“Primer, el poble; després, la comarca, i tot seguit, el país”

Cer­ta­ment, van ser 12 anys de regi­dor i 25 anys, set mesos i 22 dies exac­ta­ment d’alcalde [riu]. N’estic molt satis­fet, i si avui hagués de tor­nar a començar, faria el mateix. Sem­pre he dit que hi ha dos tipus de polítics. El pro­fes­si­o­nal, el par­la­men­tari, que a vega­des sense conèixer a fons els pro­ble­mes de la ciu­ta­da­nia està a les ordres d’una sigla i fa el que el par­tit té mar­cat. I l’ama­teur, el muni­ci­pa­lista, que més que polític és un ges­tor, i ho fa tan bé com sap per al seu muni­cipi i la seva comarca, hi esmerça tots els esforços.

Sí, i sense remu­ne­ració. He estat tots aquests anys sense cobrar mai res, tret de l’any i mig que vaig ser al Con­sell Comar­cal, quan tam­poc volia cobrar però em van dir que si no hau­ria esta­blert un pre­ce­dent per als que vin­drien. Però com a alcalde mai he cobrat res; com a molt, si feia algun des­plaçament a fora.

Sí, perquè la Gene­ra­li­tat dona una quan­ti­tat en funció dels habi­tants, però la Segu­re­tat Social l’ha de pagar el muni­cipi. I això sig­ni­fi­cava en aquell moment uns 6.000 euros que havia de pagar l’Ajun­ta­ment, i vaig deci­dir no aco­llir-me a l’ajut.

Sí, és una bona ini­ci­a­tiva, perquè la per­sona que es dedica a una cosa ha de cobrar. Això sí, si cobres d’un ajun­ta­ment estàs obli­gat a des­ti­nar-hi almenys mitja jor­nada; el que no pot ser és cobrar d’alcalde o regi­dor amb dedi­cació exclu­siva i fer altres fei­nes. Soc molt lega­lista, i com que sem­pre he vis­cut de la meva feina, con­si­de­rava que en el meu cas era l’empresa, i que a l’Ajun­ta­ment hi dedi­ca­ria les hores que fes falta, però sense cobrar.

Sí, com un hobby i per vocació, perquè si no ja no ho hau­ria fet. I perquè vaig enten­dre que feia falta i que Pira tenia pos­si­bi­li­tats de remun­tar, ja que estàvem patint un des­po­bla­ment impor­tant quan vaig entrar d’alcalde el 1991, un dego­teig cada any, perquè ser molt a prop de la capi­tal de comarca té avan­tat­ges però també incon­ve­ni­ents. I si saps bus­car els ele­ments te’n pots bene­fi­ciar, però si no et pot per­ju­di­car, perquè t’esti­rarà la gent. Per això vam impul­sar habi­tat­ges, per mirar d’apro­fi­tar aquesta pro­xi­mi­tat.

Sí, el poble va pas­sar de 300 a 500 habi­tants. I d’una població molt enve­llida, amb el 33% de més de 65 anys, ha pas­sat a ser la que té més joves de la Conca, per sobre de la mit­jana cata­lana. Vam fer 84 habi­tat­ges i tots es van omplir amb gent jove.

Sí, vam ana­lit­zar per què mar­xava la gent i era perquè no hi havia habi­tatge. Vam bus­car un solar pro­per al poble, vam convèncer el pro­pi­e­tari que el podíem requa­li­fi­car com a urbà i que tin­dria accep­tació, i ho vam fer. I va fun­ci­o­nar. Vam fer els 84 habi­tat­ges amb un sis­tema nou, que era una espècie de coo­pe­ra­tiva, una soci­e­tat civil par­ti­cu­lar en què els pro­pi­e­ta­ris havien de com­prar les par­cel·les, sobre les quals s’edi­fi­cava la seva casa. Les cases eren totes iguals, uni­for­mes, i l’Ajun­ta­ment coor­di­nava el tema de bus­car el cons­truc­tor, el finançament al banc… Els par­ti­cu­lars no es van haver de pre­o­cu­par de res, tot i que es van fer un seguit de ges­ti­ons amb ells: es va anar a veure abans un seguit d’habi­tat­ges, se’ls va pre­gun­tar si esta­ven d’acord amb els preus del cons­truc­tor... Així es va poder por­tar a terme, i va sor­tir a preu de cost; no hi va haver cap bene­fici de cap pro­mo­tor perquè era el mateix pro­pi­e­tari. De fet estem inten­tant, amb l’alcalde d’ara, fer una pro­moció simi­lar, de 40 habi­tat­ges.

Sí, mol­tes vega­des als micro­po­bles s’ha pen­sat que pri­mer hi ha mol­tes cases des­ha­bi­ta­des que s’hau­rien de recons­truir i reha­bi­tar. I és cert, però després et tro­bes que el pro­pi­e­tari et demana un dine­ral i és impos­si­ble de reha­bi­li­tar. Aquí xoquem amb la llei d’urba­nisme; els muni­ci­pis petits que no tenen el pla­ne­ja­ment apro­vat no poden créixer, perquè el límit d’edi­fi­cació nova no ho per­met i només poden reha­bi­li­tar habi­tat­ges antics, i això els con­di­ci­ona. Hi ha hagut molts con­tac­tes ja amb Urba­nisme perquè la llei hau­ria de variar; n’hi hau­ria d’haver una d’específica per als pobles petits. Des de Micro­po­bles ja s’està empe­nyent per fer-ho pos­si­ble. Cons­truir habi­tatge nou a vega­des surt molt més econòmic que reha­bi­li­tar-ne d’antic; si els pro­pi­e­ta­ris no t’ho posen fàcil es fa molt costós. L’edi­fi­cació nova és molt més sim­ple.

No, per solu­ci­o­nar el des­po­bla­ment que pateix Cata­lu­nya i l’Estat –l’Espa­nya bui­dada, on ara s’estan bellu­gant i estan sor­tint, per cert, agru­pa­ci­ons d’elec­tors perquè veuen que a casa no els por­ten res–, hi ha tres fac­tors impor­tants. Pri­mer, unes bones comu­ni­ca­ci­ons, viàries i telemàtiques, que és la base prin­ci­pal: si hi ha bons acces­sos i bona fibra òptica, avui et per­met fer mol­tes coses a casa, i això és bàsic. El segon ele­ment és l’habi­tatge: sense, no podràs fer créixer el muni­cipi. I les comu­ni­ca­ci­ons no depe­nen de l’Ajun­ta­ment sinó de l’admi­nis­tració, però l’habi­tatge sí, i es pot moure. El ter­cer fac­tor és la feina: no podem pre­ten­dre que a cada muni­cipi hi hagi un polígon indus­trial i empre­ses ins­tal·lades, però si la comu­ni­cació és bona, a 20 minuts en cotxe pots tre­ba­llar. I hi ha el tele­tre­ball, que si una cosa posi­tiva ha por­tat la pandèmia és enten­dre que des d’un muni­cipi petit també es pot fer la feina, i això ha fet que molts hagin cres­cut en habi­tants. Que hi hagi bona comu­ni­cació i habi­tatge són els dos fac­tors prin­ci­pals, acon­se­guir feina al mateix muni­cipi ja és dema­nar molt, però amb el tele­tre­ball ho pots acon­se­guir.

Si estàs ben comu­ni­cat i tens habi­tat­ges, la població t’aug­men­tarà. I quan passi, has d’anar cap a un segon bloc, que és el con­sul­tori, l’escola… Però això no ho pots acon­se­guir si no tens gent que viu allà.

Sí, això va arri­bar a anar al Congrés, ho vaig pro­po­sar a un dipu­tat soci­a­lista i hi havia una fórmula que era fac­ti­ble, però s’havia de can­viar un arti­cle d’una llei esta­tal que per­me­tia que un muni­cipi amb poli­cia local pogués ampliar el seu radi d’acció, posant algun mem­bre més per fer el ser­vei de muni­ci­pis veïns. No es va arri­bar a apro­var perquè pot­ser no s’hi va insis­tir prou, perquè seria pos­si­ble i via­ble. El que no pots pre­ten­dre és que l’alcalde o els regi­dors facin de poli­cia, que en un poble petit ja ho has de fer, perquè 24 hores al dia estàs de ser­vei. Però no és que et per­toca; en canvi una poli­cia man­co­mu­nada ens faci­li­ta­ria la feina.

Sí, la direcció actual està fent una gestió extra­or­dinària; formo part del con­sell asses­sor. També en vam ser cofun­da­dors fa 14 anys. Vam ser vuit ajun­ta­ments, un dels quals Pira, a ini­ci­a­tiva d’un regi­dor d’Argençola, Toni Llo­bet. Vaig dir que enda­vant, perquè la meva il·lusió en la política muni­ci­pal sem­pre va ser defen­sar el poble petit, la comarca i el país. He tin­gut sem­pre aquest esquema: pri­mer, el poble; després, la comarca, i després, Cata­lu­nya.

Efec­ti­va­ment, quan va escla­tar el tema el 1990 jo era regi­dor, i la majo­ria d’ajun­ta­ments de la comarca vam dimi­tir per pres­si­o­nar el govern, perquè allò no estava ben plan­te­jat. Pot­ser va ser un acord que vam pren­dre sense pen­sar gaire en les con­seqüències, però tot­hom va com­plir quan va arri­bar el moment. Aque­lla gent tenia paraula; avui dia ja és més difícil, perquè avui el polític diu una cosa i en fa una altra. El movi­ment social va ser molt impor­tant, deci­siu, però una de les coses que crec que van fer més mal al govern va ser la dimissió de tots els càrrecs elec­tes muni­ci­pals, del seu propi par­tit, perquè gai­rebé tota la Conca era de CiU. En podem estar satis­fets, perquè no es veu gaire que un govern amb majo­ria abso­luta tiri enrere una llei, i ho va fer al cap de nou mesos: va reti­rar el pla de resi­dus, i allò va mar­car un punt d’inflexió, a par­tir de lla­vors la comarca can­vi­a­ria.

Sí, es va mar­car un per­fil propi de defensa d’uns interes­sos i unes arrels, i ens han tin­gut en compte. Crec que encara avui això per­dura i encara ens res­pec­ten. Quan diem que som de la Conca, compte!

Jo també era a din­tre amb el con­se­ller, i allò va ser un mun­tatge perquè se li va garan­tir en tot moment que si volia sor­tir se l’escor­ta­ria fins al cotxe, però ell es va esti­mar més que­dar-se dins i van avi­sar els anti­a­va­lots. I no és cert que s’ape­dregués l’helicòpter del pre­si­dent, tot i que hi havia gent pro­tes­tant, això sí… No gai­res anys després, el pre­si­dent Pujol va venir a inau­gu­rar la vari­ant de Vila­verd, i hi vam anar cinc o sis alcal­des inde­pen­dents a veure’l. Vam agrair-li que hagués reti­rat el pla, que la Conca se sen­tia molt satis­feta i que volíem que allò servís per cica­trit­zar les feri­des. Després també es va nego­ciar i es van reti­rar totes les acu­sa­ci­ons que hi havia arran d’algu­nes denúncies. El més greu era el tema de l’helicòpter perquè dema­na­ven indem­nit­za­ci­ons, i també es va aca­bar reti­rant.

Sí, quan l’octu­bre del 1990 es dona per aca­bat el pla de resi­dus, em venen a veure dues per­so­nes i em diuen: “I ara, què? Ens segui­rem pre­sen­tant per CiU?” Perquè jo els dos pri­mers man­dats havia anat de 3 en una agru­pació d’elec­tors, però el 1987 havia estat, com a inde­pen­dent, en una llista de CiU. Em va sem­blar bé mun­tar alguna cosa; ens vam ajun­tar uns quants i vaig ser pro­mo­tor de la UnIC, ins­crita a prin­ci­pis del 1991. Fins i tot vam pre­sen­tar algu­nes can­di­da­tu­res a l’Alt Camp, tot i que no podien fer ser­vir aquest parai­gua per un tema del nom.

Sí, la FIC va obte­nir vuit con­se­llers; CiU, 9; un el PSC, i un el PP. Hi va haver una nego­ci­ació sobre qui havia de ser el pre­si­dent del Con­sell Comar­cal, perquè el PSC ens va dir que ens dona­ria el vot i quedàvem empa­tats... i ho aca­ba­ria sent el del PP, votat per CiU! Hi havia una cris­pació tre­menda lla­vors, em van nome­nar por­ta­veu i vaig tenir una pape­reta molt difícil, perquè no volia que la ferida per­durés per sem­pre. Vam inten­tar entre tots anar nor­ma­lit­zant la situ­ació.

Sí, perquè el cas de la Conca va tenir ressò a tot Cata­lu­nya. Molta gent s’hi interes­sava i, és clar, el nom d’UnIC no ser­via. Hi va haver mol­tes reu­ni­ons a tot el país i el 1995 es va cons­ti­tuir la FIC a Mont­blanc, entre la UnIC i el Par­tit d’Inde­pen­dents de les Ter­res de l’Ebre, a més d’alguna altra can­di­da­tura inde­pen­dent.

Sí, tot i que era un òrgan col·legiat, encara avui hi ha una pre­sidència col·legi­ada tricèfala. I jo hi estic vin­cu­lat encara com a cofun­da­dor.

Sí, però sub­sis­tim després de gai­rebé 30 anys. Hem pogut superar la bat­ze­gada del procés, que ha arros­se­gat molts par­tits a des­a­parèixer, i la FIC ha aguan­tat com l’única fede­ració d’inde­pen­dents en l’àmbit de tot Cata­lu­nya, més enllà d’algun grup orga­nit­zat a la Selva i poc més. El 2019 vam obte­nir pocs regi­dors, però alguns en llocs impor­tants, dos a Cer­vera i un al Ven­drell. I a Tossa hi tenim l’alcal­dia... Si la FIC no ha cres­cut més, és perquè no es coneix més la seva ide­o­lo­gia; ningú s’ha cui­dat de donar-la a conèixer.

Bé, d’extrema dreta, no en tenim cap, però dins la FIC és cert que hi ha per­so­nes molt inde­pen­den­tis­tes, d’altres que no ho són tant i d’altres que gens, però aquests tam­poc hi són con­tra­ris. El que ens ha d’unir és el muni­ci­pa­lisme: a la FIC ens defi­nim com a cata­lans, inde­pen­dents i muni­ci­pa­lis­tes.

Sí... Quan vam obte­nir vora 200 regi­dors i vam ser la segona força muni­ci­pal al Camp i l’Ebre, tots els par­tits es van llançar a pico­te­jar aquests can­di­dats, i van tenir ofer­tes. Jo mateix en vaig rebre per ser par­la­men­tari i ho vaig rebut­jar, perquè el meu ideal era ser­vir el poble i la comarca.

Sí, i molt acces­si­ble. Quan els ofe­rei­xen ser dipu­tats, molts van mar­xant.

Sí, les del 1999. Van sor­tir unes decla­ra­ci­ons del PSC dient que la FIC estava inte­grada amb ells, i vam dema­nar que ho rec­ti­fi­ques­sin, però no ho van fer. I vam pre­sen­tar can­di­da­tura, sense gas­tar-nos un duro, per des­men­tir-ho. Jo era el cap de llista, i per cert, vaig gua­nyar a Pira. Però allò no era per entrar, sinó per des­vin­cu­lar-nos de qual­se­vol ide­o­lo­gia política. Ho hem tin­gut molt clar sem­pre, hem vol­gut man­te­nir aquesta manera de ser.

Sí, la CUP va néixer a la mateixa època que la UnIC, i nosal­tres també som un par­tit assem­ble­ari, a escala comar­cal. Si quan vam tenir tants regi­dors haguéssim fet el salt a la política par­la­mentària, pot­ser ens hau­ria anat més bé, però sem­pre s’ha rebut­jat.

No ho puc dir així, a mi em van obrir la porta a tot arreu. Quan com a FIC fèiem reu­ni­ons en algun muni­cipi, és el pri­mer que et deien, i jo res­po­nia que vin­gues­sin a Pira a veure tot el que havíem fet. A vega­des, si ho saps plan­te­jar, ets més esti­mat que els del mateix par­tit, perquè també els interessa acon­ten­tar altra gent. No és un pro­blema, ho he des­men­tit sem­pre, i n’és una prova que a Pira hem fet pavelló, escola nova, llar d’infants… Hem acon­se­guit tot el que ens tocava com a poble.

Sí, pri­mer és el poble; després, la comarca i el país. I si saps anar a l’admi­nis­tració a defen­sar allò que t’interessa del muni­cipi, no et poden dir que no. Mala­ment el dia que els polítics que estan per sobre comen­cin a ser sec­ta­ris amb això, perquè s’haurà aca­bat la democràcia. La democràcia és trac­tar tot­hom igual, i que tot­hom tin­gui les matei­xes pos­si­bi­li­tats.

Jo crec que per­du­rarà. Un regi­dor inde­pen­dent és el que no depèn de ningú; ens devem al muni­cipi i depe­nem de la gent, i no de les moci­ons que ens pugui enviar el par­tit: si con­si­de­rem que és bona, la votem; si no, no. És tenir aquesta lli­ber­tat. A molts ens agra­da­ria que Cata­lu­nya fos inde­pen­dent i es valgués per a tot, però veiem que això és molt lluny. Amb el procés es va il·lusi­o­nar molta gent, i ara estem en un atzu­cac d’on no sabem sor­tir. Sem­blava que teníem la casa feta i que només fal­tava la teu­lada, i no hi havia ni els fona­ments! Sem­pre vaig dub­tar, perquè si Europa no ens dona la mà, serà difícil que ens dei­xin mar­xar, ja que si ho fem vin­dran els bas­cos al dar­rere, els gallecs, altres països… Igual­ment, el dia que Cata­lu­nya fos inde­pen­dent, els inde­pen­den­tis­tes pas­sa­rien a ser naci­o­na­lis­tes, però els inde­pen­dents ho con­ti­nuaríem sent, i encara dema­naríem més per a la nos­tra comarca. Sem­pre sor­tirà gent empre­nyada d’un par­tit pel tracte que li han donat o que no vol estar lli­gada. En canvi, la FIC dona total auto­no­mia perquè els seus can­di­dats facin i des­fa­cin, no tenen cap ordre de par­tit. Aquesta és la gràcia.

Sí, vaig que­dar molt con­tent del fun­ci­o­na­ment del Con­sell. Hi ha un per­so­nal molt com­pe­tent i vam tocar mol­tes coses en el temps que hi vaig ser. Pot­ser algú pen­sava al prin­cipi que hi hau­ria un dal­ta­baix, però som gent molt cohe­rent, i si es nota un canvi ha de ser per bé. I vaig estar molt agraït perquè em van votar tots!

Després de 28 anys d’un govern de CiU, vam acon­se­guir fer el relleu man­te­nint un govern d’uni­tat, que no hi havia hagut gai­rebé mai. Vam fer un acord amb ERC, que va accep­tar les nos­tres con­di­ci­ons: pre­si­dir la pri­mera part del man­dat, ja que jo no en volia més perquè ja tenia deci­dit ple­gar a la mei­tat per donar el relleu a l’Ajun­ta­ment, i fer un govern d’uni­tat, que era l’única manera que la comarca fun­cionés sense reo­brir feri­des, tot i que la ferida dels anys noranta ja estava cica­trit­zada, ja hi havia hagut un relleu i l’únic que que­dava d’aque­lla època pot­ser era jo. I em va cos­tar, i no va ser fins a l’últim moment, però CiU va accep­tar, tot de paraula, cosa que agra­eixo molt al David Rovira, a qui relle­vava. M’ha agra­dat sem­pre el con­sens, i vaig estar molt con­tent perquè em van votar tots i el govern mai va tenir cap pro­blema. De fet, pre­si­dit per la FIC, va durar fins a l’estiu pas­sat.

En comar­ques grans, pot­ser sí. Però en les peti­tes és un ele­ment essen­cial, perquè pots man­co­mu­nar molts ser­veis que un muni­cipi sol no faria, com els urbanístics, els soci­als, les escom­bra­ries... La Conca mateix marca pre­ce­dent en tema de reco­llida, sem­pre hem anat al davant.

Bé, aquí hi havia també les vegue­ries, i això sí que ja serien massa coses. Els con­sells s’hau­rien de reforçar, dotar-los de més fons, perquè al cap i a la fi ara ges­ti­o­nen diners que ja venen pre­des­ti­nats per ense­nya­ment, benes­tar social, urba­nisme, trac­ta­ment de resi­dus, trans­port interurbà…

Sí, és l’Asso­ci­ació d’Excàrrecs Elec­tes Muni­ci­pals de la Conca de Bar­berà, però la pandèmia ens ha des­tor­bat. Vam par­ti­ci­par en el pla estratègic del Con­sell Comar­cal, a la Carta del Pai­satge, vam orga­nit­zar algun acte amb les coo­pe­ra­ti­ves pels parcs eòlics i foto­vol­taics… I ara volem fer un reco­nei­xe­ment als pri­mers alcal­des de la democràcia, que no s’ha pogut fer mai.