La República dels mestres
Sabadell rememora en una exposició la creació de l’escola del Bosc de Can Rull, exemple de la renovació educativa impulsada durant el període republicà arreu del país per combatre l’analfabetisme
La mostra reivindica la tasca dels educadors, posteriorment depurats i perseguits pel règim
El president de la Generalitat Francesc Macià va posar el 5 de març del 1933 la primera pedra de la futura escola unitària mixta del Bosc de Can Rull de Sabadell, impulsada pel govern municipal de l’alcalde Salvador Ribé amb la contribució popular i del govern de la Segona República, que es va convertir en punta de llança de la renovació de l’ensenyament a la capital del Vallès Occidental. Al conjunt del país es van crear al voltant de 128.000 places escolars, que significaven més de 80% del dèficit existent en aquell moment. No en va, es tracta d’un període conegut com la República dels mestres, objecte d’una exposició que es pot veure al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Genís Ribé.
Es volia una escola pública, unificada, laica, obligatòria, mixta i fonamentada en valors com la solidaritat. A Sabadell, la taxa d’analfabetisme era molt elevada, amb un percentatge de població infantil sense escolaritzar que havia superat el 50%. El 1931, amb 8.750 infants, 5.381 estaven escolaritzats, dels quals poc més d’un miler en escoles públiques. L’escola de Can Rull va començar a funcionar el curs 1934/35, en part gràcies a la reivindicació veïnal de la Comissió Pro-Escola de Can Rull, presidida per Jaume Òssul Crusafont, que va organitzar una subscripció popular per contribuir en les despeses de les obres.
“L’escola republicana del Bosc de Can Rull va representar una fita per a la política municipal del temps de la República i és un edifici que encara tenim entre nosaltres i encara té la seva funció educativa, és l’escola d’adults de Can Rull”, explica Ribé.
La mostra ha permès recuperar i reivindicar els noms i cognoms dels mestres que hi van treballar, Brígida Sal·lari Cañadell (nascuda a Girona, de 24 anys, mestra de parvulari), Joan Boixareu Ginestà (de Sant Iscle de Vallalta, 23 anys, mestre dels nois de 8 a 14 anys) i Carme Hernández Gutiérrez, que s’encarregava de les noies, de 6 a 14 anys. El 1936 Julia Girón Aragües va substituir Sal·lari. “És important reivindicar el paper que va tenir aquesta gent i el que van viure, que es va estroncar amb la guerra. Van patir depuració i van perdre la feina”, recorda l’historiador.
Al primer curs es van escolaritzar 28 nens i 27 nenes a pàrvuls i 26 nens a la classe de nois –de les noies no se’n té registre–. El gener de 1936 consten 124 alumnes (62 a parvulari). El centre es va integrar en el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), del qual depenia el sistema educatiu públic, inspirat en els principis pedagògics de llibertat, coeducació i racionalisme. L’escola de Can Rull es va passar a anomenar Escola Natura. La guerra va fer estralls també en l’ensenyament. El febrer del 1937 es van traslladar les alumnes als Escolapis i el centre va aguantar l’activitat fins a mitjan 1938.
Una de les alumnes, Isabel Òssul, va deixar escrites unes memòries autoeditades el 2005 que va titular Retalls de la meva vida, que donen testimoni de fins a quin punt l’ensenyament de l’escola republicana va impactar en aquella fornada d’infants: “La senyoreta que vaig tenir de professora era una persona que tenia molta sensibilitat, que sabia com arribar als sentiments de les nenes, estimular la col·laboració, era molt amant de la natura i tenia un caràcter ferm. Convencia més que renyava.” Es referia a Carme Hernández.
Persecució
Boixareu va ser cridat al front i es va incorporar a l’exèrcit republicà. Va acabar-ne desertant i es va amagar a Sabadell fins al final de la guerra, però va ser depurat per motius ideològics com a simpatitzant d’esquerres i sancionat i inhabilitat amb un trasllat a Vic durant dos anys. En paral·lel se li va obrir un consell de guerra sumaríssim com a combatent republicà, però finalment no va prosperar. Es va afiliar a la Falange.
En el cas de les mestres, Sal·lari va ser apartada del servei el 1940. Hernández, el 1941, i Girón va ser inhabilitada per a exercir càrrecs directius i va ser traslladada durant cinc anys. Segons recull la mostra, els càrrecs de les depuracions van ser no haver sol·licitat el reingrés a la feina un cop acabada la guerra i, en el cas de Girón, “per motius ideològics i polítics (nacionalisme, separatisme o catalanisme)”. A Sabadell es van obrir 38 expedients de depuració a mestres estatals.
A partir de l’abril del 1939, ni coeducació, ni laïcisme. L’escola va viure un canvi radical i va passar a acollir classes de catequesi. En la dècada dels 40 es va tornar a impartir primària sota el nom de Grupo Escolar Mosén Cayetano Clauselles, un sacerdot sabadellenc assassinat el 14 d’agost del 1936. El 1942 es va celebrar a l’edifici la primera missa del barri. En la Transició es va aturar l’activitat fins que, el curs 1988/89, s’hi va establir l’Escola de Persones Adultes. L’any passat l’edifici va ser inclòs en la xarxa d’espais de memòria del Memorial Democràtic.
De fet, la mostra s’emmarca en l’exposició compartida L’escola, llum de llibertat! de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, basada en la renovació pedagògica republicana a través de disset experiències municipals, des de l’escola de l’Envelat de Montcada i Reixac (la primera pedra de la qual va posar el conseller de Cultura Ventura Gassol), a la construcció de les escoles graduades públiques de Roda de Ter o les colònies a l’Escola de Mar i l’Escola Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat. A Ripollet, per exemple, l’Ajuntament va construir el 1931 un edifici per a l’escolarització de nenes, la primera oportunitat real d’educació pública per a aquest col·lectiu al municipi, en català, laica i amb valors republicans. Les alumnes editaven i imprimien la revista Sempre Avant. Els mestres Sámara Vicente i Josep Pallerola van patir, és clar, la repressió amb l’arribada de la dictadura. Acusats d’auxiliar la rebel·lió i d’imposar la ideologia socialista als infants, van ser condemnats a presó. En sortir-ne ja no van poder tornar a exercir la professió.
La República va dignificar la figura del mestre, a qui va dotar de formació i d’una bona retribució, i va planificar la creació de milers d’escoles. El lema del CENU, nascut el 27 de juliol de 1936, era “cap nen sense escola i cap escola sense mestre”.
