“La mare l’està esperant”

Ramon Carné i Josep Bellet eren molt amics, es conei­xien del poble, Bell-lloc d’Urgell, i van anar junts a la guerra a defen­sar la República. Quan ja esta­ven en plena reti­rada, una avançada de les tro­pes del bàndol rebel els va inter­cep­tar el gener de 1939 a Salomó i els va assas­si­nar a trets. Així ho expli­quen les nebo­des dels dos com­ba­tents, Lígia Cabot Carné i Laura Niubó Bellet, que fa onze anys que bata­llen per obrir la fossa d’aquest muni­cipi del Tar­ra­gonès, on els veïns van reco­llir els cos­sos de les vícti­mes escam­pa­des pel terme i els van por­tar amb carro fins al cemen­tiri. La direcció gene­ral de Memòria Democràtica ha posat fil a l’agu­lla i els arqueòlegs, després de tres set­ma­nes d’exca­vació, han començat a tro­bar res­tes huma­nes. De moment han apa­re­gut catorze cos­sos amun­te­gats, però la Gene­ra­li­tat tre­ba­lla amb la hipòtesi que n’hi pugui haver fins a dinou. Un dels cra­nis pre­senta un ori­fici que podria ser com­pa­ti­ble amb un forat de bala i a un indi­vidu podrien haver-li tren­cat el braç. Els antropòlegs foren­ses de l’Ins­ti­tut de Medi­cina Legal de Cata­lu­nya ho deter­mi­na­ran.

Jaume Colet, de 91 anys i veí de Salomó, en tenia nou quan el seu pare va car­re­gar els cadàvers junt amb altres homes del poble per dur-los al cemen­tiri. “El pare anava amb el carro a bus­car-los. Jo no l’acom­pa­nya, no em dei­xa­ven. Va durar tres o qua­tre dies. N’hi havia un munt. D’aquí al cemen­tiri fins al poble n’hi havia sis”, recor­dava ahir Colet a peu de fossa.

Les famílies de Carné i Bellet es van assa­ben­tar de l’assas­si­nat dels nois gràcies a un com­pany de Bellvís (Pla d’Urgell) que es va poder esca­par i els va donar la mala notícia. “Al meu padrí li va aga­far com un ves­sa­ment i al cap de poc va morir, també, del dis­gust”, lamenta Cabot. “Ells ana­ven ves­tits de paisà, així que van ser robats i assas­si­nats. Del grup en què ells ana­ven se’n van poder sal­var molt pocs, i gràcies a un ofi­cial de l’exèrcit naci­o­nal que va dir que no eren mane­res de trac­tar els pre­so­ners”, deta­lla Niubó. “Els van tirar un tret perquè por­ta­ven un rellotge d’or, eren de cases aco­mo­da­des”, cor­ro­bora Cabot.

Almenys això és el que ha per­du­rat per la memòria oral. La versió con­corda amb el fet que a la fossa no s’han tro­bat botes ni res­tes d’abrics, només algun tros de cre­ma­llera i botons de camisa. “És pos­si­ble que al moment d’enter­rar-los se’ls hagués man­lle­vat la roba, era el mes de gener i no es veuen botes i ni jaque­tes. Ni tam­poc insígnies, ni pla­ques, ni car­te­res”, con­clou l’arqueòleg Oscar Escala, d’Iltirta Arque­o­lo­gia.

L’exca­vació va començar a prop de la porta del cemen­tiri i es va anar res­se­guint el perímetre de la fossa fins que van aparèixer els cos­sos just a sota la creu que els pares de Carné i Bellet van eri­gir als anys 40 amb els seus noms, i on cada any por­ta­ven flors.

“Hem tro­bat el que buscàvem, un grup d’entre tres i dinou per­so­nes que pre­sen­ten sig­nes de violència. Les dades varien segons la font docu­men­tal. No des­car­tem que en puguem tro­bar més”, espera la direc­tora gene­ral de Memòria Democràtica, Gemma Domènech.

També ha apa­re­gut un taüt sota la làpida d’Emi­lio Mon­te­mayor, un home de trenta anys ori­gi­nari de Múrcia a qui la vídua, que ales­ho­res estava emba­ras­sada, va acon­se­guir exhu­mar i enter­rar sepa­ra­da­ment el mateix 1939, un fet poc habi­tual que ha permès saber-ne el nom. “La resta no van ser exhu­mats. El perquè li van dei­xar exhu­mar el marit és un mis­teri. Les famílies ho dema­na­ven però les auto­ri­tats no els dei­xa­ven, com a càstig i menys­preu”, pre­cisa Domènech. L’alcalde de Salomó, Antoni Vir­gili, va con­tac­tar amb la filla de Mon­te­mayor a Cons­tantí i li va expli­car que havia mort per un mor­ter i que la mare l’havia iden­ti­fi­cat per la roba. La filla, però, no el vol tor­nar a exhu­mar perquè ja està enter­rat com la seva mare va voler.

En canvi, les famílies de Carné i Bellet, que fa dos anys van donar una mos­tra d’ADN, espe­ren el dia que l’encre­ua­ment amb les anàlisis dels ossos per­meti iden­ti­fi­car els seus fami­li­ars per poder-los enter­rar a Bell-lloc. “La meva mare –reme­mora Cabot–, amb el dis­gust tan gros, abans de morir sem­pre deia: «El nen, el nen! Si me’l pogués empor­tar...!» Jo li res­po­nia: «Ja ho farem nosal­tres, no patei­xis, que si mai ho podem acon­se­guir, ho farem». Seria un des­cans, una ale­gria molt gran, seria per nosal­tres un goig poder tenir-lo allí amb la mare, que l’està espe­rant; això seria una cosa gran­di­osa.”