“Veig el procés en un moment complicat”

Al poble on vaig néixer, Anglès. Vaig començar a tenir interès per les qüestions nacionalistes i amb una colla d'amics vam començar a muntar coses relacionades amb la catalanitat, fent classes de català, etcètera. Em movia en aquests ambients.

Vaig anar a treballar a casa d'un professor mercantil, en Joan Paredes Hernández. Hi treballava també en Joan Ribas. Ell va veure les meves inquietuds i em va introduir a Presència. En aquell moment la revista passava uns moments complicats. Semblava que tancaria, però es va poder salvar i la vam agafar gent de Girona. Allà vaig conèixer en Francesc Ferrer, que es va convertir en el meu pare polític. Ell formava part d'aquella gent propera a Jordi Pujol que es deien CC, Cristians i Catalunya. En Ferrer organitzava reunions a casa seva, i hi anava gent de tot arreu.

Sí. Ens visitava un personatge a qui jo li deia “el viatjant d'idees”. Circulava pel país amb un dos cavalls carregat de propaganda clandestina. Dirigits des de Barcelona, vam començar campanyes com Volem bisbes catalans, o El català a l'escola. Aleshores ja vivia a Salt. Recordo que ens enviaven la propaganda per correu, a casa d'en Salvador Sunyer [Aimeric]. Una vegada el del correu es va equivocar i en comptes de deixar-la a casa seva la va deixar al quarter de la Guàrdia Civil. I la Guàrdia Civil la hi va anar a portar! En Sunyer es va espantar molt, i va dir que no l'enviessin mai més a casa seva.

Es va constituir en l'oposició democràtica a les comarques gironines, i va representar un impuls molt important per al canvi de mentalitat de la gent.

Encara hi havia tots els vicis de l'època anterior. He de dir, però, que els alts funcionaris no van posar obstacles. Per a la gent de l'establishment nosaltres érem uns esverats que anàvem a menjar-nos-ho tot a queixalades i qui sap quines bestieses faríem. Ens tenien por. Però alguns van col·laborar.

Oh, i tant! Quan vam arribar era una entitat en standby... no s'hi feia gaire res. El president hi anava a firmar i marxava, i res més. I els altres, poc més. Nosaltres vam arribar amb unes ganes impressionants de fer coses, i vam regirar la casa de dalt a baix. Cal dir que les ganes de tirar endavant no eren només del govern, sinó també de l'oposició. Hi vaig fer grans amics, com en Just Casero.

Jo sempre vaig entendre que qui té la majoria absoluta ha de ser generós. Això que passa ara d'utilitzar-la per cascar la competència i no entendre's amb ningú és un gran error. Quan la tens, pots deixar-los actuar amb molta llibertat, perquè al capdavall tens la majoria.

Sí, però ja ho vam anar fent. Recordo que en planificar l'acte de presa de possessió jo volia que hi hagués la bandera catalana, cosa prohibida encara. Ho vaig explicar al secretari, que em va avisar que anés en compte, que podria tenir alguna denúncia. Li vaig dir, doncs, que canviés les dues tires de vellut verd que penjaven a banda i banda del quadre que hi ha a la sala on es feia l'acte per tires amb els colors de la bandera catalana.

Efectivament, després de la presa de possessió em van venir els de la UCD per dir-me que volien denunciar-me per posar la bandera catalana. Els vaig contestar que no n'havia posat cap de bandera, només unes tires amb les quatre barres; un element de decoració. I va acabar no passant res.

Crec que sí. Entre altres coses perquè la comarca com a element d'administració territorial té molt poc gruix encara, i sense la Diputació fallarien moltes coses. Això no vol dir que en el futur les coses no hagin de canviar. Caldrà pensar-ho.

Sí. I ho vaig fer amb molta recança. Entrar a la Diputació i veure les immenses possibilitats de fer feina que hi havia a les comarques gironines... Jo no volia marxar, així de clar.

No. Va ser el president Pujol. Em va pressionar no vulgui saber com. I encara me'n volia desdir quan ja li havia dit que sí, però ja no era possible. Em va dir que com que havia adquirit un protagonisme important en poc temps, i la gent em tenia en molta consideració, era la millor persona per encapçalar la llista per Girona.

Era complicat, perquè no sabíem com aniria res, ni si guanyaríem les eleccions. Per tant, no sabia què em podia oferir. Però em va dir que ocuparia el càrrec més important que depengués de CiU en el camp de l'administració local.

Tenia diverses responsabilitats. L'administració local, per una banda, però també la seguretat –ara en diuen Interior–, les relacions exteriors...

Vam aconseguir la transferència dels Mossos a la Generalitat. Vaig posar la primera pedra per constituir la policia autonòmica, vaig aprovar el reglament dels Mossos, que va ser impugnat pel govern de l'Estat, però ens en vam sortir. Vaig fer la primera convocatòria de Mossos i em vaig preocupar per fer l'escola de policia de Catalunya.

Va haver-hi coses que, si no hagués estat al capdavant de la Diputació, potser no hauria fet. Per exemple, el cos de bombers de Catalunya, que el vaig crear jo, tot i que no estava previst en el programa de govern.

Quan era president de la Diputació va haver-hi un incendi enorme en una urbanització de Lloret de Mar en què va morir molta gent. Vaig anar-hi, i també va anar-hi el president Tarradellas. Vam dir-li que nosaltres muntaríem un servei d'extinció d'incendis per a la província de Girona a imatge del que tenia la Diputació de Barcelona. I li vam demanar que aconseguís diners de Madrid per fer-ho. Recordo que van venir un parell de ministres. En Tarradellas els va fer seure i els va cantar les quaranta perquè ens ajudessin. I no ho van fer, però vam començar a muntar el servei amb l'ajuda dels tècnics a la Diputació de Barcelona. Un cop vaig ser conseller vaig dir que allò que volia fer a Girona ho faria per a tot Catalunya. I me'n vaig sortir.

Perquè hi havia gent que hi aspirava i sempre, en tots els partits, hi ha gent que té ganes d'escalar a costa dels altres. Vaig tenir la desgràcia de ser de Girona. Ja ho vaig advertir a Carles Puigdemont el dia de la pressa de possessió. Per cert, el president va ser un dels meus col·laboradors en les campanyes electorals en què vaig participar, quan era molt jove.

Que vigili amb els taurons de fora i amb els de dins.

Ara ha canviat molt, això. En aquell moment la vida política gironina i barcelonina es movia a l'entorn de quatre famílies, tant socialistes com convergents, que a més estaven interrelacionades. Jo arribava de fora. Era dèbil, i així qualsevol que punxa per darrere et pot desbancar. I és el que em va passar.

Sí. De sempre. El que passa és que s'havia de fer el que era possible en el moment en què érem. Però sempre ho he estat.

El veig en un moment delicat. Perquè tot i tenir una majoria parlamentària important, crec que necessitem més suport electoral. El gairebé 49% que vam obtenir és insuficient. La independència no ens serà donada. L'haurem d'aconseguir amb molta raó, força i amb molta majoria social i política.

Sí. D'això n'estic molt trist i compungit, com moltíssima gent. Crec que el procés hauria pogut anar molt millor si haguéssim estat capaços de deixar de banda els partidismes i haguéssim enfocat l'atenció a aconseguir primer la independència i discutir després les posicions polítiques de cadascú.

Home, ho voldria, però no n'estic gaire segur. Si ens hem de guiar per l'experiència dels dos o tres darrers anys... la veritat és que em fa angúnia.

Amb un gran disgust i decepció. I un sentiment d'incomprensió que no he superat. Senzillament, no ho entenc. No sóc capaç d'entendre el que ha passat i com ha passat. A vegades encara em costa pensar que sigui veritat. Amb la família no m'hi poso. Però ell... Tenia una imatge de Pujol d'una persona molt íntegra, molt abocat al país. Tant, que em costa pensar que no ho sigui. No entenc el seu comportament.

Tot el que ha passat ha tenyit i enfosquit la seva trajectòria. Si no hagués passat, hauria acabat com un gran personatge de la història de Catalunya. Era un referent per a tothom. El país el considerava un patrimoni nacional, i tot això ha quedat molt malmès. De totes maneres, crec que quan es mirin les coses amb perspectiva caldrà reconèixer la gran importància que ha tingut per a Catalunya. Una altra cosa serà la seva figura personal, segons com acabi tot aquest procés que ell ha iniciat. Però, com a polític, haurà de ser reconegut per força.

Ha demostrat sobradament una gran capacitat política. Molt contundent, fort i valent. Molt preparat. Ha estat un gran alcalde per a Girona. Com tothom, té els seus defectes. Potser va arribar un moment en què va passar el que passa sovint: quan fa molt que ocupes un càrrec et penses que és teu i a vegades actues de manera una mica autoritària. Però ha estat un personatge molt important.

Ja li he dit que sóc fill polític seu. Va fundar Convergència a Girona, va assistir a l'acte fundacional a Montserrat. Les primeres reunions de Convergència es feien a casa seva, a la sala de jocs dels seus fills. Me'n considero amic de tota la vida. Ha sigut un referent del gironisme i el nacionalisme.

Hi sóc amic des de fa molts anys. El primer curs de català a Anglès el feia ell. Jo el venia a buscar i el tornava a casa cada dia. És una persona entranyable. Ha estat un saltenc de pedra picada, i ha treballat molt per a Salt, moltíssim.

Sí. I en aquest procés també hi vaig ser, des de la conselleria. Vaig iniciar l'expedient i insistia molt al president Pujol sobre aquest tema.

D'entrada, no. Però va haver-hi molta pressió per part de tothom. Els convergents, evidentment els socialistes i la comissió per la independència... i ho va anar entenent.