S'acaba el bròquil
Durant quinze dies, les forces del bipartidisme intentaran esquivar les males expectatives que els auguren totes les enquestes arran de la irrupció dels partits emergents
A Rajoy li queda l'esperança que Rivera obtingui un resultat més ajustat del previst i que li pugui servir de crossa
Sánchez i Iglesias exhibeixen una eufòria que els sondejos no reflecteixen
Mariano Rajoy està atrapat en una teranyina. Hi ha qui assegura que amb vista al 20-D hauria volgut repetir l'ofensiva que al seu dia va llançar contra Podem –i que va sembrar dubtes sobre l'honestedat de Juan Carlos Monedero i Íñigo Errejón–, però amb un panorama tan canviant com l'actual es tem que ja ha fet tard per fer esclatar el globus i que el vot que podria restar a Ciutadans es pot convertir en una papereta sense retorn. A hores d'ara, depèn de la possibilitat que Albert Rivera obtingui un resultat “acceptable”, però no “excessiu” per sumar forces al Congrés. Perquè aquest és, a priori, l'escenari que dibuixen algunes enquestes i és el que Rajoy firmaria amb els ulls clucs: un grup del PP més reduït, però que pogués tirar endavant gràcies a un soci que no deixa de ser la rèplica rejovenida i modernitzada dels conservadors. I això és el que li fa més mal.
Aquestes càbales, però, es poden convertir en un malson si el líder del partit taronja compleix l'amenaça de no donar suport al PP. “Per què ho hauria de fer? Què hi guanya?”, es pregunta un destacat politòleg adduint que si a la llarga Rivera es vol cruspir l'electorat popular, el primer error seria facilitar-li la investidura. En canvi, un altre analista opina tot el contrari: “Faria com la CUP? Impossible!” El que li convé és que repeteixi Rajoy, “perquè és la imatge d'un polític que agonitza, i d'aquí a dos anys es forcen unes eleccions i C's pot aspirar a capitalitzar tot el vot de la dreta”. De moment, en el 20-D tot dependrà de la distància que hi hagi entre el PP i els de Rivera. Si és prou àmplia, els experts conclouen que C's haurà de cedir i facilitar la presidència a l'actual inquilí de La Moncloa, però si és molt estreta o bé hi ha empats a la capçalera, s'obrirà un ventall de pactes alternatius en què el dirigent català jugarà un paper cabdal.
Per tot plegat, si bé se'l veu com un adversari perillós i s'emfasitza la seva inexperiència com a gestor i la frivolitat i la buidor dels seus missatges, el PP prefereix mesurar l'acarnissament –difícilment li trobaran un afer que superi Bárcenas o la trama Gürtel– i pensar que el seu destí ara és ser el seu aliat natural i que, un cop reinstal·lats al poder, ja trobaran la manera de neutralitzar-lo. Així, després que C's es convertís en la contrapartida escollida des del poder econòmic per contrarestar Podem i canalitzar la mala maror cap a un partit “d'ordre”, al PP se li va voler fer creure que l'operació els beneficiava perquè el de Rivera és un vot que hauria anat a parar a l'abstenció o a alternatives menys controlables. I és per això que ara Rajoy no pot ni vol concebre cap més pacte i confia que la resta de grups quedin com a simples espectadors de la legislatura. Perquè el continua aterrant la idea d'un front de tots contra el PP, com li va passar en les municipals i en les autonòmiques del maig. Així, allà on Rivera va fer curt en l'objectiu d'usar-los de crossa, els conservadors deien adéu als feus. És el cas, per exemple, de Castella-la Manxa, el País Valencià, les Balears i Aragó, ara presidits pels socialistes.
L'èxit de Ciutadans
El PP ha procurat desterrar la idea estesa entre alguns dels seus dirigents d'intentar erosionar les aspiracions de C's d'expandir-se com a marca estatal pel fet de ser catalana. L'èxit d'un missatge nítidament espanyolista el 27-S va desmuntar la tesi força estesa en la política madrilenya que un català mai no governarà Espanya. Tant és així que, després d'aquestes eleccions, ha pujat com l'escuma –algunes enquestes ja li donen la segona plaça i les més agosarades el veuen empatat amb el PP– i ha deixat tocat el PSOE i el que fins fa pocs mesos era el partit emergent per excel·lència. Perquè
a Pablo Iglesias el camí se li ha omplert de revolts. Des de la seva irrupció, en les europees del 2014, el dirigent va anar agafant embranzida fins al punt que el gener passat va omplir els carrers de Madrid amb l'anomenada Marxa del Canvi, en què proclamaven que havia arribat el moment de fer el salt a La Moncloa. Alguns sondejos havien situat Podem frec a frec amb el PP en un eventual combat en els comicis espanyols. Abans d'arribar a aquesta meta, però, havien de salvar molts obstacles. I els discrets resultats en les andaluses i en les autonòmiques del maig, així com el fracàs de l'experiment del 27-S i la falta d'entesa amb IU, els van restar puixança. Això sí, encara que la seva sigla s'hagi fet fonedissa, presumeixen d'haver catapultat Ada Colau i Manuela Carmena a les principals capitals de l'Estat. En les darreres setmanes, però, Podem ha ressorgit, si bé res fa preveure que pugui recuperar tot el terreny perdut.
Mentrestant, el PSOE intenta aparentar una eufòria que no s'ajusta en absolut a les seves expectatives. De fet, tret del nucli dur de Pedro Sánchez, la major part del partit dóna per fet que s'ensorraran i que quedaran molt per sota de la barrera psicològica dels 100 escons (ara en tenien 110) i del 25% dels vots, i això podria implicar la sortida abrupta de Sánchez i l'assalt definitiu al lideratge estatal de Susana Díaz. El secretari general no és dels que es rendeixen fàcilment. Ha heretat del seu antecessor lleonès un optimisme gairebé malaltís i ja es veu a La Moncloa governant, ja sigui amb C's, amb Podem o amb la complexa amanida de sigles amb què el PSOE governa avui dia més territoris i més ajuntaments que mai. Els seus detractors interns diuen que només “un miracle” pot fer possible la carambola que Sánchez acabi presidint el Consell de Ministres. Això sí, també admeten que els sondejos sovint s'equivoquen i l'aritmètica que sortirà de les urnes pot ser tan complicada que acabi donant oxigen al candidat. Fins que no es voti, però, tot són especulacions. Serà la nit del 20-D quan es confirmarà que s'han acabat els temps de les grans majories absolutes i de les majories còmodes de Rodríguez Zapatero, i que s'ha acabat el bròquil per a un dels dos integrants del bipartidisme, tot i que també es podria confirmar el principi de la fi per a algun dels dos líders emergents.
Després de dues setmanes en què han proliferat els sondejos amb resultats més dispars que mai, el baròmetre del CIS que es va donar a conèixer ahir apuntala les expectatives d'un acord entre el PP i C's i l'enfonsament del PSOE, que no suma ni de bon tros ni amb Rivera ni amb Iglesias. S'hauria d'unir amb tot l'arc parlamentari per aïllar Rajoy, i això és un objectiu impossible d'aconseguir. Tot i que el sondeig estatal es va fer entre el 27 d'octubre i el 16 novembre i ben segur que des d'aleshores milers de persones han canviat de pensament en funció dels esdeveniments dels darrers dies, no deixa de ser l'estudi més complet del panorama demoscòpic, amb gairebé 17.500 entrevistes.
Patacada històrica
És per això que, més enllà que el pronòstic no acabi sent fidel al resultat real de les urnes, la mostra estableix, en vigílies que arrenqui la campanya, una tendència a través de la qual es constaten unes quantes realitats: que el bipartidisme fa figa (segons el CIS, no arribarà al 50% dels vots) i que en nombre d'escons la patacada dels dos grans partits pot ser històrica. Podrien perdre gairebé 100 dels 296 diputats que sumaven fa quatre anys. Als quarters generals del PP i del PSOE fa temps que han saltat les alarmes. La qüestió és si quinze dies de campanya seran suficients per allunyar aquests mals auguris.
