50 anys de la Conferència sobre el Medi Humà de l’ONU

Les Naci­ons Uni­des no cele­bra­ran el cin­quantè ani­ver­sari de la pri­mera Con­ferència sobre el Medi Humà, que va tenir lloc a Esto­colm el 5 de juny del 1972. Va ser el tret de sor­tida de la cons­ci­en­ci­ació de l’impacte de les soci­e­tats indus­tri­als en els eco­sis­te­mes i la bios­fera en gene­ral. Només s’ha orga­nit­zat una tro­bada de com­me­mo­ració a Esto­colm amb orga­nit­za­ci­ons no ofi­ci­als. En aques­tes cinc dècades s’ha fet una fei­nada ingent, però insu­fi­ci­ent, per pal·liar les con­seqüències ambi­en­tals de l’expansió humana.

Cada deu anys s’havia cele­brat una con­ferència de les Naci­ons Uni­des sobre el medi natu­ral i el desen­vo­lu­pa­ment a la qual assis­tien la majo­ria de caps d’estat i de govern. La més cone­guda va ser la Cimera de la Terra cele­brada a Rio l’any 1992. Aquest any toca­ria con­vo­car-la, però els diri­gents mun­di­als l’han deses­ti­mat. En l’ante­rior, la del 2012, ja no hi van ser pre­sents ni els lla­vors diri­gents Obama, Merkel o Came­ron. En canvi aquests líders van assis­tir a la reunió del G20 a Los Cabos (Mèxic) con­vo­cada uns dies més tard.

Aquest des­in­terès dels diri­gents mun­di­als sobre un dels pro­ble­mes més cru­ci­als per al futur de l’espècie humana és molt pre­o­cu­pant. Es pot repe­tir el que va pas­sar amb les Con­ferències Inter­na­ci­o­nals sobre la Població. La dar­rera es va cele­brar l’any 1994 i es va cen­trar sobre els drets de les dones, en espe­cial el dret a deci­dir el nom­bre de fills que volen tenir. Les reac­ci­ons del Vaticà, l’Aràbia Sau­dita i els grups pro vida nord-ame­ri­cans van fer que no se’n celebrés cap més i que la mul­ti­pli­cació de la població mun­dial hagi des­a­pa­re­gut de l’agenda mediàtica i política. L’any 1994 la població mun­dial era de 5.400 mili­ons de per­so­nes; avui és de 8.000 mili­ons. Aquest incre­ment demogràfic ha cau­sat les migra­ci­ons con­ti­nen­tals i els dra­mes que les acom­pa­nyen.

Els líders glo­bals han deci­dit poten­ciar la Con­ferència de les Naci­ons Uni­des sobre el Canvi Climàtic (COP 26) que es va cele­brar el novem­bre pas­sat a Edim­burg (Escòcia). Per què? Perquè el canvi climàtic s’hi plan­teja com una qüestió tècnica (la reducció de l’emissió de gasos amb efecte hiver­na­cle) que se suposa que té una solució tec­nològica. En canvi, des de la Cimera de la Terra del 1992, les con­ferències decen­nals van lli­gar l’impacte de l’espècie humana en els eco­sis­te­mes i les diferències entre els països indus­tri­a­lit­zats i els països més des­a­fa­vo­rits amb pro­ble­mes de crei­xe­ment en la glo­ba­lit­zació. Uns anys abans una comissió de l’ONU, encapçalada per l’antiga pri­mera minis­tra noru­ega Gro Har­lem Brundt­land, havia publi­cat l’informe El nos­tre futur comú, que va popu­la­rit­zar el con­cepte de “crei­xe­ment sos­te­ni­ble”, defi­nit com l’ús dels recur­sos natu­rals per part d’una gene­ració que no posa en perill el seu con­sum per a les gene­ra­ci­ons següents.

El crei­xe­ment econòmic és el nucli del pro­blema del canvi climàtic, de l’escas­sesa i l’exhau­ri­ment dels recur­sos natu­rals, de la con­ta­mi­nació dels mars, dels sòls i l’aire, de l’extinció mas­siva d’espècies. Les legis­la­ci­ons naci­o­nals i els acords inter­na­ci­o­nals s’han demos­trat insu­fi­ci­ents. Després de les grans cime­res decen­nals s’ha extret més petroli, gas natu­ral i carbó que en la dècada ante­rior. El 2022 l’OPEP pre­veu asso­lir una extracció diària mun­dial de cent mili­ons de bar­rils cada dia, una fita sense pre­ce­dents, de funes­tes con­seqüències per al canvi climàtic.

Men­tres­tant es posa l’èmfasi, per exem­ple, en els cot­xes elèctrics, com si el pro­blema de les rela­ci­ons amb la natura fos una qüestió tec­nològica, quan afecta el sis­tema econòmic. El nucli de la cruïlla històrica que tra­ves­sem és que el crei­xe­ment econòmic és l’eix de la gover­nança mun­dial efec­tiva, avui en mans del G20. L’únic objec­tiu que reu­neix el pre­si­dent dels Estats Units, el secre­tari gene­ral del Par­tit Comu­nista de la Xina, el monarca abso­lu­tista de l’Aràbia Sau­dita, el cap d’estat auto­ri­tari de Rússia i la resta de mem­bres del club, és asso­lir el més alt índex d’incre­ment anual del PIB pos­si­ble.

El con­junt dels diri­gents polítics, empre­sa­ri­als i acadèmics no tenen cap altra alter­na­tiva de futur ope­ra­tiva. És a dir, són incapaços d’ofe­rir un nou ordre polític, mone­tari, finan­cer i cul­tu­ral que no abo­qui al xoc amb els límits del pla­neta. Aquesta és la raó de fons de la degra­dació política, econòmica i cul­tu­ral que la huma­ni­tat pateix des de la Gran Depressió del 2008, pel cap baix. No s’ha produït la refun­dació del capi­ta­lisme que va anun­ciar solem­ne­ment el pre­si­dent Nico­las Sarkozy enmig del pànic cau­sat per l’estre­pi­tosa fallida del banc Leh­man Brot­hers.

Els diri­gents mun­di­als no es reu­nei­xen en el cin­quan­te­nari de la Con­ferència sobre el Medi Humà perquè no tenen cap alter­na­tiva. Perquè saben que la seva estratègia basada en l’incre­ment anual del PIB implica agreu­jar l’escas­sesa i l’enca­ri­ment de l’ener­gia i els recur­sos natu­rals; suposa inten­si­fi­car el canvi climàtic, men­tre aug­menta la població. Tot i ser cons­ci­ents que aquesta política amenaça la super­vivència de les futu­res gene­ra­ci­ons.