“Els consells comarcals no serveixen per a res”

Sí, sem­pre. Una cosa és que et cone­guin i l’altra que la ciu­ta­da­nia també pugui dis­cu­tir-te o recla­mar-te coses direc­ta­ment. No a tot­hom li agrada, però jo anava a totes les cases i masies. I després tenia la raresa de tor­nar-hi a vega­des durant el man­dat. Anar-hi com­porta un debat que hi ha a qui li fa man­dra i a vega­des és pesat, però a vega­des és interes­sant i ajuda a conèixer la gent des d’un altre àmbit. I ajuda a fer-los conèixer l’Ajun­ta­ment, que es coneix poc.

Una de les pri­me­res obser­va­ci­ons que vaig fer estant a l’Ajun­ta­ment és que hi havia dos fenòmens que con­fluïen i que mal­me­tien la vida no només política sinó també social dels pobles. Una era la baixa auto­es­tima de la gent que es dedi­cava a ges­ti­o­nar els muni­ci­pis des de la política, i l’altra és que aquests pobles eren bàsica­ment un espai bucòlic on anar de pas­seig, obli­dant que hi ha indígenes. A Argençola vam començar a tre­ba­llar el POUM, que encara no s’ha aca­bat, i la Dipu­tació de Bar­ce­lona ens va enviar un equip d’arqui­tec­tes tècnics que cons­tant­ment par­la­ven d’espais urbans, i de la resta com a espai lliure. I no sé si ho vaig acon­se­guir, em sem­bla que no, que enten­gues­sin que l’espai no és lliure: en tot cas hi ha camins muni­ci­pals que són de trànsit públic, però el bosc en gene­ral és pri­vat i els camps de con­reu també, en el sen­tit de l’ús. Als camps i als bos­cos no s’hi pot fer el que es vul­gui. El con­cepte “espai públic” d’uns tècnics amb molta for­mació que venien de ciu­tat és erroni des del nos­tre punt de vista.

Va cos­tar molt perquè els par­tits polítics no hi tenien cap interès, i si abans aquest era zero, ara és dos, gràcies a l’esforç de l’asso­ci­ació. Però la gent que es dedica a la política local amb baixa auto­es­tima no veu cap rèdit al fet d’ajun­tar-se per rei­vin­di­car coses que con­si­dera inútils. El regi­dor més tre­ba­lla­dor que vaig tenir mai sem­pre em deia: “No t’hi escar­ras­sis, que fora del poble ningú hi pensa ni farà res, ningú can­viarà res”, refe­rint-se als man­da­mas­sos de Bar­ce­lona.

No ho havia pen­sat mai d’aquesta manera, però es podria dir així. Em va sem­blar abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble, perquè un ajun­ta­ment com el d’Argençola no arriba als 250 habi­tants però és més gran que Saba­dell perquè té 50 km². Ja la manera de con­cep­tu­a­lit­zar-los és errònia, perquè se’n diu pobles petits i no ho són.

Els vam dir micro­po­bles..., és una mica his­triònic. I perquè no se’m va acu­dir nano­po­bles! Però micro­po­bles remar­cava aquesta con­tra­dicció: per exem­ple, Puigdàlber, a prop de Vila­franca, sí que és petit, té mig km² de terme, però Sori­guera, a l’Alt Urgell, en té 200, és més gran que Bar­ce­lona! I n’hi ha que ho són més! I hi ha camins per man­te­nir, masies i gent que hi viu i en viu... El con­cepte de poble petit és fals, són ajun­ta­ments petits en tot cas, això sí. De fet, els ajun­ta­ments són massa petits, perquè se’ls aplica la mateixa llei que a Cor­nellà.

Això es va començar a tre­ba­llar fa vuit o nou anys, i ara l’han ano­me­nat així. Em sem­bla impres­cin­di­ble, però també ho és que no es quedi a Cata­lu­nya, perquè hi ha qüesti­ons com­petència de l’Estat i altres de Brus­sel·les, prin­ci­pal­ment fis­cals. Està bé que es comenci aquí, i a veure si ho aca­ben, és un bon camí que s’ha de seguir..., però no n’hi haurà prou. A veure si això porta a una millora de la con­cep­tu­a­lit­zació dels pobles, que tin­gui el mateix valor algú d’Argençola que algú de l’Hos­pi­ta­let en ter­mes soci­als i econòmics. És un pas que pot donar un marc d’actu­ació i de rela­ci­ons als ajun­ta­ments petits amb les grans admi­nis­tra­ci­ons més de tu a tu. I sobre­tot a veure si s’acon­se­gueix una millora del finançament local, que per mi és la clau.

Sí, el fons de coo­pe­ració és de la Gene­ra­li­tat, però també hi ha la par­ti­ci­pació en els impos­tos de l’Estat (PIE). No és una qüestió exclu­siva del govern, per tant s’han de modi­fi­car més qüesti­ons legals. Però abans que la llei s’ha de modi­fi­car la con­cep­tu­a­lit­zació de l’ajun­ta­ment petit, i s’ha d’enten­dre que tan polítics són els de qual­se­vol micro­po­ble com els de qual­se­vol ciu­tat. Han de tenir la mateixa con­si­de­ració, i si es tracta els repre­sen­tants locals de manera equi­va­lent pot­ser se’ls escol­tarà de manera equi­va­lent; és a dir abans de la llei hi ha la filo­so­fia.

És una pre­gunta extre­ma­ment difícil de res­pon­dre perquè reque­reix molts fils. Diria que hi ha una base històrica i sociològica, el famós con­cepte pejo­ra­tiu del “pagès”, que era un insult fins no fa gaire. I la visió lúdica que encara es té de les zones rurals: són més un lloc per anar de pas­seig que un lloc on s’hi pro­du­eix el que men­gem cada dia, mal­grat els esforços que es fan a les xar­xes i a la premsa. D’altra banda, no hi ha força del col·lec­tiu (si a Argençola fem una mani­fes­tació amb la mei­tat dels empa­dro­nats, serem un cen­te­nar...) i suposo que aquesta és la raó per la qual no posen molins de vent a Coll­se­rola, que n’hi podria haver i no està pre­vist. Però en aquests altres llocs, com que és molt difícil mun­tar mani­fes­ta­ci­ons i la força del col·lec­tiu és el que nor­mal­ment es té pre­sent a les xar­xes, a la premsa i per part dels matei­xos par­tits, queda en segon terme. Si sumem les con­cep­tu­a­lit­za­ci­ons que tenen les zones rurals i el valor polític que se’ls dona, que és fran­ca­ment baix, i altres qüesti­ons de filo­so­fia, història, soci­o­lo­gia, cul­tura..., el resul­tat és que el que pre­va­len política­ment i soci­al­ment són les zones urba­nes, i com més pobla­des, més. A final dels setanta i als vui­tanta i noranta els grans movi­ments veïnals al cin­turó roig de Bar­ce­lona van acon­se­guir afor­tu­na­da­ment una con­si­de­ra­ble millora de la seva qua­li­tat de vida, amb pressió popu­lar. Podien omplir car­rers i envair ajun­ta­ments, però en un micro­po­ble no es pot envair gran cosa.

La difi­cul­tat va ser a l’inici, que hi hagués polítics muni­ci­pals de micro­po­bles que enten­gues­sin que la unió fa la força. Partíem d’una baixa auto­es­tima indi­vi­dual i vam haver de vèncer la resistència a veure-hi uti­li­tat. A més, des del prin­cipi vam expli­car que no volíem suplir ni l’Asso­ci­ació Cata­lana de Muni­ci­pis ni la Fede­ració, ja que Micro­po­bles no pro­ve­eix ser­veis ni asses­so­ra­ment legal, ho fan elles i les dipu­ta­ci­ons, i lla­vors encara era més difícil convèncer els ajun­ta­ments, perquè et deien: “De què em ser­virà?” Doncs per anar al Par­la­ment en nom de molts. Es va fer feina de for­miga els pri­mers set o vuit anys, quan es va pas­sar a 60 o 70 micro­po­bles i la xifra va començar a ser cri­da­nera, de manera que ales­ho­res va ser rela­ti­va­ment més fàcil pujar. La xifra és el que ha permès pro­gres­si­va­ment fer de grup de pressió, que és la intenció que hi havia al dar­rere, i en un per­cen­tatge impor­tant d’actu­a­ci­ons s’ha acon­se­guit.

Tinc entès que això és una llista de What­sApp, no una asso­ci­ació, i per tant no exis­teix. No en tinc conei­xe­ment directe, l’únic que sé és que és la volun­tat de molt pocs i no és una orga­nit­zació, sinó una xarxa de comu­ni­cació entre diver­sos polítics locals. Per mi és impor­tant que exis­teixi una orga­nit­zació, una estruc­tu­ració de les rela­ci­ons i una volun­tat de ser-hi, ja que per ser de l’Asso­ci­ació de Micro­po­bles hi ha d’haver un acord de ple, i als plens hi sol haver el govern i l’opo­sició. I també públic. En un What­sApp no hi ha d’haver res de tot això, només el número de telèfon. A par­tir d’aquí l’admi­nis­tració és molt lliure d’escol­tar qui vul­gui, natu­ral­ment, i tot­hom és lliure de fer els grups de What­sApp que vul­gui, però per mi no és el mateix.

N’hi ha de dos grans tipus: uns sí que són força sem­blants, com l’habi­tatge o el finançament local, però hi ha un altre capítol de difi­cul­tats més específiques, perquè de micro­po­bles n’hi ha de diver­sos tipus, igual que el país és divers. Al sud i a Lleida són com­pac­tes, no estan frag­men­tats, i hi ha poques masies i pocs nuclis. En canvi, a la Cata­lu­nya Cen­tral i al Piri­neu la major part tenen diver­sos nuclis i mol­tes masies. Argençola, per exem­ple, té sis nuclis i 70 o 80 masies habi­ta­des. I encara hi ha pobles on es mul­ti­plica! Això suposa una difi­cul­tat impor­tantíssima a l’hora de comu­ni­car-se de manera ter­res­tre i vir­tual, és difícil garan­tir acces­sos a les masies, una cosa que és implan­te­ja­ble al car­rer d’Entença de Bar­ce­lona: ningú es pre­gunta com ho farà quan plo­gui perquè el car­rer no està asfal­tat. I en un micro­po­ble és essen­cial, si ha de pas­sar una ambulància ha de poder arri­bar... Aques­tes pre­gun­tes, que hi són, tenen un sen­tit dife­rent en pobles dis­per­sos o com­pac­tats. D’altra banda, l’eco­no­mia no és la mateixa al Piri­neu que a la Conca de Bar­berà: viuen de coses dife­rents. I malau­ra­da­ment el turisme es va impo­sant però té un pes dife­rent a cada lloc. I Fre­gi­nals, el que hi ha més al sud, té unes carac­terísti­ques lleu­ge­ra­ment dife­rents des del punt de vista sociològic. Per tant hi ha pro­ble­mes comuns però també hi ha diferències, i això costa molt d’expli­car quan vas a les capi­tals o al Par­la­ment. Som “gent de pagès”, diuen. I no, escolti, no som tots iguals.

Els que estan tri­om­fant més en això són els de Maldà, tenen bones experiències. Són qüesti­ons com­ple­xes: com es fa perquè hi hagi cases o pisos de llo­guer? S’ha de convèncer el pro­pi­e­tari pri­mer. I qui hi vindrà? L’última vegada que vaig anar a Alma­tret, al Segrià, hi havia una casa de dues plan­tes en venda, per 25.000 euros. I no queia. Després, par­lant-ne amb l’alcalde, em deia: “I qui hi vindrà?, per molt que els preus siguin barats.”

Si vas a la Cer­da­nya segu­ra­ment no, a Alma­tret segur que sí. Això és impor­tant: el perquè s’hi vol anar i on es vol anar. Al per­fil de Repo­blem el meu fill va posar una casa al nucli de la Vansa i Fórnols, i hi va anar una família de Ter­rassa, que sabia on anava: tenen la Seu d’Urgell rela­ti­va­ment a la vora, i ella tre­ba­llava allà. I ell tele­tre­ba­llava des de casa. Això és difícil de tro­bar, la pos­si­bi­li­tat de viure-hi cada dia. La pre­gunta, a part de si hi ha més o menys habi­tatge i on, que n’hi ha i depèn dels preus, també és què hi vas a fer. I lla­vors ve l’altra pre­gunta: com t’ho fas no només per viure en un micro­po­ble, sinó del micro­po­ble? Si fos jove i volgués fer de lam­pista, amb una fur­go­neta i 10.000 euros d’eines ho fas. Si vull fer de pagès i no tinc una família que en vin­gui, no tinc ter­res, no tinc trac­tor... com a mínim neces­si­tes mig milió. I d’on els treus? Hi ha aju­des, però lla­vors neces­si­tes tres mili­ons de paciències! Hi ha una part difi­cul­tosa per poder viure en un micro­po­ble, perquè hi ha una tendència a con­ser­var les cases sense millo­rar-les ni ven­dre-les, és una qüestió social. Però d’altra banda hi ha una qüestió romàntica: “Sí, aniré a viure un poble, però a què fer?” Ha d’haver-hi feina, però quina?

M’agrada més par­lar de repo­bla­ment que de des­po­bla­ment. Són qüesti­ons que va bé divul­gar-les, i molts polítics locals de micro­po­bles hi tre­ba­llen, però no és un tema que es pugui resol­dre només des de la política o la divul­gació, hi ha d’haver un pacte de país en això. És l’orde­nació del país el que mal­met la necessària dis­persió de la població als mit­jans de vida.

Sí, hi ha llocs que han aug­men­tat el padró lleu­ge­ra­ment i, tot i que ara n’hi ha que tor­nen avall, el saldo és rela­ti­va­ment posi­tiu. Però això no resol el pro­blema de país. El fet que hi hagi més de qua­tre mili­ons de per­so­nes con­cen­tra­des a l’àrea de Bar­ce­lona, i ja no dic si hi sumem el Maresme o la de Tar­ra­gona, i que en canvi la resta del país esti­gui pràcti­ca­ment buida, no ho resol una pandèmia i uns quants empa­dro­na­ments perquè s’hi pot fer tele­tre­ball. Està bé, però no resol el pro­blema de pla­ni­fi­cació social i urbana, la política d’estruc­tu­ració glo­bal del país.

Doncs seient en una taula tots els que es con­si­de­ren polítics amb sen­tit d’estat i no sols de par­tit, i mirant de redis­tri­buir els mit­jans de pro­ducció pel país: fàbri­ques, labo­ra­to­ris, etc. I una política d’habi­tatge que afa­vo­reixi noves vin­gu­des. Perquè hi pot haver una casa que es ven­gui per 25.000 euros però quan­tes en neces­si­tes que com­plei­xin els requi­sits legals perquè et donin una cèdula d’habi­ta­bi­li­tat? Hi ha diver­sos ele­ments que s’han de con­si­de­rar des de la filo­so­fia i enten­dre que el país és tot, no només les grans zones urba­nes on hi ha més con­cen­tració de ser­veis, política de l’admi­nis­tració, pro­ducció, etc.

No sé si per edat, experiència o per tot, soc bas­tant escèptic en aques­tes qüesti­ons, perquè a l’hora de la veri­tat on s’inver­teix? On és fàcil obte­nir sòl indus­trial? Als polígons. Perquè en un micro­po­ble hi pugui haver una sola indústria –nor­mal­ment lli­gada a la pro­ducció de la zona, no par­lem d’una fàbrica de cot­xes sinó per exem­ple d’un molí fari­ner o un celler– hi ha una fei­nada. Pre­gunta-li a l’alcalde de Vila­ma­nis­cle quant temps va tri­gar a acon­se­guir que a una gent que volien posar un celler en una finca de vinyes del mateix muni­cipi els per­me­tes­sin cons­truir-lo. Anys van tri­gar. Jo també vaig tenir difi­cul­tats perquè dei­xes­sin fer un molí fari­ner al meu poble, i el pri­mer que em van dir a Urba­nisme va ser no. Hi ha molta gent, com això, que ja ni s’ho plan­teja, ni s’ho pro­po­sen perquè saben que serà una guerra, esgo­ta­dor. L’alter­na­tiva no ha de ser que cada poble tin­gui el seu polígon, o s’ajun­tin tres pobles... Cada muni­cipi ha de poder deci­dir, d’acord amb uns paràmetres més o menys amplis defi­nits en una llei pac­tada amb ells, quin marge de mani­o­bra i quin tipus d’indústries pot auto­rit­zar direc­ta­ment.Si es tingués en compte aquest tipus d’ele­ments pro­duc­tius, que en cas de zones rurals poden ser indústries agro­a­li­mentàries o ele­ments auxi­li­ars, no se n’ani­rien segu­ra­ment als polígons dels caps de comarca. La visió sem­pre ha de ser, que mai es té pre­sent, el prin­cipi de sub­si­di­a­ri­e­tat. Ho van sig­nar els governs amb Europa, però sobre­tot als ajun­ta­ments petits ningú els pre­gunta res. I si par­lem de la política de sub­ven­ci­ons ja seria un escàndol. És per­versa..., i això reco­ne­gut per un exmem­bre del govern!

Desit­ja­ria que algun peri­o­dista ago­sa­rat fes algun dia una inves­ti­gació: podria cal­cu­lar què cos­ten les sub­ven­ci­ons i no els diners que acaba rebent un muni­cipi, que és enganyós, ja que, perquè aquests arri­bin, pri­mer fa falta tot un munt de gent a l’admi­nis­tració que pensi les bases, després tot un altre munt que redacti les clàusu­les, i per la banda muni­ci­pal també. A banda, quan això està fet i l’Ajun­ta­ment ha de dema­nar, hi ha d’haver un pro­jecte tècnic que algú ha de fer i val uns diners. Quanta gent tre­ba­lla a les admi­nis­tra­ci­ons i a la banda de l’Ajun­ta­ment? Quant val ges­ti­o­nar en ori­gen i en final un procés de sub­venció? És bru­tal. Si algun dia es cal­cu­len temps i nòmines d’una banda i l’altra, i es veu què és el que acaba arri­bant per una sub­venció d’uns milers d’euros, és caríssim. Tot és sem­pre molt legal i tot molt pau­tat, sí, però no deixa de ser una forma d’influir.

El mateix pro­blema que té la Gene­ra­li­tat amb el finançament esta­tal, que el 80% del que rep són fons fina­lis­tes, el tenen els ajun­ta­ments. Però en comp­tes d’apren­dre’n i aug­men­tar el finançament local, la dis­po­ni­bi­li­tat i el pres­su­post ordi­nari, ni el govern ni Madrid ho fan. Cada cop més sub­ven­ci­ons, quan hau­rien de ser per a grans obres menys habi­tu­als. Cal aug­men­tar el finançament ordi­nari, això per­me­tria fer política, i el con­trol dels diners ja el fa el depar­ta­ment, la Sin­di­ca­tura de Comp­tes, el minis­teri i al final l’elec­to­rat. Els micro­po­bles són per­fec­ta­ment capaços de ges­ti­o­nar un pres­su­post ordi­nari, com ho fan Cor­nellà o l’Hos­pi­ta­let.

No, això va sor­tir en l’informe Roca, que no sé d’on va treure que s’havien d’eli­mi­nar muni­ci­pis, però és fals que tingués un efecte posi­tiu. Supo­sem que Argençola des­a­pa­reix, però com que no es plan­teja depor­tar la població, els indígenes es que­da­rien: s’estal­vi­a­ria una part de l’horari d’admi­nis­tració, no tot perquè els habi­tants hau­rien d’anar a l’ajun­ta­ment del cos­tat a fer els tràmits, i la cale­facció i la llum de l’edi­fici muni­ci­pal, però el cla­ve­gue­ram, l’enllu­me­nat públic, el man­te­ni­ment... hi han de ser igual. Per tant l’estalvi seria pírric, i la molèstia per a les pobla­ci­ons, que acos­tu­men a ser dis­per­ses i aïlla­des, seria un pro­blema més gran. La qüestió no és eli­mi­nar ajun­ta­ments.

Jo soc molt bèstia en això: els con­sells comar­cals no ser­vei­xen per a res.

D’acord, doncs lla­vors fem man­co­mu­ni­tats. S’hau­ria de mirar quant costa l’ope­ra­tiva dels con­sells: cada ple val diners, cada con­sell d’alcal­des val diners que sovint van als par­tits, tenen una maquinària admi­nis­tra­tiva que val diners... Es podria fer exac­ta­ment el mateix amb un petit apa­rell admi­nis­tra­tiu, una gerència i una repre­sen­tació política mínima dels ajun­ta­ments per man­co­mu­nar alguns ser­veis. Amb l’avan­tatge que es podrien man­co­mu­nar entre els ajun­ta­ments que real­ment ho neces­si­tin. Per exem­ple, en el cas d’Argençola (Anoia) seria més rao­na­ble fer-ho amb Santa Coloma de Que­ralt (Conca), Tala­vera (Segarra) i Mont­ma­neu que no pas haver d’anar a Igua­lada al Con­sell Comar­cal. Això pot pas­sar en altres llocs, perquè algu­nes comar­ques sí que són molt clares, però altres no tant. En defi­ni­tiva els con­sells són meca­nis­mes polítics acces­so­ris que no ser­vei­xen per a res, i en canvi la uti­li­tat la tin­drien en man­co­mu­nar la gestió d’alguns ser­veis. La man­co­mu­ni­tat és una figura legal que ja exis­teix des de fa molts anys i es pot fer per­fec­ta­ment sense haver d’anar al con­sell comar­cal. De fet hi ha con­sells com el de l’Anoia que no ges­ti­o­nen tots els men­ja­dors esco­lars de la comarca, perquè a alguns no els interessa.

Sí, però la qüestió és per què ha de ser un orga­nisme polític, perquè això val diners i no cal. No cal que hi hagi 33 con­se­llers comar­cals. Jo ho he estat... I per què hi han de ser?

O si m’apu­res molt amb els qua­tre o cinc por­ta­veus de cada grup polític, que fos­sin un con­sell direc­tiu que con­trolés política­ment la gerència de la man­co­mu­ni­tat, per donar expli­ca­ci­ons públi­ques dels diners que es gas­tin. No cal tenir més de 30 indi­vi­dus, més gerència, inter­venció, secre­ta­ria... Per què?

Tinc aquesta por, sí. Quan érem petits no teníem interès per a ningú, però ara en pot tenir per a força gent. De fet hi ha una norma no escrita des del nai­xe­ment, i és que la pre­sidència no hau­ria de ser mai repe­tida pel repre­sen­tant d’un mateix par­tit, com a manera d’exem­pli­fi­car la no vin­cu­lació a cap par­tit. No sé si res­pec­ta­ran aquest espe­rit, però desitjo que sí perquè hi va la cre­di­bi­li­tat de l’asso­ci­ació.

Ara està pres­ti­giat anar-hi el cap de set­mana, però no viure-hi. De fet és molt difícil viure-hi i viure’n... L’asso­ci­ació té un cicle de con­certs iti­ne­rant, perquè hi hagi també una oferta cul­tu­ral com­ple­mentària, i fun­ci­ona, es fan cen­te­nars de con­certs. Però no n’hi ha prou. No és només un tema cul­tu­ral, econòmic, social o polític. És tot això junt. I el que sí que és un reflex d’un país dese­qui­li­brat i amb interes­sos que no reflec­tei­xen una coherència. Aquesta poca con­cen­tració de població en zones rurals tin­dria sen­tit si cada vegada fos­sin més rurals i es res­pectés la rura­li­tat, la page­sia i la pro­ducció d’ali­ments, però l’únic que acaba sent és un lloc on plan­tar-hi molins de vent. O ens replan­te­gem el país per enten­dre que és un sol país, amb les seves con­seqüències polítiques i soci­als, o ani­rem fent tots la viu-viu i sobre­vi­vint, poca cosa més.

Tinc la sen­sació que les empre­ses no és que esti­guin abu­sant dels micro­po­bles, sinó també dels governs del país. Són coses que no es poden pro­var, però si es volta per Europa es veu que no hi ha aquest tipus de pro­ce­di­ment, hi ha més dis­tri­bució raci­o­nal d’aques­tes ins­tal·laci­ons i més pos­si­bi­li­tat de deci­dir des dels esta­ments locals. Aquí la sen­sació que tinc és que qui deci­deix són les empre­ses.