La UE i la crisi dels 30

Ningú està per celebracions a Brussel·les amb les males notícies que arriben del front oriental d’Europa. Ni tan sols per festejar els 30 anys d’un moment tan important per al projecte d’integració europea com va ser el Tractat de Maastricht.

Firmat el 7 de febrer del 1992 en aquesta encantadora ciutat holandesa, el Tractat de Maastricht va crear la Unió Europea (UE) com a tal i va deixar enrere l’època de la Comunitat Econòmica Europea. Encara avui algun despistat l’anomena així. Oficialment, es va signar el Tractat de la UE. La història del bloc europeu té molts tractats (París, Roma, Lisboa), però aquest va ser un dels més ambiciosos: va establir els fonaments de la UE que coneixem avui dia i la va impulsar com una organització supranacional de primer nivell.

A Maastricht, els dotze països aleshores membres del club europeu –no hi havia els de l’est, que ara causen problemes– es van dedicar a ordenar la casa, fer-hi algunes millores i, fins i tot, ampliacions. A l’estil d’un temple grec, van dissenyar una UE basada en tres pilars: el socioeconòmic, el d’afers interns i el de política exterior.

El primer inclou la política econòmica, la comercial i la mediambiental, i és allà on Brussel·les té més poders. El segon ha anat guanyant pes en l’àmbit europeu amb més cooperació judicial i policial, sobretot per la lluita contra el terrorisme. L’últim és la gran assignatura pendent, si bé en aquell moment representava una nova ambició: parlar amb una sola veu al món. Era el pilar menys europeïtzat, ja que els estats van retenir pràcticament totes les competències.

El Tractat de Maastricht també va posar les bases per a la creació de l’euro i del Banc Central Europeu (BCE), va reforçar les competències del Parlament Europeu i va introduir el concepte de ciutadania europea. A més, la Comissió Europea va guanyar noves responsabilitats en política industrial, protecció dels consumidors i educació, entre d’altres. Ja feia anys que es feien algunes proves pilot de l’Erasmus, però el Tractat de Maastricht va ajudar a consolidar el que es convertiria en el programa estel·lar de Brussel·les.

Maastricht, però, no ho va arreglar tot. Després van arribar més reformes, amb el Tractat d’Amsterdam (1997) i el de Niça (2001), per facilitar l’ampliació i, finalment, el Tractat de Lisboa, que va donar més poders a l’eurocambra i va crear la figura de l’alt representant de la Unió Europea, que dirigiria un nou servei diplomàtic propi amb seu a Brussel·les.

Precisament, la política exterior és una de les grans assignatures pendents del projecte d’integració europea, ara d’actualitat per la guerra a Ucraïna. En un article publicat pel think-tank CEPS, l’expert en política exterior Steven Blockmans reflexionava fa unes setmanes sobre el llegat del Tractat de Maastricht en l’acció internacional de la UE. “Sembla que cap crisi ha estat prou gran per fer que els estats membres trenquin el bloqueig de la unanimitat en la presa de decisions de la política exterior i de seguretat comuna que es va introduir amb el Tractat de Maastricht fa exactament tres dècades”, assenyalava Blockmans.

L’expert alertava que les divergències entre països sobre com han de plantar cara a Rússia havien “debilitat” l’alt representant de la UE, Josep Borrell, i havien impedit al seu servei exterior “iniciar accions diplomàtiques significatives” en aquest conflicte.

Un cop iniciada la invasió, els 27 socis han anat a l’una contra Moscou. Això no significa que el problema de la unanimitat hagi desaparegut. N’hi ha prou que un país se’n desmarqui perquè el bloc sembli desunit. Cada cop més països defensen que les decisions internacionals s’adoptin per majoria qualificada, però per a això s’han de reformar els tractats i ara no sembla el moment. “Potser els resultats de les pròximes eleccions franceses i hongareses o la Conferència sobre el Futur d’Europa [un afer únic de la UE], inclinaran la balança i duran a una alineació de les estrelles europees”, deia Blockmans, sense pensar que una guerra com la que ha acabat esclatant ho podria canviar.

Durant la crisi del 2008, també es va criticar que les bases de la Unió Econòmica i Monetària que va posar el Tractat de Maastricht eren febles: hi faltaven la unió bancària i la unió fiscal.

La primera es va crear, precisament, com a resposta a la crisi financera i del deute amb l’objectiu de garantir l’estabilitat del sector bancari arreu del bloc comunitari. En canvi, la unió fiscal sempre s’ha vist com un pas més complicat en la integració europea, i encara avui dia continua sent només un projecte de futur.

Alguns economistes consideren que, amb el programa de compra conjunta de deute que finança el Next Generation EU, Brussel·les guanya capacitat fiscal. Però ho veuen insuficient i diuen que una unió fiscal permetria afrontar millor possibles xocs asimètrics en l’economia de l’euro.

A la capital europea l’aniversari de Maastricht ha passat desapercebut. La desgana podria ser un símptoma de la crisi dels 30. De manera recurrent es parla del rumb del projecte comú, però la Unió Europea va de crisi en crisi sense reflexionar cap a on vol anar. L’escàs interès que ha despertat la Conferència sobre el Futur d’Europa ja denota desorientació i falta de determinació per projectar una UE reforçada que pugui afrontar els reptes dels bojos anys vint del segle XXI.