opinió
Joaquim Colominas
Una llei electoral del (i per al) s. XXI
El debat sobre la llei electoral pròpia, pendent de legislar encara, és tan vell com el nostre sistema polític actual. El sistema provisional havia de regular les primeres eleccions del Parlament actual. Però l’Estatut d’Autonomia del 1977 establia el mandat democràtic que, en la primera legislatura (1980-1984), el Parlament faria una llei electoral pròpia, que havia de regular les següents eleccions del Parlament. Des d’aleshores, han passat 42 anys, s’han celebrat tretze eleccions i continuem amb la mateixa legislació provisional.
El Parlament de Catalunya, per tant, ha de fer una llei electoral pròpia, columna vertebral de tot sistema democràtic. I ho ha de fer per molts motius. En primer lloc, perquè, com hem dit, la normativa actual és provisional. En segon lloc, per coherència amb el catalanisme polític, sempre representat amb àmplies majories en totes les legislatures, que defensa que les nostres institucions polítiques han de poder decidir el màxim nombre possible de temes que afecten els ciutadans de Catalunya. En tercer lloc, perquè la normativa provisional actual ha quedat obsoleta, antiquada. No hi ha sistemes electorals bons o dolents. Hi ha sistemes electorals adequats o inadequats per a les necessitats de cada societat. La normativa vigent era adequada per a les necessitats polítiques de la Catalunya dels anys 1977, 1980..., en la qual s’havia de crear i consolidar un sistema de partits nou. Però, 40 anys més tard, la societat catalana és més moderna que el sistema polític actual. Avui dia les necessitats polítiques són diferents de les de fa 40 anys: s’ha de poder augmentar el grau de llibertat dels electors a l’hora de votar; cal apropar i vincular els parlamentaris als ciutadans, als seus representats; hi ha d’haver un sistema en què tots els territoris del país tinguin un/a representant al Parlament. En quart lloc, finalment, cal una nova llei electoral que ajudi a combatre la desafecció política dominant en la majoria de democràcies occidentals, també en la nostra.
Sabem que la llei electoral ni és l’únic problema dels mals d’un país ni és l’única solució. Certament, una nova llei electoral no farà miracles. No és com anar a Lorda. Però, des de Maurice Duverger, també sabem que no s’han de menysprear els efectes polítics dels sistemes electorals. Si els parlamentaris catalans són valents, han de poder aprofitar aquest repte i convertir-lo en una oportunitat: una nova llei electoral podria ser un motor de democratització del mateix sistema polític.
Dos grans temes de debat Si no ens volem enganyar, hem de saber que si el Parlament de Catalunya no ha fet aquesta llei fins ara és per dos grans motius. El primer fa referència a la lluita en el repartiment del pastís entre els diversos partits. És un element quantitatiu. Té a veure amb la traducció dels vots a les urnes en escons al Parlament. És l’anomenat “prorrateig electoral”: com es distribueixen els diputats al territori. La normativa provisional, vigent, va decidir que les circumscripcions serien les províncies. I que els 135 escons del Parlament es distribuirien de la següent manera: 85 escons per a Barcelona, 18 per a Tarragona, 17 per a Girona i 15 per a Lleida.
Cal destacar que el fet que a les tres circumscripcions petites els corresponguin 15, 17 i 18 escons dona un nivell de proporcionalitat molt alt a aquesta normativa provisional (a diferència del sistema electoral espanyol, en què a una gran majoria de circumscripcions els corresponen només 3, 4 o 5 escons, a causa de la seva escassa població, i això fa que el sistema electoral espanyol, teòricament proporcional, a la pràctica esdevingui un sistema majoritari). Si es reduís el nombre d’escons de les tres circumscripcions petites, augmentaria l’efecte de despoblació dels territoris no urbans, que és un tema important de l’agenda del nostre país. Sabem que en la gran majoria de sistemes electorals els territoris menys poblats estan sobrerepresentats als parlaments respectius.
El segon gran motiu per no haver fet una llei electoral pròpia és menys declarat, però de fons, més potent. Fa referència a quin tipus de Parlament volem. Volem un Parlament de grups parlamentaris que sotmet els diputats a una fèrria disciplina a través de les maleïdes llistes tancades i bloquejades? O volem un Parlament en què el pes dels diputats individuals també es tingui en compte? Volem continuar mantenint un sistema que obliga els diputats a treballar per als respectius caps dels grups parlamentaris amb una antiquada lògica vertical ascendent? O volem un Parlament en què els seus membres treballin pensant sempre en els seus electors, que són els que els han elegit? En definitiva, quin model de democràcia volem? Volem mantenir una democràcia de partits, una partitocràcia? O volem un model de democràcia en què la veu i l’opinió dels ciutadans, titulars de la sobirania popular, també siguin respectades? Naturalment, aquest no és motiu de lluita entre els partits (perquè, en una partitocràcia com l’actual, tendeixen a protegir-se), sinó que és motiu de debat entre els partits i una part de la societat, sempre difusa, sempre difícil d’organitzar. I no hem d’oblidar que les lleis, també l’electoral, les fan els grups parlamentaris, que estan dirigits pels partits.
Des de l’Acadèmia, som una majoria de professors que fa anys que defensem els sistemes electorals mixtos, els anomenats “proporcionals personalitzats”, que recullen les virtuts dels sistemes proporcionals (respecte a la voluntat dels ciutadans, buscant una proporció entre vots i escons) i les virtuts dels sistemes majoritaris (acostar la política als ciutadans; la possibilitat d’establir mecanismes d’accountablity, per retre comptes; augmentar el grau de llibertat dels electors a l’hora d’anar a votar). Són sistemes en què els ciutadans tenen dos vots en la jornada electoral: un vot per elegir el diputat del respectiu districte electoral, en què el factor personal, el perfil dels candidats, és un factor decisiu a l’hora de votar; i un vot per a una candidatura de partit, en què compta el factor ideològic a l’hora de decidir el vot.
És a dir, apostem per un sistema electoral com l’alemany; naturalment, adaptat a les característiques del nostre país. Són sistemes que, com destaca el prestigiós professor Dieter Nohlen, incentiven la participació electoral (atès que no castiguen les minories), i aconsegueixen parlaments representatius i eficàcia del govern, atesa la seva estabilitat. Són els sistemes més equilibrats a l’hora d’assolir aquests tres objectius.
En definitiva, ara cal una llei electoral del i per al segle XXI. Hem perdut molt temps, però per fer el que han fet setze comunitats autònomes, millor no haver fet res. Per copiar un sistema obsolet, com el que dissenya la Loreg, en l’àmbit de cada Parlament autonòmic, millor no haver legislat. Cal ser valents i cal aprofitar l’ocasió i convertir-la en una oportunitat per democratitzar el nostre sistema polític. I, de passada, legislar sobre altres temes, importants però menors respecte als esmentats: ampliar la jornada de vot, posar urnes mòbils (per a persones amb dificultats de mobilitat), facilitar el dret a vot dels residents a l’estranger, facilitar el vot per correu... I disposar d’una junta electoral que es limiti a complir les seves funcions, les que li corresponen en un estat de dret de veritat.