquè fossin plebiscitàries i tot això no hi ha ajudat gens.

Joana Ortega és vicepresidenta, i dimecres era a l'assemblea en la qual em van elegir candidat d'Unió per a les pròximes eleccions.

Encara sóc diputat a Madrid i he de complir. A més, també hi havia una reunió convocada des de feia molt de temps i presidida per mi, l'última de la comissió d'Exteriors, a l'hora de dinar. La Joana sap que, des de la perspectiva d'advocat, juntament amb el senyor Entrena, jo estava a la seva disposició. Sap perfectament que no pot assistir a la declaració més d'un lletrat. I, finalment, ni vaig ser a la comissió d'Exteriors ni a les portes del Tribunal, sinó en un altre indret: en una clínica. Però no estava previst. La Joana sap el que significa per a mi. He expressat públicament el suport a la Joana, al president Mas i a la consellera Rigau tan bon punt es va saber. Ho he condemnat mil i una vegades. I ho repeteixo i ho reitero: no té recorregut polític que el PP pretengui resoldre el problema de les demandes polítiques de Catalunya als tribunals, siguin ordinaris o el TC.

Això és el que senten els jutges. Jo el que he de fer és respectar els que es manifesten, gent d'Unió que acompanyen, i també he de respectar l'opinió dels jutges. Si hi ha algun problema, com ha estat el cas, és que no queda clara la independència entre el poder judicial i el poder executiu; no parlo ja només del judicial.

La sentència del TC sobre l'Estatut és evident que reflecteix un TC que és fruit d'un sistema de designació de membres en què CDC i Unió hem participat. Per tant, jo no en puc renegar. Hem estat actius per designar determinades persones del TC. Podríem anar al cas americà, que no és un TC, sinó una sala del Suprem, i ser vitalicis. Podríem buscar altres mecanismes. Però aquest l'hem acceptat. No vol dir que no cregui que entre els reptes que té l'Estat no hi hagi també l'aprofundiment democràtic.

Entenc el que vol dir i és obvi que hi ha hagut actituds d'unitats policials, que tenen el seu responsable, que no s'entenen. A mi no em trobaran, però, ajudant a explicitar arguments a partir dels quals la gent pugui extreure la conclusió que la justícia és completament manipulable i completament utilitzable. Perquè si demà algú té un plet i la sentència no és favorable als seus interessos, què ha de fer? No complir-la perquè els que representem el poble li hem dit que la justícia és manejable i està utilitzada? Sóc advocat i no vull entrar en la deformació d'entendre que tot és utilitzable, perquè estem estenent un principi que qüestiona les institucions i qüestiona les regles bàsiques de l'estat de dret.

Fins que no es demostri el contrari, per mi CDC és innocent. I no hi haurà finançament irregular fins que algú sigui capaç d'aportar proves més enllà d'escorcolls i de molt desplegament policial. Algú pot tenir aquesta intuïció. No parlo de mi. He escoltat col·legues seus i persones lligades al procés independentista o que en són defensores que estan convençuts que és així.

Cert. Per exemple, el cost de les campanyes electorals. Tots ens hi gastem molts diners. Hi ha algun partit nou que diu: “Nosaltres gastarem 1.300.000 euros a tot Espanya.” Mentida. L'enviament censal només a Catalunya ja val 300.000 euros. No estem en el sistema americà de finançament privat absolut i amb transparència ni estem en el sistema de finançament públic. Un dia s'ha d'afrontar, perquè això fa molt mal al sistema.

Suposo que, objectivament, es pot entendre que si devem 16 milions, si a sobre tinguéssim finançament irregular, i a sobre no hem fet campanyes electorals més enllà de les que hem fet amb CDC, alguna cosa devem fer bé.

El cas Pallerols, del qual ja fa molts anys, li vull recordar com va acabar, perquè ja hi ha decisió judicial. No es va considerar cap tema de finançament irregular. Es va considerar Unió responsable subsidiària del que havia fet un càrrec d'UDC i la decisió recull que Unió no ho sabia. En tot cas, té la responsabilitat per ignorar-ho. Vam tornar els 200.000 euros a partir d'un crèdit finançat per tots els càrrecs públics d'Unió. Digui'm un altre partit que hagi fet això. Hi ha actituds més honorables que d'altres. I si em parla del cas Pallerols, hauria de recordar que som l'únic partit que va crear una comissió d'investigació amb persones externes (el degà de dret d'Esade, un catedràtic d'economia i el president dels periodistes europeus) i vam assumir les seves conclusions expulsant dirigents. I, a més, vam demanar d'ofici al Col·legi d'Auditoris que se'ns audités, i tot estava correcte.

Penso moltes coses. La primera, que el guió l'està imposant la CUP. Només m'ha sorprès que durant la campanya la CUP digués que no es podia fer cap tipus de pas cap a la independència si no hi havia majoria de vots. I ara ho estan fent només amb majoria d'escons.

Ho diu pels cinc que han votat la presidenta del Parlament? No faci trampes. En la suma de JxSí i la CUP, que són els que estan negociant la investidura i els que han presentat la proposta de resolució, no hi ha Catalunya Sí que es Pot. Si defenses que és un plebiscit, després no comptis els que no t'han votat! I, atenció, l'altra lectura que han de fer a Madrid i no fan no és simplement que els independentistes han quedat amb el 47,8% i no han guanyat. L'independentisme ha guanyat les eleccions d'una manera molt clara i això no ho volen entendre. I es pensaven que ja estava resolt. El problema continua. No vol dir que la majoria dels ciutadans de Catalunya estiguin d'acord amb els passos que està fent el Parlament. És un pas fet sense un president investit i sense un govern constituït. Aquest 47,8% encara no ha estat capaç de posar-se d'acord amb el president i en canvi presenten aquesta resolució. El guió el marca la CUP.

Si es corre massa, no es fan bé les coses. Es perd credibilitat a dins i a fora. Si no haguessin corregut tant i no haguessin trencat el bloc en favor del dret a decidir, la unitat del país seria més forta.

Cap Parlament està legitimat per demanar que s'infringeixin lleis o resolucions judicials. Sí que ho està per intentar canviar les lleis. Ara bé, també crec que estem instal·lats des de fa temps en el terreny de les declaracions pomposes. Molta tàctica... Molt guanyar temps.

Si un dia el govern català incompleix una llei o una resolució, ho portaran al TC. Fer-ho abans no resol res.

Ara ho podria subscriure igualment. Puc dir que em sembla que no sóc l'únic que està atrapat. Però no diré si Mas ho està o no. El que sí que passa és que el país està paralitzat. Això és estar atrapat? No són capaços de posar-se d'acord i estem en vigílies de la sessió d'investidura per elegir el president de la Generalitat. Em sembla que no sóc l'únic que està atrapat. Però no m'he de preocupar dels altres. M'he de preocupar de mi. I que quedi clar que podem sortir de la decisió actual.

Arriba el 27-S i jo li puc dir que havíem parlat amb una persona jove d'Unió Democràtica, dona, perquè fos candidata en les eleccions a les Corts espanyoles. Arriba el resultat del 27-S, no tenim representació parlamentària i em sento amb el deure i la responsabilitat de donar la cara i per això sóc aquí. Que no surto? No passa res. Jo hi vaig per sortir, vaig a guanyar el partit. Ja sé que no serem l'opció política més votada ni de lluny, però la nostra feina és sortir i crec que sortirem. Perquè Unió té un capital polític, i un dels importants, potser el més important, encara sóc jo.

Jo no em presento a Espanya, jo em presento a Catalunya. I a Catalunya Miquel Roca va tenir més suport que mai. Però no pateixi que no tindrem més suport que mai, això ja ho tinc clar...

A mi no m'han fet presentar, ningú m'ho ha demanat. Ho faig jo. És cert que he fet trucades a persones, amigues meves, catalanes, basques unes quantes, del PNB, i els he dit: “Escolteu, què faríeu?” I em diuen: “Escolta, t'has de presentar.” Però a mi no m'ha fet presentar ningú. Em presento jo. Ho vaig dir al consell nacional: “No m'ho demaneu, no; és que sóc jo que us diu que es presenta.” Una altra cosa és que Unió no em donés suport, però ho ha fet massivament i jo em presento. I, en tot cas, la raó per la qual em presento és que em sento amb la responsabilitat i amb el deure de fer-ho. Sé que hi pot haver gent que digui que fa molts anys que hi sóc, que convindrien cares noves... Ho respecto, ho puc entendre, però ara em toca donar la cara a mi i la dono.

No penso contestar a Antoni Castellà. Ha conviscut amb mi molts anys mentre jo he estat al Palace. Al Palace, quan jo hi vaig arribar, el 1982, hi havia tots els diputats de CiU, i ens fan un preu especial. I els portaveus de CDC sempre hi han estat. És demagògia, això. I em sap greu que la facin certes persones.

Els desitjo molta sort, no tinc res més a dir. Molta sort.

No. Li vaig enviar un missatge per felicitar-lo per la part que li tocava dels resultats de JxSí, amb una resposta molt amable d'ell, i per dir-li que l'endemà el trucaria Ramon Espadaler, que ho va fer. Però no ens hem vist, no. I abans també ens vam enviar alguns missatges sobre gestions polítiques.

No ho sé. Si està en mans de Francesc Homs, tot és possible. És una persona amb molta creativitat. Caldrà esperar i veure-ho. Llegeixo que ell podria ser el candidat de CDC. Estic molt content, fins i tot de poder mantenir un debat amb ell. Però, a partir d'aquí, respecte. No renuncio a la coalició amb CDC ni en renego. Han estat anys molt bons per a Unió, per a CDC i per al país.

Ja sé que ho veu difícil. Però és que veig encara més difícil convèncer-los per pactar la independència, i veig completament impossible una independència no pactada. No veig fàcil convèncer-los per pactar una redefinició jurídica i política de l'Estat. L'aritmètica parlamentària hi pot ajudar, sí. Però és que jo crec que l'Estat s'ha de plantejar una redefinició... Ho deia Urkullu fa tres dies: s'havia de recuperar l'esperit de convivència i la filosofia del pacte i del compromís que va fer possible la Transició. Allò va ser un pacte polític, es va sotmetre a referèndum, perquè es va sotmetre a referèndum la Constitució, i jo crec que s'ha d'anar cap a un nou pacte polític, que no afecta només el tema català, que també ens ha d'interessar singularment, sinó que jo crec que hem d'exigir i de defensar, sabent que qualsevol pacte ha de ser un reconeixement constitucional de Catalunya i del seu fet nacional. Hem d'anar cap a una fórmula de concert fiscal. En el reconeixement institucional pel fet nacional català, hem de bloquejar la sobirania en llengua i cultura, i crec que, en qualsevol cas, l'acord polític no s'ha de limitar en l'àmbit espanyol només a aquestes qüestions... El Senat s'ha de tancar. O es fa una cambra territorial o es tanca. L'aprofundiment democràtic s'ha de fer. S'ha de separar més l'executiu del legislatiu. En això, hi pot ajudar la llei electoral.

El que veig és que aquest acord polític que jo proposo, que no és gens fàcil, ha de poder tenir un aval del 60% de Catalunya. Si no, no serveix. Igual que crec que la independència ha de tenir el 60%, crec que aquest acord polític de disposició addicional a la Constitució que reconegui el fet nacional català ha de tenir un 60%. I si no el té, doncs haurà fracassat.

Sí, per què no? Hauríem d'admetre que si ells entenen que aquesta és la llei i l'han aprovada ells –jo no l'he votada pas–, doncs en són capaços. Ara, no ho resoldran pas. El problema espanyol, que és la demanda de Catalunya, no és resol amb la suspensió de l'autonomia. Crec que va dir que això no ho tenia prou clar. Això no es resol si no hi ha una proposta política i amb una consulta a la ciutadania de Catalunya.