La seva incorporació a les llistes d’Esquerra Republicana després d’haver abandonat el PSC va posar Carles Castillo a l’aparador mediàtic, un escenari que no defuig ni tan sols quan sap que li cauran ruixats. Ara li toca lluir l’etiqueta de ser el candidat més espanyolista de les files independentistes; abans l’assenyalaven amb el dit per ser massa proper als sobiranistes. Defuig amagar-se de res, com tampoc no va dissimular quan, sent diputat del PSC, va anar a visitar Oriol Junqueras a Estremera.
El 10 de setembre de l’any passat vostè va fer un discurs de comiat del Parlament en què reclamava als diputats que es portessin bé; “els seguiré per la tele”, va dir-los. Ja s’ha cansat de mirar la televisió?
Sí, una mica. Jo sempre he tingut inquietud política. Quan em va venir a buscar Esquerra ho vaig acceptar perquè crec que és l’oferiment d’un espai polític molt interessant.
No fa ni cinc mesos que va estripar el carnet del PSC. En quin moment decideix incorporar-se a ERC?
Abans de tancar les llistes electorals. No diré que van haver d’insistir-me molt perquè em sumés a la seva llista perquè vaig veure que era una proposta interessant.
Com va ser el procés de festeig?
En general jo m’he portat bé amb tots els diputats i diputades del Parlament i amb la gent d’Esquerra ja hi tenia bona relació, igual com amb els companys d’En Comú Podem. En el cas d’Esquerra, amb la Raquel Sans mantenia certa amistat pel fet de ser de Tarragona i també hi havia bona relació amb en Jordi Salvador, que és diputat al Congrés. De fet, va ser ell el primer que em va dir que per què no em rumiava sumar-me al projecte. Ja fa temps que m’ho va comentar però llavors jo no ho veia clar. Finalment, quan vaig trencar la relació amb el PSC perquè n’estava fart, els contactes amb Esquerra es van fer més insistents i, al final, vaig dir que sí. M’ho vaig pensar molt perquè em costava fer el pas. Jo sempre havia militat en un mateix partit, tinc unes idees molt clares i no nego que fer el pas em generava dubtes perquè, en certa manera, em feia sentir una mica malament. El plantejament era deixar la política o aprofitar l’oportunitat que em donava ERC.
No li fa por que el puguin acusar de canviar-se de camisa per poder seguint vivint de la política?
Podria ser que algú ho pensés, però qui em coneix mínimament i ha seguit la meva trajectòria política i ideològica sap quins són els meus pensaments. Miri, no me n’amago, jo. Ni tan sols he esborrat res del que havia escrit a Twitter. He pensat sempre el mateix i, al final, jo sentia que el que em donava aquest PSC d’ara no era suficient. Sempre hi havia temes que no podien tocar-se i jo ja no podia més. Qui ha canviat no he estat jo, ha estat el PSC. I em refereixo a l’aparell del partit, perquè hi ha un PSC de la militància, profundament d’esquerres i sense complexos, i hi ha el PSC de l’aparell del partit. Per cert, el màxim exponent n’és l’actual candidat a les eleccions al Parlament.
No li fa el pes el candidat Salvador Illa?
És qui ha portat el PSC a mirar cap al nacionalisme espanyol i a abandonar el paper de ser una esquerra desacomplexada. No dic que el PSC no sigui un partit d’esquerres, en cap cas, però ara per ara no representa una esquerra desacomplexada i hi ha temes que no s’atreveix a tocar. I estem en un moment de transformació social i jo penso que cal ser valent. Jo no he canviat i tinc la sensació que m’ha tocat escollir entre independentisme i un statu quo que inclou una monarquia presumptament corrupta. No hi ha res al mig, no hi ha cap alternativa. I jo la trobo a faltar. Tinc esperances que arribin alternatives.
Se sent independentista?
Estic a favor de la lliure autodeterminació dels pobles. Soc d’esquerres i republicà però encara tinc certa esperança que es pugui posar algun pont entremig i que no calgui la independència.
I aquesta visió no li genera cap debat intern? El partit on s’incorpora diu que treballa per assolir la independència de Catalunya.
Sí, però també té clar que l’eix esquerra-dreta és molt important i que ve una onada de la ultradreta en l’àmbit de tot Europa que posarà en qüestió molts temes de l’estat del benestar. Tot això Esquerra ho té claríssim i jo dono prioritat a aquesta part, un contingut d’esquerres i republicà.
Se sent més a prop de Gabriel Rufián que de Pere Aragonès?
Em sento a prop de tots dos. Són completament diferents. Rufián em posa les piles i Aragonès m’aporta tranquil·litat.
Diu que no ha esborrat missatges que havia escrit a les xarxes socials. Repassant-los s’hi veuen més missatges en contra de Junts per Catalunya que contra qualsevol altre partit.
Junts per Catalunya és la dreta, sense cap mena de dubte.
I si l’aritmètica parlamentària propicia un altre pacte entre Esquerra i Junts, com s’ho prendrà?
Tinc experiència política i entenc la dinàmica parlamentària. Hi ha uns embats de la part judicial de l’Estat que fan que els qui pateixen la repressió s’uneixin. Penso que, en una situació com la que hi ha, és comprensible aquesta unió conjuntural. Però jo sempre defensaré la unitat de l’esquerra. Per no anar unida, l’esquerra ja va perdre una guerra civil.
Si s’hagués organitzat una travessa sobre on podria incorporar-se vostè després de sortir del PSC, els comuns semblaven una aposta segura.
La gent d’En Comú Podem em resulta propera, sí. I vaig tenir alguna conversa amb ells, molt cordial i interessant, però qui em va venir a buscar va ser Esquerra. Al final, del que es tracta és de decidir entre statu quo o independentisme.
Si va rebre ofertes de tots dos partits, què el va fer decantar per Esquerra?
Va haver-hi més proximitat personal amb la gent d’Esquerra.
Entén millor ara comportaments d’antics companys seus de partit, com el de Celestino Corbacho quan se’n va anar a Ciutadans?
Puc entendre’l des del punt de vista personal, però des del punt de vista polític no em sembla gaire coherent. Ciutadans és un partit lliberal. Jo no m’he mogut de l’eix de l’esquerra, però un canvi des de l’esquerra al liberalisme no l’acabo d’entendre. Pot haver-hi una evolució personal, evidentment, però em costa de veure.
Diu que el PSC s’ha allunyat de l’esquerra. Llavors, si el resultat de les eleccions pogués propiciar un pacte ERC-PSC, què li semblaria?
L’entendria. Perquè si el PSC es mostrés disposat a parlar amb Esquerra significaria que renuncia als últims passos que ha fet cap al nacionalisme espanyol. Ara bé, els dirigents d’Esquerra ja han dit que amb l’actitud d’aquest PSC de l’Illa no hi ha pacte possible. I ho entenc perquè conec la falta de debat que hi ha al PSC, la jerarquització absoluta. L’he patit. Jo vaig intentar canviar algunes coses allà dins, ningú m’ho pot negar. Vaig marxar del PSC fart de donar-me cops de cap contra un mur.
Mentrestant, Esquerra Republicana sí que pactava amb el PSOE a Madrid.
Són coses diferents. Si parlem del suport als pressupostos, crec que Esquerra ha fet un exercici pragmàtic pensant en el bé dels catalans. Al final s’ha de decidir: atesa la situació que tenim, són uns pressupostos necessaris? Ho són i, per tant, aprovar-los és un exercici de responsabilitat d’Esquerra. I, sincerament, em sembla molt adequat.
Quan parla del desacomplexament d’Esquerra, creu que Tarragona és una regió especialment desacomplexada i que això li ha facilitat a vostè fer un canvi com el que ha fet?
No crec que ho sigui especialment. Però a la ciutat de Tarragona mana un alcalde independentista que té vots de gent no independentista, no sé si això vol dir alguna cosa.
Quins creu que són els grans reptes de Tarragona i les Terres de l’Ebre per a aquesta legislatura?
Al Camp de Tarragona el gran repte és la metropolització, actuar com una gran àrea metropolitana i deixar-nos de patriotismes de campanar. Aconseguir funcionar com una àrea metropolitana és clau. Que hi hagi una mobilitat ràpida i barata entre els nostres municipis beneficiaria molt la nostra economia. En el cas de les Terres de l’Ebre, l’objectiu és el Delta i aprofitar totes les possibilitats que dona un territori tan privilegiat.
En la comissió parlamentària que es va obrir arran de l’explosió d’Iqoxe va ser molt crític amb la seguretat en la indústria petroquímica. Creu que és un sector que s’ha de reorientar?
Totalment, el sector químic ha de ser conscient que l’accident d’Iqoxe va marcar un abans i un després i que la confiança de la ciutadania s’ha trencat. Les empreses han de tenir clar que no poden seguir funcionant com abans, han de fer un exercici molt més evident de transparència. I l’Associació Empresarial Química ha de ser alguna cosa més que un lobby. Segurament hauria d’encarregar-se de controlar qui pot i qui no pot entrar a l’associació, definint uns estàndards mínims, i qui no els compleixi, no entra. És la manera de diferenciar les empreses bones, que n’hi ha, de les que no ho són. L’AEQT s’ha d’anticipar, quan passa alguna cosa ha de sortir a explicar què ha passat. No pot ser que la ciutadania demani respostes i no se li donin. Cal recuperar la confiança perquè, com a territori, necessitem la indústria.
Li sembla justificat el sentiment de menysteniment que es té des del Camp Tarragona i, encara més acusat, des de les Terres de l’Ebre?
Sí, i la causa més evident és la falta d’inversió de les administracions que hi ha hagut a les comarques tarragonines. I a les Terres de l’Ebre, més encara. Pateixen tots els riscos directes de la producció energètica i pràcticament no hi ha un benefici directe per assumir el risc.
I això no és culpa dels representants polítics del territori per no saber reclamar l’atenció que Tarragona mereix?
Segurament. Tenim l’encàrrec de defensar el territori, de fer d’altaveu, i a vegades ens perdem en les batalletes.
