Política

CARME CHACÓN

CAP DE LLISTA DEL PSC

L'exministra del cor al revés

“Sóc viva gràcies a la sanitat d'aquest país, que és una joia que la Generalitat està deteriorant”

“Si hi ha canvi a Madrid, encara som a temps a redreçar la situació; ara hi ha un bloqueig institucional i de diàleg”

“Qui vulgui un canvi assegurat, que ens voti a nosaltres. Ciutadans, més que canvi, el que pot fer és ‘el cambiazo'”

Carme Chacón Piqueras és una dona precoç. I si no hagués estat pel seu avi anarquista, probablement no s'hauria dedicat mai a la política. Francisco Piqueras, l'avi matern de la cap de llista socialista, es va afiliar amb 14 anys a la CNT i pocs anys després se'n va anar a lluitar amb la columna Vivancos al front d'Aragó. A Tremp el van ferir greument i va acabar fent tot un periple per camps de concentració francesos fins que va arribar a la presó de Figueres. “Amb l'avi, a casa no es parlava de res més que de la guerra…”, recorda Chacón, que hi afegeix: “En dèiem la Quinta del biberó, que sembla més amable, però n'hauríem de dir nens-soldat, perquè hi anaven amb quinze anys.” Cert. Chacón m'explica la vida dels seus avis i la seva infància. Una vida dura. “Un dia el meu avi va anar a una discoteca i una meva amiga el va veure. Jo tenia tretze anys. Li vaig preguntar a l'avi si era cert. Em va fer seure i em va dir: «Mira, Carme, jo mai he estat jove. La història d'aquest país m'ha robat la joventut, i a vegades sento la necessitat d'explorar, sentir o entendre algunes coses.» Va ser a partir d'aquí que vaig sentir la necessitat de fer coses pels altres i vaig entrar en política. No hauríem de permetre que mai més un avi hagi de dir una cosa semblant, que li han robat la joventut, a un seu nét.”

Tenim la conversa en una sala de jocs de l'hospital Sant Joan de Déu d'Esplugues. Aquest era el tracte. Una conversa d'una horeta parlant poc de política, i fer-ho en un lloc on a ella li portés records. Per què aquí?, li pregunto. “Aquest hospital és una joia; la sanitat pública catalana és una joia que la Generalitat està deteriorant”, em diu. Però en realitat hem quedat aquí per un altre motiu. “El més bonic que m'ha passat a la vida, que és tenir un fill, m'ha passat aquí”, m'explica. No s'ho hagués pensat mai, ella, tenir un fill. Bàsicament perquè de petita li van dir que no en podria tenir, que el seu cor no resistiria ni l'embaràs ni el part. Chacón va néixer amb una malaltia coronària poc habitual: un bloqueig auriculoventricular complet i transposició dels grans vasos. O el que és el mateix: té el cor al revés. Té un 33% de disminució reconeguda i viu amb un cor que batega a 35 pulsacions per minut. “El meu cardiòleg, el doctor Petit, el meu àngel de la guarda, diu que tinc un cor imperfecte que funciona perfectament en mi.” “Sóc viva gràcies a la sanitat d'aquest país, i he pogut tenir un fill gràcies a la sanitat d'aquest país”, sosté. Probablement, quan jo dic país em refereixo a Catalunya i quan ho diu ella es refereix a Espanya. Però no la interrompo per preguntar-li. Perquè s'ha emocionat. “Sempre m'han dit que sóc una autèntica supervivent”, m'explica, i afegeix que ha triat aquest lloc per la conversa perquè aquí és l'hospital on va tenir el fill però també on van salvar la vida a un seu nebot.

Descobreixo la primera afinitat amb ella. Som prematurs. Jo, de set mesos, però ella, de sis. Jo de casualitat, i ella perquè a la seva mare li van avançar el part perquè tenia una cardiopatia congènita. Em guanya de calaix. No es pot negar que Chacón és una dona precoç. Va néixer amb sis mesos, als setze anys ja militava a la JSC, als 23 ho feia al PSC, i als 28 (era el juny del 1999) va ser escollida regidora de l'Ajuntament d'Esplugues, la ciutat on va néixer un 13 de març del 1971 (no facin els comptes, té 44 anys) i d'on va ser primera tinenta d'alcalde. Va estudiar dret, es va pagar la carrera treballant (“havia fet d'entrenadora de bàsquet des dels 16 anys, però el primer sou me'l vaig guanyar venent faldilles i bruses a El Corte Inglés”), va voltar món i en una estada a la Victoria University of Manchester (hi va anar a fer un Erasmus, que s'acabaven d'implantar) va arribar a jugar a bàsquet amb el Manchester United. I el cor? “Els metges em van dir que jo m'hauria de dedicar al piano. Però a mi m'agradava el bàsquet, suposo que per rebel·lar-me contra la situació”, explica. Es va acabar quan la va voler fitxar la selecció catalana i els metges li havien de fer el certificat de salut. Punt i final. D'aquesta època en té un bon record i quatre operacions de genoll.

I deia precoç perquè va ser ministra als 37 anys (d'Habitatge) i de Defensa als 38. Ministra, dona, de Defensa i embarassada. Una imatge que va donar la volta al món. “Vagi on vagi em pregunten com està el meu fill. I és per aquella imatge”. El fill es diu Miquel (com el seu pare, Miguel Barroso, exsecretari d'estat de Comunicació), té set anys i no ha heretat cap problema de cor, que se sàpiga.

Anava a dir que fins ara he aconseguit que no parléssim de política. Però és mentida. En entrar a l'hospital ha fet referència a la polèmica de dies enrere, quan un responsable del Departament d'Economia va recomanar als farmacèutics posar espelmes si volien cobrar. “Mas-Colell, a qui aprecio personalment i intel·lectualment, hauria d'haver destituït el seu número dos immediatament. Com pot fer dir al seu segon una cosa com aquesta que ens avergonyeix a tots? Les brabuconades de Montoro ja les coneixíem, però em vaig quedar de pedra quan vaig sentir aquesta.” I ja que som en un hospital, li pregunto sobre la malaltia que pateix el PSC. Somriu. “Malaltia? Potser ha tingut una grip, una grip forteta, però ara estem bé, amb el subidón”, em diu. Jo no sé on el veu, el subidón. I em dóna la prova que sí, que és una dona optimista: “Vam ser la segona força més votada a les municipals, vam treure molt millor resultat del que se'ns deia el 27-S i ara estem en fase de recuperació.” Li pregunto si ha vist alguna enquesta, perquè no n'hi ha cap que deixi el PSOE ben parat. “Les enquestes també diuen que hi ha dos presidents de govern possibles: Rajoy o Sánchez. I a totes les enquestes surt que hi ha un gran desig de canvi. I encara hi ha un trenta per cent d'indecisos”, diu. El que els deia, optimista. I Ciutadans? “Rivera no és el canvi. Miri el cap de llista que presenten per Barcelona, Joan Carles Girauta, s'havia presentat abans fins a tres cops pel PP. Vol més prova que aquesta?”, conclou. No li recordo que Girauta havia sigut també militant del PSOE. Però vaja... Ella ho resumeix amb un eslògan: “Qui vulgui canvi segur, que sàpiga que el canvi som nosaltres. Ciutadans el que els pot fer és el cambiazo.” Segur que aquesta frase l'ha fet servir en algun míting.

Tornem a la dona precoç. És el 2008 i és ministra de Defensa. “El record més dur? El més dur va ser la relació amb la mort. Vaig anar 18 vegades a Afganistan com a ministra, en ocasions per recollir joves morts i portar-los a casa seva. Era jo qui parlava amb les mares, les parelles, i em demanaven sempre una cosa: que els portés ràpid a casa seva. Per això hi anava personalment, perquè quan hi va la ministra les coses van molt més ràpides”, diu, i hi afegeix: “Em va impactar molt, eren nois molt joves, i jo acabava de ser mare…”.

Descobreixo la segona cosa en què coincidim. Li agrada Mankell. Henning Mankell. Va començar per La leona blanca i després ha anat fent. Però és devota de molts altres autors. I li agrada la poesia. De fet, n'escriu. Però se les guarda per ella. Li pregunto si n'és conscient, que té fama de dona dura. Fa un Ufff llarg i afegeix: “Jo sempre he estat més exigent amb mi mateixa que amb els altres.” Potser, diu, és una conducta apresa a casa: “Les dones de la meva família no van tenir una vida molt còmoda.” La seva mare es va treure la carrera de dret quan ja la tenia a ella i a la seva germana. I les dues nenes feien vida amb els avis. El pare, arquitecte, treballava fora de Catalunya i només venia el cap de setmana. Després es va quedar a l'atur fins que va trobar feina de bomber. “I va ser com si ho hagués estat tota la vida”, conclou.

Em pregunto si sóc bon periodista perquè hem parlat molt poc de política durant la conversa. Potser és perquè penso que el PSC, als que som independentistes, ja no ens pot oferir gaire res. Li ho pregunto. “Si hi ha canvi a Madrid encara som a temps de redreçar la situació”, explica. “Més d'un cinquanta per cent dels catalans són partidaris d'una reforma de la Constitució, i aquest és el camí.” I aquí és quan entra el seu “ni Rajoy ni Mas”: “Se n'han d'anar. El PP ha governat amb un menyspreu constant cap a Catalunya.” I Mas? “Mas està portant els catalans fora de la llei. I fora de la llei el que hi ha és la selva. I això no convé ni a Catalunya ni als catalans.” Li proposo la solució del referèndum pactat com a Escòcia o al Quebec però no li agrada, diu que no és possible: “Les nostres regles del joc són diferents. I jo no vull votar un trencament. Jo vull votar acord, cohesió i convivència.” Em temo que s'han acabat les afinitats. I penso en l'Obèlix i allò de l'“estan bojos, aquests romans”, quan la candidata sosté que és evident que tot i l'acord que ella pregona “sempre hi haurà un grup irreductible que pensarà que només un estat pot ser la solució per a Catalunya”. Irreductibles.

I aquí és on em pregunto què hagués passat si el 2012 tot hagués anat diferent i ella hagués sigut presidenta del govern espanyol. “Sí, vaig voler presidir Espanya. Vaig pensar que a Alfredo Pérez Rubalcaba ja li havia passat el seu moment, i que en un moment de reptes molt grans, una dona, i catalana, seria bo que fos presidenta d'Espanya. Ho pensava… i el temps em va donar la raó... Rubalcaba no se'n va sortir i a la nostra esquerra va aparèixer un nou partit... i nosaltres vàrem anar perdent suport”. I, posats a fer-me preguntes, em pregunto també què hagués passat si Zapatero, amb qui Chacón i el seu marit tenen una amistat personal, hagués complert allò que va dir el 2003 al Palau Sant Jordi, aquell “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament.” “Zapatero és molt bona persona”, em diu. I li ho pregunto directament: què en diu, ell, de l'“Apoyaré…”? “N'hem parlat en alguna ocasió. A ell li retreuen la literalitat del que va dir. Però és que ell mai s'havia pensat que a l'Estatut hi haguessin preceptes flagrantment inconstitucionals”, explica. I aprofita per rematar a porteria: “Li recordo que aquell Estatut es va pactar amb CiU, i que va estar quatre anys en vigor sense problemes”, “i que va ser el PP qui ho va boicotejar tot sense tenir un pla B”. I conclou: “La qüestió és que no podem seguir així. Hi ha un bloqueig institucional i un bloqueig en el diàleg. No podem continuar com estem.” I és quan en això, en el “no podem continuar” li dono la raó. Però jo em refereixo a la conversa i a una qüestió de temps. No podem continuar perquè estem en campanya i d'aquí a un quart d'hora ella ha de ser a Barcelona, on té un acte amb Pedro Sánchez; l'home que, com ella en el seu moment, vol ser president del govern espanyol.

Una donació ben particular

Després de la popularitat que li havia atorgat a Chacón la seva condició de primera ministra de Defensa, i d'haver estat nomenada en ple embaràs, a l'aleshores ministra la van inundar de regals quan va néixer el seu fill. I va acabar fent una donació ben particular a l'hospital que tan bé la va tractar: ninots i peluixos. Per això quan es feia la foto de portada no es va estar de mirar-se els peluixos i preguntar-se en veu alta si, qui sap, algun d'ells havia passat abans per casa seva. A Sant Joan de Déu els nens són els protagonistes i això es nota en la decoració de tot l'hospital. A la sala de jocs on fem l'entrevista hi conviuen peluixos, una pilota de bàsquet (ben vista pel fotògraf, Andreu Puig), i fins i tot un futbolí. No vam resistir la temptació de fer un partit a un sol gol. Maleïda temptació. Vaig perdre. I per un autogol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.